Hi ha moments de la història en què una decisió judicial no és simplement un veredicte, sinó el signe visible d’un canvi de paradigma, que les coses ja són prou madures per a girar full i mirar-les de manera diferent. 

Això va passar ahir a Los Angeles, quan un jurat va condemnar Meta (Facebook, Instagram…) i YouTube (Google) per negligència en un cas d’addicció a les xarxes socials, i els va obligar a pagar tres milions de dòlars d’indemnització a una jove que s’havia enganxat a Instagram i YouTube durant la infantesa, amb conseqüències greus per a la seua salut mental. La sentència en si no serà recordada per la xifra. Però serà recordada perquè canvia, definitivament, les regles del joc.

Durant dècades, les grans plataformes digitals americanes s’han protegit darrere un escut conceptual que els funcionava bé: una pretesa neutralitat del canal. Nosaltres –venien a dir– no som responsables d’allò que publiquen els usuaris. Som tan sols l’espai on passen les coses, no els qui les causen. I aquesta argumentació els ha permès de construir uns imperis econòmics d’unes dimensions sense precedents, blindats contra qualsevol responsabilitat civil o penal. El contingut era dels usuaris; la plataforma era –doncs i per definició– innocent.

Tanmateix, ara el jurat de Los Angeles ha desmuntat aquest argument des dels fonaments. I ho ha fet amb una precisió quirúrgica que no puc sinó aplaudir: el problema no és el contingut, sinó el disseny. El desplaçament (scroll) infinit no és un accident tecnològic: és una decisió d’enginyeria deliberada destinada a maximitzar el temps de connexió. L’algorisme que decideix quina publicació veiem a continuació no és de cap manera innocent: ha estat optimitzat per crear dependència. Les notificacions, el sistema de recompenses intermitents, la interfície mateix, tot plegat és el fruit d’una arquitectura pensada per retenir l’usuari, per segrestar-li el temps i l’atenció fins al seu límit de resistència, i més enllà. Així doncs, condemnar el disseny és condemnar la intenció.

La sentència, a més, no és cap cas aïllat. Despús-ahir, un altre jurat, a Nou Mèxic, havia ordenat a Meta de pagar 375 milions de dòlars perquè exposava els menors a riscs. Són dues decisions importants en quaranta-vuit hores. I al darrere vénen milers de demandes que ja són en curs, impulsades per famílies, per escoles, per associacions i per fiscals de tots els Estats Units. La línia jurídica que s’ha obert és que el disseny addictiu és, en si mateix, un acte de negligència. I això és fer diana.

Val la pena de mirar tot això amb perspectiva, perquè té la potencialitat de canviar el nostre món per fer-lo millor. Europa ha provat d’abordar el problema per la via regulatòria, amb la llei de serveis digitals i tot un seguit de sancions administratives que, malgrat la importància que tenen, no han pogut canviar el comportament real de les plataformes. El model americà, en canvi, actua per via judicial, cas a cas, però quan s’encadenen els veredictes això es comença a assemblar, inevitablement, a allò que li va passar amb la indústria del tabac. Durant decennis, les tabaqueres van guanyar judici rere judici tot dient que fumar era un acte de llibertat individual. Fins que van deixar de guanyar-ne, quan els tribunals van saber argumentar que no era aquest el problema, sinó la salut pública. I aleshores, el món va canviar. Per a millorar.

Tres milions de dòlars no arruïnen Meta. Però si als tres milions d’ara s’hi afegeixen tres-cents mil milions de demandes pendents, la cosa ja fa una altra cara. I sobretot si els tribunals, aquestes setmanes i mesos vinents, consoliden el principi que el disseny addictiu és jurídicament equiparable a un defecte de fabricació. Si passa això, la indústria multimilionària de les grans tecnològiques americanes s’enfrontarà a una transformació radical i obligada de les estructures bàsiques de negoci. Perquè el negoci, ara com ara, és l’addicció i això no ho podrà ser més.

