Un apunt del dia

  • Els moviments de García-Castellón van menys adreçats a persones concretes que a advertir-nos que no ens hem de moure d’allà on som

VilaWeb
Això és una prova de lectura dels articles de Vilaweb amb veu sintètica, que ben aviat serà a disposició dels subscriptors del diari. Subscriviu-vos-hi ací. Si trobeu algun problema, escriviu-nos a suport@vilaweb.cat.

Del moment que el moviment independentista va cedir graciosament el poder a les institucions entre l’octubre del 2017 i les últimes eleccions autonòmiques (“52% de vots” el 2021), podem dir que va signar la seva liquidació política. El silenci del carrer mentre l’estat espanyol s’ha recompost, i ha fet entrar en la seva lògica ERC i Junts, n’és la prova més aparent, però la més important seria la ruta empresa per l’ANC cap a la seva desaparició com a subjecte polític per ficar-se en el pantà de la política institucional autonomista (importa poc, als efectes de la situació, que enarbori la bandera de la independència per atreure el vot absentista de les últimes eleccions espanyoles).

Tampoc no sembla que els crítics de l’ANC hagin trobat fins ara cap mecanisme per a fer que la gent torni a engrescar-se i a mobilitzar-se: es pensi el que es pensi del sidral de la llei d’amnistia (“l’Amnistíada”, en podríem dir, si no fos que es tracta d’una batalleta ben poc èpica), el fet és que l’estat espanyol, ERC i Junts han negociat sense cap soroll que no fossin els titulars dels diaris, els matins dominicals del PP i els moviments dels jutges per fer por a la canalla. Quan la política és digerible i fagocitable pels òrgans de l’estat, és inútil d’anticipar allò que en serà aprofitat a partir de la llei, de quina manera serà expel·lit, o qui en seran els beneficiaris: al final, hi prevaldrà la raó d’estat. Una qüestió que la lògica negociadora d’ERC i Junts no ha tingut en compte, entre altres coses, perquè ningú –vull dir, la gent mobilitzada i organitzada—no els l’ha posada davant dels nassos.

En una paraula: la llei d’amnistia, si fos aprovada, podria servir per a reparar desficacis en un grau major o menor, sempre que el moviment independentista no tornés a l’arena política; de fet, els moviments de García-Castellón van menys adreçats a persones concretes que a advertir-nos que no ens hem de moure d’allà on som. Perquè, si ens tornem a posar en marxa, mani el PSOE o mani el PP, la raó d’estat tornarà a empescar-se tots els greuges i delictes que calgui per fer que la roda torni al punt de partida: repressió, repressió i repressió. Cap esperança, doncs, als que s’acostin a la porta d’entrada de l’estat pretenent de reformar-lo en termes democràtics formals: la democràcia espanyola respecte a Catalunya és un malentès. De fet, en la pròpia praxi de l’estat, ja hi va el missatge implícit: no us castigo per allò que em vàreu fer, sinó per allò que no vàreu saber fer, o sigui, alliberar-vos de l’opressió.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any