Tuol Sleng, la memòria del genocidi de Pol Pot

Visitar la presó secreta S-21 dels khmers roigs a Phnom Penh és submergir-se en l’horror, la tortura i la meticulositat burocràtica de la màquina roja de matar

VilaWeb
Xavier Montanyà
31.07.2022 - 21:40
Actualització: 31.07.2022 - 22:04

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Abans d’aquesta visita a la S-21 de Phnom Penh, avui Museu del Genocidi, jo ja coneixia els esplèndids documentaris de Rithy Panh, n’havia vist fotos i n’havia llegit uns quants relats. Fins i tot vaig publicar un article a VilaWeb arran de la mort de Duch, el director de la presó. De tot allò que sabia i havia vist no hi ha res comparable amb el que he sentit i he après caminant per les antigues aules i patis de l’institut Tuol Sleng, convertits durant quatre anys en la màquina de matar de Pol Pot. Aquí van ser torturades i condemnades a mort 18.063 víctimes d’un règim paranoic i criminal. Algun enigma irresoluble perviu entre aquestes parets. El misteri més fosc de l’ésser humà.

“Un lloc amb una entrada i cap sortida”: així és com diversos cambotjans m’han descrit la presó S-21, una de les –almenys– 196 presons del règim dels khmers roigs. La dirigia Kaing Guek Eav, “Duch”, en contacte directe amb la cúpula del règim, “l’Angkar”. Duch va triar les instal·lacions de l’institut Tuol Sleng, perquè, segons que va declarar després, al judici o a les entrevistes de Rithy Panh, era una localització fàcil per a detenir gent, extreure’n confessions i evitar que els presoners s’escapessin.

Passadissos de l’Institut Tuol Sleng reconvertit en presó secreta (fotografia: Xavier Montanyà).

Per aquí van passar durant tres anys almenys 18.063 presoners que van ser fitxades, fotografiades, interrogades i torturades fins a la mort o l’execució. Duch va deixar un arxiu de fotos, biografies de presoners, interrogatoris, falses confessions i tota mena de documents, alguns amb anotacions seves a mà, donant instruccions als torturadors o condemnant a mort els detinguts. La majoria de detinguts eren khmers roigs sospitosos de traïció a la revolució, de delació o de treballar per la CIA o el KGB.

El règim de Pol Pot va desenvolupar una notable paranoia estalinista, molt més cruenta que la de l’URSS, on almenys es feien judicis manipulats. Aquí, a Cambotja, les vides de les persones no valien res. Depenien de la voluntat de Duch. “A la S-21, els drets humans no existien”, va declarar. Duch triava els seus homes entre els més joves i els formava personalment en les tècniques d’interrogatori, tortura i vigilància. Agafant-los i formant-los de petits, els feia submisos i obedients.

Quan entres al recinte és més fàcil d’imaginar-te el pati d’una escola que una presó, si no és pels reixats que s’han conservat intactes als murs exteriors. Silenci absolut. Eloqüent. Només l’interrompen, de lluny, les explicacions d’un professor als seus alumnes. Un grup de monjos budistes pul·lulen com fantasmes pel recinte. És un edifici que té dues pells, ben oposades. A les escales i parets, es barregen els grafits dels nens i dels presoners, m’expliquen els responsables del Museu. El centre del pati el presideix un petit cementiri amb una dotzena de tombes blanques que contenen les restes dels últims morts de la S-21, alguns encara sense identificar. Són els que van trobar en descobrir la presó els soldats cambotjans i vietnamites que van prendre Phnom Penh el 7 de gener de 1979, quan es va posar fi al règim dels khmers roigs.

El cementiri de les darreres víctimes (fotografia: Xavier Montanyà).

1979, la descoberta de la presó secreta

Patrullant pel barri, els militars van seguir el rastre d’una intensa fortor de putrefacció que els va guiar fins a descobrir el recinte de la presó secreta. La pudor era dels últims cadàvers que havien abandonat els botxins en un dels edificis. Alguns encara estaven lligats i emmordassats als llits de ferro. Un fotògraf i un càmera de l’exèrcit vietnamita van enregistrar-ho tot, tal com estava. Algunes d’aquestes fotos esgarrifoses s’exposen avui al museu, amb els instruments de tortura i més objectes trobats.

Una de les troballes importants va ser un grupet de cinc nens que s’havien amagat sota les piles de roba amuntegada dels presos. Un havia mort. De la S-21 només van sobreviure quatre nens i set adults. Un era el pintor Bou Meng, que es va salvar pintant retrats de Pol Pot, però va perdre la dona i dos fills. Va ser un testimoni important en el judici contra Duch. Me’l van presentar al museu, on va treballar uns quants anys, com algun dels altres supervivents. “Cal la memòria i la denúncia del que va passar. És el que haurien volgut que féssim els nostres companys assassinats, com la meva dona. Vam entrar junts aquí, detinguts. Ja no la vaig veure més.” Parlaré d’ell en l’article següent.

Antiga classe convertida en cel·la comú (fotografia: Xavier Montanyà).