Podia no haver-ho estat, això cal dir-ho ben clar. Les xarxes socials com a tals, com a instrument, són una proposta fabulosa i un pas endavant molt més que notable en termes de democràcia. Però l’avarícia dels dirigents i les empreses globalitzades –dels Zuckerberg i els Musk i tots els altres– les ha dutes on les ha dutes: a adoptar un model de negoci antisocial i depredador, destructiu per sistema. Ara hauran de pagar aquesta irresponsabilitat i tot el mal que han fet aquests anys, i esperem a veure si es pot obrir pas una altra mena de xarxa social, amb models responsables i constructius.

Això que va passar ahir a Los Angeles ens recorda una veritat que ja sabíem, però que fins ara no havia trobat el lloc adequat per a ser dita en veu alta davant un jurat: les plataformes no van créixer per la qualitat d’allò que oferien, sinó per la capacitat de fer que no poguesses deixar de fer-les servir. Finalment, ara, per primera vegada, això té un preu legal i segons que sembla, doncs, l’era de la impunitat podria arribar a la fi. Són bones notícies: Això vol dir que la societat encara és capaç de reaccionar contra els hiperrics i de plantar cara a les seues maniobres; que el sistema, en definitiva, encara no és mort del tot i que el sentit comú es pot obrir camí enmig d’aquesta era de manipulació i desvergonyiment.

PS1. Nicolas Garcia és un dels principals referents de l’esquerra, del Partit Comunista i del catalanisme a Catalunya Nord. Actualment és vice-president dels Pirineus Orientals i ha estat batlle d’Elna durant gairebé dues dècades. Alexandre Solano ha parlat amb ell en un moment advers, tot just després de la victòria a Elna d’un candidat situat a la dreta de l’extrema dreta i que amenaça de desmantellar bona part de les iniciatives impulsades durant els seus mandats: “Tot el que fem per la cultura i la llengua catalana serà abandonat”.

PS2. L’educació en català a les Illes s’ha endinsat en una gran crisi. Els atacs del govern de Marga Prohens, amb la complicitat de Vox, no són cap novetat. Al fracassat pla de segregació lingüística, al –també fracassat– pla de lliure elecció de llengua en el primer ensenyament, a la proposta de fer del castellà llengua vehicular i al pacte amb Vox per a eliminar el requisit de català en places de difícil cobertura, s’hi ha afegit una dada molt preocupant: 650 ensenyants interins no tenen acreditat el coneixement de català aquest curs. Ens ho explica Martí Gelabert: “‘Introdueixen d’amagat docents que no parlen català’: alarma pel gran nombre de professors sense el requisit lingüístic”.

PS3. Avui us expliquem una història ben curiosa, que és la de l’aeroport de Terol. És un aeroport sense vols regulars, però que s’ha convertit en notícia perquè tot d’avions de les companyies aèries del golf Pèrsic hi han anat a refugiar-se de la guerra i perquè en tinguen cura mentre no poden tornar a volar. Ho podeu llegir ací.

PS4. A VilaWeb Televisió ahir, dimecres, us vam oferir La taca d’oli, amb la presència de l’economista Mar Reguant, professora d’investigació d’ICREA a l’Institut d’Anàlisi Econòmica del CSIC. Precisament arran de la situació del golf Pèrsic, ella i Ot Bou parlen sobre la guerra energètica i la crisi més que previsible, que la professora Reguant diu que conté elements comparables a la del petroli dels anys setanta, que va significar un canvi de paradigma molt profund en la xarxa energètica mundial. Vegeu-ne el vídeo.

PS5. Fa trenta anys que VilaWeb és al vostre costat. Trenta anys explicant-vos el món amb els nostres ulls, de Perpinyà a Alacant, sense demanar permís a ningú. Trenta anys plantant cara quan tocava plantar cara, dient la veritat quan la veritat era incòmoda, obrint el debat quan calia obrir-lo. Ara us demanem que sigueu vosaltres qui ens feu costat. Pel país que imaginem junts cada dia, per la llengua que compartim i ens fa ser qui som, pel periodisme que tots sabem que necessitem: feu-vos subscriptors de VilaWeb.