Els independentistes catalans som per a anar-ho a veure: no només hem de guanyar eleccions, sinó que, per considerar-nos guanyadors legítims, necessitem que els dependentistes ens concedeixin la seua benedicció. I tot no pot ser, gent. Per això en aquest post-27-S es respira un cert aire tribunerista, en el sentit que no ens considerem –encara– dignes de la nostra victòria. Però ei, si hem de continuar arrossegant-nos en el fang perquè som així i així hem estat sempre, endavant, eh? Qui som nosaltres per a trencar la tradició.

Ben pensat, qui ens hem cregut que som, nosaltres, per a plantar dos milions de vots a la cara d’un estat que, amb tota la seua maquinària, la coneguda i la subterrània, ha maldat per atemorir la nostra gent i coartar-li la llibertat de decisió? Com hem gosat desafiar la seua cúria econòmica, mediàtica, judicial, funcionarial i nupcial, o els seus documents perfectament europeus i manipulats? Com hem gosat aixecar la veu davant la paraula de Merkel, Obama, Cameron, Sarkozy, comprada per l’únic bàndol que la podia pagar? Qui ens hem cregut que som, nosaltres, per a esgarrapar 72 escons amb una participació rècord, el dia que una tupinada de les ambaixades del ‘no’ segresta i boicota milers de vots? Bah, home, bah: que no se’ns acudeixi de creure que això que hem aconseguit amb només nosaltres a favor i TOT en contra és extraordinari, perquè no és que sigui extraordinari, no, i aquí acabo la ironia: és-un-miracle.

Un puto miracle, senyores, si m’ho permeteu. I sí, el pitjor del resultat és que el discurs d’uns i altres és igual avui que fa dos dies, perquè estem esgotats, i el 28-S volíem respirar. Però això no és un partit de futbol, noranta minuts, dutxa, autocar i cap a casa; és el projecte més gran, difícil i complex que hàgim emprès mai com a país. Qui ha dit respirar? Si tot just comencem ara! Que encara no som prou? És clar, que encara no som prou!, perquè al final del camí hem de ser-hi tots. Que n’hi haurà que no voldran ser-hi ni ara ni mai? I és clar, que n’hi haurà, però hauran de convèncer els catalans que la seua proposta és millor, i més il·lusionant, que aquesta que els guanyadors del 27-S emprenem ara.

És meravellós, perquè per fi s’han acabat les excuses. Goita quina cosa, per posar un exemple clar: amb un parlament sobirà, el primer dia mateix pots declarar l’aturada dels desnonaments, la recuperació del decret contra la pobresa energètica i l’impost a la banca. Pam. Qui s’hi posarà de cul? Perquè quan deia que s’han acabat les excuses, pensava en tothom. Pot ser interessant veure com escons que brandaven la bandera de la justícia social votin en contra dels interessos dels més desfavorits amb l’excusa que primer cal demanar el permís d’Espanya. Amb les tornes invertides, el procés de construcció d’un estat just i igualitari serà una prova del cotó fluix constant. Jo ja friso per trobar-m’hi.

I alhora hi ha ‘el carrer’, com se sol dir. És que ho veig. Veig el procés constituent com les ‘eleccions’ definitives: col·lectius, pobles, barris, gremis, associacions, centres docents, col·legis professionals, ‘elegint’ com ha de ser l’estat que compartirem, sentint-se interpel·lats, cridats a participar-hi, a implicar-s’hi, a construir. Ho veig i ho doblo: catalans que no havien sentit a parlar de la independència fins abans-d’ahir, i fins i tot catalans que no volen sentir a parlar d’independència ni ara ni mai, tenen el dret de saber què pot aconseguir la nostra societat quan té les regnes del seu destí.

Què? És que no vam quedar així? No era de fer un país millor, que es tractava? Ens ho creiem o no ens ho creiem, que aquest és un projecte de la gent? Recordem els eixos de la Via Lliure: regeneració democràtica, benestar i justícia social, igualtat, diversitat, solidaritat, sostenibilitat, equilibri social i territorial, educació i cultura, innovació, obertura al món. Els ho demostrem o no els ho demostrem, que això no eren només eslògans de colors i que el ‘sí’ no eren dues lletres buides? Si alguna cosa hem demostrat la independentor en entomar els resultats del 27-S és que som gent altament exigent, que no ens conformem a fer-ho ‘només’ bé, sinó que volem excel·lir, fer-ho tot de manera òptima. És la nostra creu, sí, però també una garantia: justament per això, perquè no creiem en els miracles ni quan els fem possibles, no ens conformarem amb qualsevol cosa.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb