23.09.2025 - 21:40
Dilluns, havent sopat, vaig veure per televisió una cosa que podria qualificar d’estranya, un d’aquells moments que atura el present i defineix el futur. A Nova York, un grup d’estats –entre els quals hi havia Andorra– reconeixien coralment l’estat de Palestina i, cosa encara més important, recordaven al món sencer que la solució dels dos estats –Israel i Palestina vivint junts com a estats viables i independents amb Jerusalem com a capital compartida– és l’única possible i, per tant, la que cal proposar i defensar. Per molt llunyana i impossible d’aconseguir que semble. Va ser com si, de sobte, s’haguessen adonat que fer allò que és raonable és més intel·ligent i sensat que fer allò que és còmode.
El moment em va causar una sensació curiosa. Perquè hi concorrien diversos estats, molt diferents els uns dels altres, i per tant no era un gest oportunista, ni marcat per la política interna, ni interessat. Ni tan sols era radical. Arran d’això, vaig experimentar, per entendre’ns, una mena d’alegria inesperada; d’aquestes sensacions que et fan una mica de vergonya de confessar en aquests temps, en aquesta època que ens ha tocat de viure, en què han aconseguit que estar content semble una cosa fora de lloc.
Perquè vivim, efectivament, temps molt foscs, molt difícils, molt poc propensos a l’expansió contenta. Temps en què el món sembla haver perdut sobtadament la capacitat d’imaginar que hi ha solucions i no tan sols problemes. Temps, sobretot, en què la guerra –la guerra de debò, la guerra de les bombes, però també la guerra de les paraules, la guerra de les mentides, la guerra de l’odi– s’ha convertit, o ho sembla, si més no, en l’única manera pràctica de resoldre les coses.
Fa temps que ho dic i cada dia n’estic més convençut: la tercera guerra mundial ja ha començat. Simplement, resulta que no és la guerra dels nostres avis, amb trinxeres i fronts clarament delimitats, amb doctrines i catecismes interposats. La nostra d’ara, per contra, és una guerra difusa, omnipresent, que es lliura a tot arreu al mateix temps; no únicament entre països, sinó dins les societats.
És una guerra que vivim cada dia sense entendre que hi és. La guerra entre els qui creuen que la força és l’única veritat i els qui pensem que ho és la raó i que els valors humans compten. Entre els qui han descobert que governar amb por és més rendible i sobretot més fàcil que governar amb esperança, i els qui ens obstinem a defensar que la política serveix per a construir, per més que siga difícil i complicat –i per més malament que ho facen, com ho fan, els nostres polítics.
Tenim davant els autoritaris de tots els colors i totes les latituds. Trump amb la seua obsessió patològica per la venjança, Putin amb la seua malaltia imperial, Netanyahu amb la seua guerra permanent i inhumana, Milei amb la seua adoració de la destrucció. I tots els petits Trumps, Putins, Netanyahus i Mileis que ens trobem cada dia pel carrer, que viuen entre nosaltres, que parlen la nostra llengua també i defensen localment aquesta bogeria global. Tota aquesta gent, en definitiva, que s’ha cregut que en aquest món nou la subtilesa no és sinó una debilitat i que la brutalitat és una virtut.
L’aparença –cal reconèixer-ho– és que la guerra la perdem. Ells són més moderns i han entès molt millor que nosaltres que la gent s’estima més les respostes simples que no les preguntes difícils. Que és més fàcil vendre odi que no pas esperança. I que la por mobilitza més que no la raó. I han trobat en la desconfiança la gran eina per a colar dins nostre el seu verí. No dic en la crítica –sempre legítima–, sinó en la desconfiança. La desconfiança sistemàtica envers tot allò que s’ha construït, envers totes les institucions, envers tots els lideratges, envers qualsevol cosa que conforme la nostra societat. Diuen, criden cada dia, que tots som uns traïdors, que tots som uns venuts, gent amb agenda oculta i indignes, que la democràcia és un engany, que la premsa menteix per ofici, que els científics ens enganyen perquè són uns sàdics i que els polítics no fan res que no siga per a robar, per a viure a costa de tots nosaltres.
És una estratègia diabòlicament eficaç. Si aconsegueixes que la gent no es fie de res ni de ningú, llavors és fàcil de presentar-te tu com l’únic honest, l’únic que diu la veritat, l’únic que ens salvarà de tots els altres. I això funciona sobretot perquè les coses s’han fet molt malament de fa dècades –això no em cansaré de recordar-ho mai– però també perquè la desconfiança és més fàcil que la confiança. Perquè és més còmode pensar que tot està manipulat que no pas esforçar-se a cercar informació fiable. Perquè és més satisfactori emocionalment trobar culpables repugnants sobre els quals descarregar la teua ira, que no pas assumir les pròpies responsabilitats.
Ara, de tant en tant el cel s’obre i passa alguna cosa com la de l’altre vespre. De tant en tant, alguns polítics, poc o gens raonables en general, decideixen que, en vista de la gravetat de la situació a què ens han menat els autoritaris, no hi ha cap més remei que fer allò que és raonable. Simplement i senzillament raonable. I és en aquests moments que jo sempre recorde una frase del meu estimat Albert Camus, escrita en els pitjors moments de la Segona Guerra Mundial, quan els nazis ocupaven l’estat francès i semblava que el món s’havia tornat boig definitivament: “En ple hivern, vaig descobrir que hi havia dins meu un estiu invencible.” Un estiu invencible.
Un estiu que és el que ens caldrà invocar una vegada i una altra per sobreviure als anys foscs que ens esperen. Potser aquest estiu de Camús –que refusa de rendir-se davant la barbàrie per més poderosa i triomfant que aparente ser– és tot allò que tenim, és tot allò que ens resta, ara, ja. Però mireu-ho d’una altra manera: potser, també –diria més: segurament– aquest estiu de Camús és tot allò que necessitem per reaccionar i combatre.
PS1. Emma Vilarasau va fer ahir un pregó molt destacable per inaugurar les festes de la Mercè a Barcelona. Si us va passar per alt, ací el podeu veure i sentir sencer.
PS2. Després de passar gairebé dotze anys a la presó, ahir Egipte va alliberar finalment Alaa Abdel Fattah, un dels grans referents joves de la Primavera Àrab. Des del Caire ens ho explica en aquest article Heba Farouk Mahfouz.
PS3. El diputat de Compromís (en aquest cas, d’Iniciativa) Alberto Ibáñez votà ahir al congrés espanyol contra el traspàs de les competències d’immigració a Catalunya. És una actitud ben estranya venint d’un partit que es defineix com a valencianista, però que s’estén seguint l’evolució del personatge. Us l’expliquem.
PS4. El pòdcast sobre literatura infantil i juvenil de VilaWeb, Poc cas, fet per Paula Jarrin, Carlota Torrents i Tina Vallès, ha estat un dels tres guardonats amb el premi Carme Romaní que atorga el grup de treball BibBotó del Col·legi Oficial de Biblioteques-Documentalistes de Catalunya. Com a diari, estem orgullosos que es reconega el treball d’aquest pòdcast i agraïts tant a les creadores com al jurat. I aprofite l’avinentesa per felicitar també els altres projectes guardonats, Tàndem i Paraula de Mixa.
