21.09.2025 - 21:40
|
Actualització: 22.09.2025 - 07:24
Hi ha un restaurant a Madrid que es diu El Barril de las Cortes, prop del parlament espanyol. Dimarts passat hi sopaven, junts i sols, el ministre Félix Bolaños, l’home que dirigeix bona part de l’estratègia del Partit Socialista Obrer Espanyol, i Jordi Juan, director de La Vanguardia.
No hi sopaven d’amagat ni en secret, perquè no té res d’estrany ni de qüestionable que un periodista raone amb un polític –l’intercanvi discret d’informació i de confidències forma part d’aquest ofici meu, i del de Jordi. No tot són les notícies nues i crues. També hi ha –i és molt important– el context. I per a entendre el context no solament has de saber quines coses passen, sinó que és imprescindible escoltar de boca dels qui tenen responsabilitats polítiques què voldrien que passàs, que somnien que passe.
El PSOE avui es troba, literalment, en la corda fluixa. Acorralat per la corrupció, però també per la impossibilitat de mantenir unit entorn seu el bloc heterogeni de partits que el va dur al govern en canvi d’unes promeses que no s’han complert, ara que ja fa dos anys. Amb tot, han decidit de mantenir-s’hi de manera numantina fins a l’últim dia, explotant la idea que tothom els ha de fer costat per impedir un govern de l’extrema dreta.
A la Moncloa sembla que encara no veuen la possibilitat –que jo sí que veig– que el següent president del govern espanyol siga Santiago Abascal i no pas Alberto Núñez Feijóo. Per tant, la seua obsessió és demostrar que el candidat del PP és un personatge insignificant i inflen tant com poden Vox, alhora que intenten que no es descomponga la coalició de tots contra el PP i Vox que van reeixir a aplegar després de les darreres eleccions. Tenen el problema de Podem que, en la batalla per a arrapar vots a Sumar, pot prendre posicions poc convenients –com passarà dimarts en la votació del traspàs de les competències d’immigració a la Generalitat–, però tenen sobretot el problema de Junts i, per més sorprenent que puga semblar a alguns lectors, també el d’Esquerra Republicana.
Amb Junts les baralles ja són públiques. Les últimes reunions de José Luis Rodríguez Zapatero amb Carles Puigdemont han anat molt malament –la darrera, i gairebé definitiva, es va fer dijous a Brussel·les, i no pas a Suïssa com s’ha dit, i va acabar amb un no a tot.
La incomoditat amb Esquerra és diferent, però també comença a preocupar-los. A la Moncloa estan molt encantats amb Gabriel Rufián, però, possiblement per això mateix, estan desconcertats amb un Oriol Junqueras que es mostra molt menys abduït que el seu diputat a Madrid i que ha començat a dir –ja massa vegades, per al gust dels socialistes– que tot això de pactar el pressupost ací o allà no es pot fer si no es compleixen abans els acords, que tampoc no es compleixen en el seu cas. I que fins i tot ha desautoritzat Rufián i la seua proposta d’esquerra “perifèrica”, tan transcendental i important per al Partit Socialista espanyol.
El cas és que cinc dies després del sopar, ahir, La Vanguardia publicava, sense cap raó aparent ni que ho esperàs ningú, un sondatge electoral d’unes eleccions que encara falta anys perquè es facen. De vegades, faltant tant de temps per a unes eleccions, enquestes com aquesta s’han fet escaure amb l’Onze de Setembre o amb l’aniversari de les anteriors, però ahir era un diumenge normal i corrent, un més.
No sé si les publicarà avui, però ahir el diari no va publicar les dades internes –i així és impossible de saber quina qualitat real té el sondatge. Encara que tothom una mica assenyat se l’hauria de prendre amb molta calma, d’entrada, per tres raons.
Primer, perquè una repassada als sondatges publicats anteriorment per La Vanguardia obliga sempre a ser molt prudents –per a les eleccions del 2011, per exemple, el seu sondatge donava 67 diputats a CiU, que al final n’obtingué 50; i al cap de deu anys en donava 42 a ERC, que acabaren essent 33. La Vanguardia –sap greu dir-ho, però és així– té una acreditada tradició de publicar enquestes excèntriques, que no coincideixen amb les altres que es fan al mateix moment, i que poden ser molt lluny de la realitat quan la realitat arriba. El segon element a tenir en compte és que el sondatge, segons els autors, es basa majoritàriament en enquestes digitals, amb un percentatge relativament baix d’enquestes telefòniques, cosa que tampoc no és gens habitual. I el tercer és la (poca) credibilitat de l’empresa que la fa –l’índex de verificació d’IPSOS és de 4,7 sobre 10, suspens.
L’enquesta ha cridat molt l’atenció i ha suscitat grans titulars pel resultat certament extraordinari que dóna a l’extrema dreta, tant a Vox com a Aliança Catalana, de manera que porta a l’extrem una tendència a l’alça que les altres enquestes donen, però ni de bon tros tan exagerada. Això ha desfermat una alegria incontenible i completament lògica dels seus seguidors –penseu que entre tots dos partits, de fet, arribarien a un sol escó de distància del PSOE, que seria el guanyador de les eleccions. És normal, i ja ho entenc, que vulguen posar l’accent en això i que pretenguen que tots ens la prenguem seriosament. Però hi ha un detall no menor del sondatge que, tenint en compte el context, em sembla que és on hi ha en realitat el missatge central de la publicació: la valoració dels dirigents polítics.
Perquè resulta que el dirigent més valorat d’ERC –de fet, de tota la política catalana–, segons aquest sondatge, seria Gabriel Rufián i no pas Oriol Junqueras; i el líder més valorat de Junts seria Jordi Turull i no pas Carles Puigdemont. Clarament, els dos polítics més partidaris d’entendre’s amb el PSOE i de mantenir com siga la coalició entorn de Pedro Sánchez.
Tot plegat, doncs, m’ha recordat una escena de la versió cinematogràfica d’El Padrí que alguna vegada ja he explicat i que crec que tots deveu recordar. Primer es veu un pla general de la casa de Jack Woltz, un poderós productor de cinema que ha negat una feina a Johnny Fontane, el fillol de Don Corleone. Un tall ens situa dins la cambra. És a primera hora del dia, però ja hi entra claror. Woltz jau d’esquena a la càmera mentre es comença a despertar. Hi ha una taca roja sobre la seda, a l’altura del seu muscle, que crida l’atenció de qualsevol espectador. Mentre la famosa melodia es va tornant estudiadament caòtica, Woltz es mira la mà i veu amb espant que hi té sang, i que té sang sobre el batí, que hi ha cada vegada més sang, sobre el llit. No entén si és seua, la sang, o què passa, i comença a traure flassades del llit, frenèticament, fins que al peu hi troba el cap de Khartum, un cavall pura sang que en una escena anterior havia descrit dient que eren sis-cents mil dòlars amb quatre potes. I aleshores crida embogit mentre la càmera s’allunya i torna a l’exterior de la mansió. Don Corleone ha fet arribar a aquell qui l’hauria d’escoltar el missatge precís, l’amenaça: això t’espera si t’atreveixes a allunyar-te de mi.
PS1. Aquestes darreres setmanes els mitjans valencians s’han trobat envoltats de tot de polèmiques deontològiques i de mals usos professionals i empresarials. Per això Laura Escartí ha entrevistat Vicent Marco, president de la Unió de Periodistes Valencians, l’organització majoritària de la professió al País Valencià: “La direcció d’À Punt tira al fem tot el prestigi que havien guanyat”.
PS2. L’eurodiputada italiana i antifeixista Ilaria Salis sabrà demà si el procés del seu suplicatori va endavant, tal com exigeix el govern de Viktor Orbán. La Comissió d’Afers Jurídics debatrà l’informe d’Adrián Vázquez –el mateix que va tutelar la persecució de Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, que ara és pendent de resolució al Tribunal de Justícia de la Unió Europea– i votarà si deixa en mans del ple de la cambra, segurament a l’octubre, la retirada de la immunitat. De la importància enorme que té el cas en parlem en aquest article.
PS3. Europa va esdevenint un continent impossible de governar. Les tensions socials i econòmiques fan que els parlaments no puguen formar majories i que els governs no puguen aplicar polítiques, siguen quines siguen. La situació comença a ser greu, com expliquen en aquest article Craig Stirling i Alessandra Migliaccio.
PS4. Al parlament francès, les paraules dels diputats de la dreta i l’extrema dreta contra els refugiats republicans catalans i espanyols del 1939 ressonen en els discursos dels seus hereus d’avui a l’estat francès i a l’espanyol –també a Catalunya–, sense que aparentment vulguem ser conscients que nosaltres vam ser l’objecte de l’odi que avui aboquem sobre altres. Ho explica meravellosament bé Xavier Montanyà: “L’amarg retorn de l’odi d’extrema dreta contra immigrants i refugiats”
PS5. Com si no hagués passat res. Com si el 29 d’octubre de 2024 no s’hagués esdevingut un drama físic i humà damunt el País Valencià, avui a les Corts es reprendrà el curs amb la retòrica coreografiada del debat de política general. Esperança Camps ens en parla: “El simulacre de normalitat que un mal actor com Carlos Mazón vol traslladar a les Corts”.
