Un esforç contra l’oblit

«Tot gira al voltant de la memòria, no solament per als que escrivim, com deia Josep Pla, perquè 'la literatura no és més que un esforç contra l’oblit'»

Tina Vallès
27.09.2018 - 20:01
Actualització: 27.09.2018 - 20:16
VilaWeb
El Roto a El País el 20 de setembre de 2018.

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Escric aquestes ratlles el dia que fa quaranta-tres anys que Ángel Otaegi, Juan Paredes Manot (‘Txiki’), José Luis Sánchez-Bravo, Xosé Humberto Baena i Ramón García Sanz van ser executats pel franquisme. No parlaré d’ells, però volia començar així perquè cada data del calendari té un desplegable de fets, vides, records i morts, i d’això sí que en parlaré. De com tot gira al voltant de la memòria, no solament per als que escrivim, com deia Josep Pla, perquè «la literatura no és més que un esforç contra l’oblit».

El 20 de setembre, a El País, El Roto publicava una vinyeta que deia: «Entretingueu-los amb el passat! Que no es fixin en el que vindrà!» (la podeu veure il·lustrant aquest article), i no podia mentir més, sincerament –o contradir-se, si ens posem neutrals. Deixant de banda tot el rerefons de la imatge, tot el que no diu la vinyeta (que és l’essència de l’art, el que no es diu), que donaria per a tot un altre article que no escriuré perquè enfadar-se per escrit és molt cansat, és una mentida com una casa de pagès que el passat et distregui del futur, i ara vindria tot un discurs sobre com el passat pot servir per encarar el futur i entendre el present, un discurs que acabaria amb l’advertència aquella que encara que ja cansi, de tant que la diem, no deixa de ser certa: que el passat torna, si te n’oblides, que les històries es repeteixen.

A casa nostra, aquests dies estem recordant el que va passar ara fa un any, i no ho fem pas per no fixar-nos en el que vindrà, sinó precisament perquè el que ve, el futur, té l’origen en els fets de fa un any, perquè tots vam canviar d’una manera o d’una altra l’1 d’octubre de 2017, i entendre aquest canvi i no trair-lo és la missió que tenim tots entre mans, i quan dic tots em refereixo a nosaltres, a un nosaltres plural que corre pels carrers, que no trepitja terres institucionals ni platós de televisió, un nosaltres que viu i reviu l’octubre passat amb orgull, estupefacció i desencís, d’acord, però que en cap cas es distreu ni perd de vista l’endemà.

Ara semblarà que canvio molt de tema però tot acabarà encaixant. Dissabte, a casa els pares, a la sobretaula, la mare va deixar anar una frase, un fil que va estirar un record que havia estat amagat en algun refugi de la seva memòria, i la del pare, des de primers dels setanta. La frase: «Te’n recordes, Pep, d’aquells nens cremats que vam recollir a la carretera? Encara en sento l’olor.» El pare, en Pep, va dir que sí, que i tant que se’n recordava, i entre tots dos, davant de tota la família, van reconstruir aquell record que durant tants anys havia quedat oblidat. Devia ser l’any 1971, dos nens petits, entre sis i deu anys, jugaven amb petards als afores de Vilaverd i es van cremar, però cremar de veritat, de cap a peus negres com el carbó. Els pares passaven per allà, acabats de casar, amb el seu Simca 1200, i els van veure i es van aturar. La mare els va agafar a coll i els va asseure al darrere del cotxe, un era ben viu, l’altre amb prou feines respirava. I els van dur a cal metge, a Montblanc, on devien trucar a la família, etcètera. Un dels nens es va morir, l’altre va sobreviure però es va quedar sense cames; pocs dies després la mare el va veure pel poble avançant a empentes dins d’un carretó. L’olor de carn cremada es va quedar al cotxe dels pares ben bé mig any, i cap ambientador, detergent ni lleixiu va aconseguir foragitar-la, només el temps. I amb l’olor, en va fugir el record.

A casa som de repassar records plegats, ens expliquem una vegada i una altra tot de moments que hem viscut junts i els pares també ho aprofiten per reviure sovint el passat d’abans que nasquéssim ma germana i jo. N’expliquen de tots colors: l’accident de la mare quan va passar la volta ciclista pel poble i la va atropellar un ramat de bicicletes, la mili del pare al País Valencià, els seus viatges al País Basc, els amics que ja no hi són, drames familiars diversos, situacions còmiques de quan el pare es lleva inspirat i té ganes de fotre’s del mort i de qui el vetlla, els nostres naixements…, no es deixen res. O això ens pensàvem. Fins que dissabte passat van aparèixer els nens cremats. Per què no ho havien explicat mai, això? Ni ells no ho saben. Però la imatge de la mare carregada de productes de neteja entrant al Simca 1200 me’n dóna una pista. Aquest record el volien oblidar, van decidir oblidar-lo tots dos, sense dir-s’ho, sense ser-ne conscients, perquè a vint-i-tres anys, acabats de casar, amb tot un futur davant, dues petites figures negres amb un peu a cada banda són un missatge claríssim: mira endavant, que això esclatarà en qualsevol moment i un dia seràs tu el que farà olor de socarrim. Per això aquells dos nens, un cop salvats de morir sols a la carretera, van desaparèixer de la memòria dels pares, perquè volien i es mereixien mirar endavant.

Dissabte passat, 22 de setembre de 2018, aquells dos nens van tornar a jugar amb petards a la carretera (ara en desús) que va de Vilaverd a Montblanc, es van tornar a cremar, un parella jove i feliç els va tornar a recollir en un Simca 1200 nou de trinca, un d’ells va tornar a sobreviure i l’altre va tornar a morir, i ara aquella vida i aquella mort pengen d’una data del calendari, i ma germana i jo tenim una pinzellada més de les vides dels pares.

Lluitar contra l’oblit no és solament el propòsit de la literatura, i això fins i tot El Roto ho sap. Avui fa quaranta-tres anys que Ángel Otaegi, Juan Paredes Manot (‘Txiki’), José Luis Sánchez-Bravo, Xosé Humberto Baena i Ramón García Sanz van ser executats pel franquisme. Avui fa una setmana que El Roto mentia –o es contradeia, va. Avui fa cinc dies que conec més els meus pares. I dilluns que ve farà un any que vaig tenir una por semblant a la dels pares quan van recollir aquelles dues criatures, i la temptació d’esborrar aquell record amb tot de productes de neteja hi és, ho reconec, però faig, com diria Pla, un esforç contra l’oblit, i miro de no oblidar l’olor de por, esperança i suor que va fer l’1 d’octubre de l’any passat.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes