Un premi Sant Jordi per a servir el país, si puc

  • «Em permeto dir aquí, a tots els partits independentistes, a totes les associacions, assemblees, entitats, grups i col·lectius independentistes que tant abans com després de les eleccions em poso a la seva disposició per al que calgui, si pensen que puc servir»

VilaWeb

Ignoro per què tinc la convicció que un premi, per exemple literari, ha de ser útil més enllà de la circumferència que conté l’ego de qui el rep. No és que hagi cregut mai que la notorietat creï mecànicament capacitat d’influència. Malgrat que és molt comú, a qualsevol democràcia, que gent més o menys coneguda del món cultural i mediàtic aposti públicament per algun partit o candidat, no estic segur que les declaracions que puguin fer o les proclames que puguin signar hagin canviat mai res al resultat d’una elecció. Si fos així, Hillary Clinton, que tenia rere seu un veritable exèrcit d’actors, cantants i escriptors, hauria hagut de ser elegida presidenta dels Estats Units. I el Regne Unit no hauria votat sortir de la Unió Europea. I el PP no hauria governat mai Espanya. En realitat, molta gent vota més amb les entranyes que amb el cap (adeu-siau, arguments dels intel·lectuals més brillants) i que amb el cor (a reveure, paraules fines dels actors més glamurosos).

Les entranyes són potents. Les entranyes, per exemple, fan que alguns electors votin candidats que tenen un programa electoral que els perjudicarà personalment. És a dir, gent amb poc nivell econòmic és capaç de votar amb entusiasme candidats partidaris que els pobres ajudin els rics a ser més rics. Ronald Reagan, Margaret Thatcher, Silvio Berlusconi, José María Aznar, George W. Bush, Nicolas Sarkozy, Mariano Rajoy o Donald Trump deuen la seva elecció al fet que gent que pretenien perjudicar amb les seves polítiques els votessin. Per què van votar-los? Perquè aquests candidats van ser capaços de despertar un sentiment de pertinença, una fibra patriòtica, un orgull nacionalista o si més no de projecte comú més potents que qualsevol raonament lògic. És el que passa, avui, a Catalunya, amb Ciutadans, el PP i el PSC. I amb una part dels comuns. Han sabut convèncer una porció significativa de la població de Catalunya que quedar-se a Espanya és un objectiu superior a qualsevol valor o interès: democràcia, llibertat d’expressió, convivència pacífica, creixement econòmic, igualtat d’oportunitats, etc. Molts electors, avui, a Catalunya, estan disposats a sacrificar el seu propi nivell de vida a canvi d’aixafar l’independentisme. Per això els arguments racionals tenen un límit i, més enllà d’aquest límit, ja gairebé no serveixen de res.

Davant d’aquest panorama, em sembla evident que les crides individuals o col·lectives, els manifestos i les peticions tenen un pes molt modest. Tot i això, se’n continuen escrivint, signant i publicant. I deu ser bo que es faci. No només perquè és un dret i que cal aprofitar els drets sota pena que els drets no aprofitats desapareguin, sinó perquè no cal perdre mai l’esperança que un argument, una frase, un nom, una foto puguin decantar un indecís cap al costat que pensem que és el bon costat. I perquè és millor provar de convèncer que no pas intentar dominar. Per això em sembla que tot i el meu escepticisme relatiu no deixaré mai de signar manifestos o peticions ni, a vegades, de redactar-ne. I és per això que, després d’haver tingut l’honor de rebre el 58è premi Sant Jordi de novel·la, vull dir alhora públicament i humilment que tant de bo el polsim de notorietat que atorga aquest premi tan bell i tan noble pugui servir. Servir al meu país. I per això em permeto dir aquí, a tots els partits independentistes, a totes les associacions, assemblees, entitats, grups i col·lectius independentistes que tant abans com després de les eleccions em poso a la seva disposició per al que calgui, si pensen que puc servir.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor