13.01.2026 - 21:40
Hi ha coses que no mereixen cap mena de contemplació. I el programa que TV3 ha estrenat aquesta nit sobre les morts al servei militar n’és una. Els autors han confirmat la xifra de mil nou-cents joves morts fent el servei militar a l’estat espanyol, després de la mort de Franco i fins que es va abolir, l’any 2001. Mil nou-cents. Que ningú no es pense que això és una xifra freda: parlem de mil nou-cents joves que van entrar sans a fer el soldat i en van tornar dins un fèretre precintat. Mil nou-cents assassinats, suïcidis forçats, morts estranyes siga com siga. I el fet més sospitós és que no s’han volgut investigar mai. Ni aleshores ni –alerta!– tampoc ara.
Mirem-ho amb perspectiva: ETA va matar vuit-centes cinquanta-tres persones. De manera que l’exèrcit espanyol –en temps de pau i en democràcia, molt d’aquest temps amb el PSOE al poder– en va matar força més del doble. D’ETA se’n parla cada dia, se’n fan lleis, se’n demanen responsabilitats, se’n reclamen condemnes, es persegueix encara avui aquell qui en justifica l’actuació. De l’exèrcit, en canvi, res. Silenci.
Les famílies –famílies valentes com les que apareixen en el reportatge Et faran un home. Morts silenciades– encara esperen una explicació sobre què va passar; unes disculpes. I m’agradaria que ningú –per favor– no faça broma d’aquesta candidesa o proclame que són uns somiatruites. Perquè el Ministeri de Defensa i el govern espanyols diuen i diran que no en saben res, que no tenen coneixement d’aquesta classe de violència, però les famílies –i la societat– no podem renunciar a exigir respostes. I a dir i a proclamar que aquesta negació dels fets és part del crim. Perquè quan els periodistes de TV3 han volgut investigar-ho –i hi han treballat molt– s’han trobat totes les portes closes i els arxius inaccessibles, i les traves més impensables han barrat la seua voluntat d’explicar els fets. Per tapar, avui encara, mil nou-cents assassinats.
I això –cal dir-ho sense contemplacions– és el franquisme profund que no s’ha mort. No pas el franquisme residual de les estàtues i els carrers encara amb noms de generals, sinó el franquisme estructural, el poderós de debò, aquell que es manté viu dins les institucions de l’estat. L’actual exèrcit espanyol –que ningú no ho oblide, perquè és fonamental– és una institució guanyadora d’una guerra contra la democràcia i contra l’exèrcit de la democràcia, ara fa vora noranta anys. Una institució que va sembrar un terror de dècades que pot explicar en part el silenci d’avui i que d’aleshores ençà no ha passat per cap depuració a fons, per cap procés de responsabilitat, per cap retiment de comptes. Els mateixos que maltractaven, torturaven i violaven reclutes durant la dictadura ho van continuar fent durant el postfranquisme. I ningú –aquest reportatge n’és la prova clara– no ha fet ni fa encara res per impedir-ho. Ni tan sols argumentant, com podrien fer, que això va passar en uns temps passats que ja no haurien d’implicar els governants actuals, però que clarament els impliquen.
Parlem, per tant, d’impunitat. D’una impunitat que desafia qualsevol intent de comprensió racional, llevat que entenguem què significa aquest exèrcit espanyol. Com pot ser que mil nou-cents morts no motiven ni una sola investigació? Com pot ser que famílies que fa quaranta anys que demanen explicacions no troben sinó silenci? Com pot ser que governs que es diuen progressistes, que es diuen d’esquerres, que han fet bandera de la memòria històrica, en canvi es neguen en rodó a obrir aquests arxius, a abordar cap investigació que puga aclarir qui són els culpables?
La resposta és terrible, però és simple: això passa perquè tocar l’exèrcit espanyol, encara avui, és tocar l’espina dorsal del règim nascut de la insurrecció militar contra la República. Felip de Borbó n’és el màxim dirigent, d’aquest exèrcit, solament perquè el general Franco ho va decidir. I l’exèrcit espanyol continua essent –amb la monarquia– el gran tabú de la transició, la institució intocable que va imposar les seues condicions amb les armes i que no ha acceptat mai cap control democràtic real. Els militars ho saben, saben que són impunes –els relats que hem pogut sentir ara ho confirmen. Ho han estat sempre, però és encara més greu que ho continuen essent, perquè tot l’aparell de l’estat els protegeix. Els protegeix de les responsabilitats que podrien implicar els seus crims.
Aquest reportatge de TV3 –que cal felicitar per la valentia i professionalitat– hauria de provocar una autèntica commoció ciutadana. Hauria de fer caure algun govern, algun ministre, algun general, algú. Haurien de rodar caps. Però ja sabem que no passarà res. Simplement hi haurà un silenci espès a Madrid. Els mitjans espanyols, si n’arriben a parlar, ho esmentaran de passada. I l’exèrcit continuarà gaudint d’una impunitat criminal que és inacceptable i intolerable en cap democràcia mínimament decent.
Parlem, ho diré per darrera vegada, de mil nou-cents morts pel cap baix. Mil nou-cents joves. Mil nou-cents crims sense investigar, sense culpables, sense responsabilitat, sense disculpes. I és això que emergeix de les xifres: un estat que protegeix i protegirà –mane qui mane– els seus criminals si porten uniforme.
PS1. Les famílies que han aparegut en aquest reportatge de Mireia Prats i Joan Torrents han creat el Grup de Suport de Famílies Víctimes de la Mili i ofereixen una adreça de correu electrònic per a qui s’hi vulga posar en contacte (veu.victimesmili@gmail.com).
PS2. Demà s’ha organitzat a Barcelona una reunió de l’elit del ciberespionatge, amb la participació de representants, investigadors i principals responsables de les empreses destacades en el desenvolupament de la tecnologia més eficaç i indetectable per a espiar els dispositius electrònics dels ciutadans. Aquestes empreses emergents les han impulsades sobretot ciberespies israelians, molts dels quals s’han instal·lat a Barcelona perquè hi han trobat tota mena de facilitats –a part el bon oratge i les platges, que diuen que els recorden les de Tel-Aviv. Josep Nualart Casulleras ens explica en aquest article què hi ha al darrere d’aquesta inquietant reunió.
PS3. Blanca Garcia-Oliver és la coordinadora de Joves pel Valencià, una entitat que al desembre va complir el primer any de vida, treballant per oferir propostes de lleure alternatiu, plenament en català, i descentralitzades de la ciutat de València. Laura Escartí l’ha entrevistada i parla amb molta claredat: “És impossible de centrar-se només en la llengua quan l’atac és sistemàtic contra la nostra identitat”.
PS4. Els metges mantenen el torcebraç amb el Ministeri de Salut espanyol i tornen a eixir avui al carrer amb l’objectiu de millorar les condicions laborals. Avui i demà hi ha una convocatòria de vaga. Us n’expliquem les reivindicacions en aquest article de Pol Baraza.
PS5. Les protestes contra el règim dels aiatol·làs a l’Iran no són cap novetat. El país, els anys 2009 i 2022, ja va viure enormes mobilitzacions contra el règim. La pregunta és si, aquesta vegada, tenim davant un fenomen diferent, capaç de posar fi a la dictadura. És això que es demana, en aquest article, Ishaan Tharoor.
