Jordi Turull entrevista
Jordi Turull, durant la campanya electoral (fotografia: EFE).

Jordi Turull i Negre (1966), ex-conseller de presidència amb el govern de Carles Puigdemont, va complir ahir un quart de pena. Tres anys tancat. Aquests dies surt unes quantes hores cada dia, que té tercer grau, per fer campanya a favor de Junts per Catalunya per a les eleccions de diumenge. VilaWeb va entrevistar ahir Turull per telèfon, per parlar més d’ell que no pas de la campanya. I per parlar més de política a mitjà termini que no pas a curt termini.

Jordi Turull, durant la campanya (fotografia: ACN)

Avui compliu la quarta part de la pena.
—Sí. Només falten nou anys.

Ha!
—Això de la quarta part ho fem tan gran que oblidem l’altra. N’hi hem passat tres, d’anys. Sí. Vol dir que en falten nou. Però sí, amb la quarta part saps que ara tens trenta-sis dies l’any per a demanar permís. Són sortides que t’alleugereixen molt. L’has de fer molt grossa perquè te’ls prenguin, aquests dies. La gent normalment calcula quants dies gasta per Nadal, i vas tirant enrere. A vegades te’l deixen trossejar. No em donis vint-i-quatre hores. Dóna-me’n dotze. I així tens més sortides.

Ara heu sortit en tercer grau. Com heu vist els de fora?
—Veig dos panorames. Un és la gent, la ciutadania, que no para. Si l’objectiu de la repressió era que l’independentisme fos residual, tot al contrari. Gran mèrit d’aquests anys. L’altre són els representants polítics, la part més institucional. I aquí és evident que la repressió ha tingut efectes desestabilitzadors. I que s’han pres decisions amb l’espasa de Dàmocles de la repressió. I això ha originat algunes turbulències, i no ens hem agradat. Ningú. Crec. Tothom n’ha pres nota. I el resultat del 14-F pot servir d’embranzida. Nosaltres hauríem de fer-ho tan bé com la gent al carrer. He sortit de la presó amb moltes més ganes de donar les gràcies a la gent, de ser-hi, que no pas de participar en una campanya electoral ordinària. No ens hem sentit sols en cap moment, gràcies a la gent. I els qui tenim la dèria o vocació política ara no podem permetre que la gent se senti sola.

Les cartes diu que us acompanyen molt.
—La meva dona ha demanat ajuda a amics que tenen cases grans per guardar les caixes de cartes. Aquí ja no hi cabem. En rebem milers. Un xicot ens les arxiva, i en treu una frase de cadascuna. Hi ha persones que m’han escrit gairebé cada setmana. Un senyor d’Alella, penso ara. Hi ha una xarxa que s’ha creat, Col·lectiu Ales i Llums, que cada setmana ens envia una carta amb una poesia. Recordo també la carta d’una nena de dotze anys, paraplègica, que em va dir que el seu somni era anar als Paralímpics, guanyar la medalla, treure l’estelada i la bandera catalana. I després rebem cartes de gent molt gran que ens envien fotocòpies de les cartes que ells rebien dels seus pares des de la presó, o l’exili, quan eren nens.

Ostres!
—Se’t posa la pell de gallina. Els obligaven a fer-la en castellà, i veus la diferència de cal·ligrafia. Abans escrivien superbé. La meva mateixa cal·ligrafia és un desastre. Però en el fons veus com es dirigien als fills, que és la mateixa manera com ho fem nosaltres. “Va, aguanteu, que jo estic bé.” Saps que el qui escriu la carta ho passa molt malament. Quan et tanquen a la cel·la i sents el cop de porta, jo sempre m’enduc les cartes per obrir-les. I no et deixa sol. I és quan dius: no tens dret al desànim. Els presos no tenim cap mena de dret al desànim. Sinó a la inversa.

Especialment, vós sembleu, de fora estant, molt enfortit políticament dins la presó.
—Políticament, no. Personalment, sí. A la presó tens moltes hores per a resituar tota l’escala de valors. A la presó acabes trobant a faltar més una sobretaula que un faristol. Els amics, la xerrada, més que la notorietat personal. Això trobes a faltar. Per al faristol hi ha molta gent que et pot substituir, i t’ha de substituir. A la sobretaula, en canvi, cadascú és allò que és. A la presó hi ha una cruïlla: pots caure en el deteriorament personal i anímic, o tot al contrari. Tot allò que fa la gent m’ha donat, crea una fortalesa interior.

Josep Rull i Jordi Turull tornen a Lledoners
Jordi Turull, en una imatge d’arxiu (fotografia: Albert Salamé).

Us he llegit aquesta frase: “Estic molt content de ser un instrument.” Què voleu dir amb això?
—La independència de Catalunya l’assolirem pel mèrit de la gent i la força de la gent. No vindrà de l’heroïcitat d’una persona ni d’un partit. I nosaltres, d’aquest engranatge, en som un instrument més. La gent diu el nostre nom per visualitzar quina mena d’estat tenim, i com ens ha tractat l’estat. La gent es concentra a les places per demanar la nostra llibertat, però en definitiva volen un país lliure. Per això aquests dies jo dic molt als actes: no us demano un vot per a dir: mireu què ens han fet. Si no a la inversa: un vot per què volem fer nosaltres. No un vot de resistència, sinó de via ràpida cap a la independència. Nosaltres passarem. De fet, hem passat. Anem a la campanya i no ens hi juguem res. Ni ser diputats ni càrrecs electes.

Com la veuríeu, la CUP, dins el govern?
—Tot allò que siguin passos o gestos de més unitat de l’independentisme per força ho veig positiu. Però abans de vendre la pell de l’ós, hem de saber què passa el 14. Entrar al govern per a fer què. Tindrà estabilitat? No es tracta d’entrar-hi per entrar-hi.

I Jordi Turull voldria un govern per a fer què?
—Per a actuar amb mentalitat d’estat. I que el seu objectiu, a banda de gestionar molt bé el mentrestant i el dia a dia, sigui recosir complicitats que va haver-hi per a avançar cap a la independència. I no renunciar nosaltres d’entrada a res que sigui pacífic, democràtic i respectuós amb els drets fonamentals. Que no sigui un govern que sigui un fre de mà a l’empenta i dinamisme que porta la gent.

Punts febles del govern passat?
—La repressió ha tingut efectes desestabilitzadors. On hem fallat és al quadre elèctric i la capacitat d’anticipació. Si fan això, fem allò. De la gestió ordinària del dia a dia, et diré que qui no renta plats no en trenca cap.

Què responeu si jo dic Salvador Illa.
—Salvador Illa? Que Catalunya perilla. Per molta gent els partits polítics són instruments i el país, la finalitat. La meva experiència em diu que amb els socialistes és a la inversa.

Heu rebut visites de socialistes a la presó? Cartes?
—He rebut alguna visita d’algun socialista important del PSOE, perquè havíem fet amistat al marge de la política. I socialistes d’aquí, alguna carta. I algun missatge. “He anat a veure l’Oriol, que jo volia veure’t a tu, i m’han dit que no em deixaven.” Però molt poc. Molt poc, comparat amb les relacions que jo havia generat i les complicitats al parlament. Som leprosos, empestats? M’ha sabut greu, no diré noms, de segons quines persones. Gent a qui he presentat les filles o he anat al tanatori quan se’ls ha mort el pare.

La relació amb Esquerra, com la veieu?
—No vull anar amb retrets a Esquerra. O ens entenem junts o ens penjaran separats. A la presó mires de posar bon to. I al parlament amb la Marta Rovira m’hi entenia. Isaac Peraire. Jové. Molts noms. Ha d’haver-hi lleialtat i confiança. De la manera que vam treballar del 20 de setembre al Primer d’Octubre això ens fa invencibles. A partir del discurs del rei i les amenaces, la repressió desestabilitza. Ens hauríem de tornar a ‘octubrar’. Recuperar aquell nivell de confiança. No qui ho fa, sinó què es fa.

Ens ‘octubrem’ per a fer què?
—Ens hem de respondre unes quantes preguntes de manera molt honesta. A què estem disposats? Els que ambicionem representar tot aquest clam que hi ha Catalunya, hem de saber honestament a què estem disposats. Estem disposats a posar per sobre els interessos de país al partit? Sí o no? L’interès de país és el gran objectiu, o ha de ser compatible amb molts altres objectius? Si vols fer moltes revoltes alhora, l’una condiciona l’altra, l’altra l’una. I tercer: vist com les gasta l’estat espanyol, estàs disposat a assumir que pots ser víctima de la repressió? Estàs disposat a assumir la repressió? Sí o no? Per tant: ens ‘octubrem’ per a fer què? Doncs segons amb què comptem.

Jordi Turull i Dolors Bassa, en una imatge d’arxiu (fotografia: Albert Salamé).

Ajudeu-me a entendre l’estat. Què creieu que us proposaran, als presos? Un indult, una amnistia, reforma codi penal?
—Sempre reaccionen amb un marc mental absolutament diferent del previst. Quan semblava que aixecarien el peu de l’accelerador, l’han pitjat més. Amb això de l’indult veig que ara ja juguen amb el xantatge. Ara ja no és que juguin amb el calendari, i que no els afecti electoralment. Ara ja insinuen: ‘Indult? Depèn de qui guanyi.’

Vaig llegir un editorial de La Vanguardia, sí, que deia això. Indults? Depèn de qui guanyi.
—Això ja és xantatge. Em fa l’efecte que proposar, no ens proposaran gairebé res: la conllevancia, pluja de milions que no es compleix mai, i una comissió bilateral estat-Generalitat. Tot això abans que no pas una resolució de conflicte polític. O ens veuen determinats o pensaran que ja ens han pres la mida i a tots aquests que diuen ‘esperem temps millors, això és impossible’, els haurem fet el relat. I no. No els fem el relat a ells. Si nosaltres ens posem el fre de mà… Nosaltres no podem ser un fre de mà de la determinació de la gent. A l’inrevés.

Què permet de fer un 50% de vot? Si el govern no el té, què no pot fer?
—La resposta torna a ser la mateixa: a què estem disposats? A què estan disposats els partits polítics? Hem de saber amb què comptem. I això no és qüestió de ser més valents o no tan valents. És una qüestió de ser honestos. I respondre clarament el què. A banda de saber si som el 49% o el 52%, també m’agradaria saber fins on està disposada a arribar, la gent. I la gent ens ha demostrat que molt lluny. Persisteix i persevera. I els representants institucionals, a què estan disposats? Perquè veiem que l’estat reacciona com si fóssim als anys cinquanta i seixanta. A què estàs disposat? Des del punt de vista polític i personal?

Què llegiu dins la presó?
—Ara a la cel·la hi tinc la biografia de Barack Obama. Al començament llegíem tots Nelson Mandela, per estimular-nos. Si aquest senyor va aguantar tant com va aguantar… Però he llegit novel·la negra, que absorbeix molt. I en tres dies ventiles les cinc-centes planes. L’altre dia vam rebre un llibre de poemes de Gerry Adams. I amb una dedicatòria seva desitjant bon Nadal. No ha arribat fins ara.

Sobre el Nord d’Irlanda, ara hi ha el llibre No diguis res.
—Boníssim. Dels que t’acabes en pocs dies. Jo diria que tots els presos ens l’hem llegit. I veig que els funcionaris ara també se’l passaven entre ells. Per cert, al llibre no el deixen gaire bé, Gerry Adams. I et commou l’ambient: quan diuen que aquí hi ha tensió i divisió… Un llibre impressionant.

Res a afegir?
—Jo no vull fer nosa. A vegades et fan una entrevista i penses: encara faré nosa.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.