En un altre edifici els soldats van trobar instruments de tortura, cordes i cadenes. I capses de munició buides plenes d’excrements humans. Les aprofitaven així. Duch treia rendiment de tot. Era un meticulós administratiu a qui agradaven molt les matemàtiques i la bona cal·ligrafia. Dominava el francès escrit i parlat i es complaïa introduint cites literàries d’escriptors francesos en la conversa.

A la S-21, quan els soldats hi van entrar, tot estava com ho havien deixat Duch i els seus en fugir. Van cremar documents, però havien generat una voluminosa burocràcia que no van poder destruir, més interessats a salvar la pell que no les proves dels seus delictes. Milers de documents i fotografies de vius i de morts. Durant dies i dies, molts cambotjans van passar per l’institut per tenir notícia de la fi dels seus familiars desapareguts.

Aquesta documentació que avui es conserva molt bé als arxius del museu, a disposició d’estudiosos o familiars de víctimes, són un fort antídot contra els negacionistes i han estat una prova molt valuosa en els dos processos que hi ha hagut contra la cúpula de “l’Angkar”. La UNESCO els ha declarat Memòria del Món. Són documents interns de la policia secreta del règim que demostren perfectament –amb noms, cognoms i fotografies– el funcionament de la repressió. Però la justícia només ha dictat tres condemnes a cadena perpètua, una de les quals per a “Duch”. El silenci, l’amnèsia i el pacte han estat la tònica habitual de la transició cambotjana. Per exemple, el primer ministre actual, Hun Sen, al poder del 1979 ençà, és un ex-khmer roig.

Avui el Museu conserva moltes de les peces trobades: roba, eines, estris de tortura… La barra on penjaven cordes perquè els nens de l’institut fessin gimnàstica encara hi és. Els homes de Duch la van convertir en un altre instrument de tortura: hi penjaven els presoners entre interrogatori i interrogatori. La galeria on s’exposen les fotos dels presos en arribar i les de molts d’ells instants després de morir, ho diu tot. Són mirades directes, que t’interpel·len i t’arriben al racó més profund. Unes cares que no oblidaràs mai més. Els ulls dels qui veuen la mort.

Fotos d’identificació per a les fitxes d’ingrés a la S-21 (fotografia: Xavier Montanyà).

A banda les inscripcions i els grafits trobats a les parets, hi ha un escrit en una pissarra. És en khmer, però els responsables del museu l’han fet traduir a l’anglès. Es titula “Disciplina de la Seguretat” i conté nou advertiments als presos. “1) Has de respondre d’acord amb la meva pregunta. No la giris. 2) No intentis amagar els fets amb pretexts, que són estrictament prohibits en les respostes. 3) No siguis neci perquè ets un tipus que gosa trair la revolució. 4) Has de respondre la meva pregunta immediatament, sense perdre temps a reflexionar. 5) No em parlis ni de les teves immoralitats ni de l’essència de la revolució. 6) Quan rebis fuetades o corrents elèctrics no has de plorar mai. 7) No facis res, seu i espera les meves ordres. Si no hi ha cap ordre, estigues callat. Si et demano que facis alguna cosa, la fas instantàniament, sense protestar. 8) No usis com a pretext la Kampuchea Krom per amagar el teu secret de traïdor. 9) Si no segueixes totes aquestes normes rebràs moltes fuetades de cables elèctrics o cinc xocs de descàrregues elèctriques.”

VilaWeb
VilaWeb
Duch va ordenar que es fessin fotos dels morts (fotografia: Xavier Montanyà).
Víctimes al museu del genocidi (fotografia: Xavier Montanyà).

El testimoni de Denise Afonço

L’escriptora cambotjana Denise Affonço, víctima i supervivent del règim de Pol Pot, va escriure el seu testimoni d’aquells anys a El infierno de los jemeres rojos (Libros del Asteroide, 2012). El seu relat i el seu testimoni personal en directe van ser peces inculpatòries davant el Tribunal Revolucionari del Poble, el primer judici contra els líders khmers, fet l’agost del 1979, que condemnà a mort in absentia Pol Pot i Ieng Sary, el seu ministre d’Afers Estrangers.

Com que parlava khmer, vietnamita i francès, va trobar feina de traductora quan Phnom Penh va ser alliberat pels vietnamites l’any 1979. Li tocà d’acompanyar i traduir polítics, periodistes i tota mena de personalitats. Un dia va haver de visitar la presó S-21, descoberta feia poc a l’antic institut de Tuol Sleng. Encara estava tal com l’havien abandonat Duch i els seus homes. Heus ací el seu relat:

“Allà vaig descobrir l’incommensurable horror de les atrocitats comeses. Al vestíbul d’entrada, els khmers havien erigit una muntanya de roba d’homes, dones i nens presoners massacrats. A les parets n’havien penjat les fotos. Tots duien al coll un petit cartell amb un número. Els vaig mirar amb atenció, esperant trobar la de Seng [el seu marit desaparegut], però va ser endebades. En una altra sala es desplegava un munt de cranis i ossos humans recuperats de les fosses. Cada aula era dividida en cel·les minúscules que tenien anelles i cadenes a la paret, on un home amb prou feines podia tombar-se. La crueltat arribava fins a l’extrem de consignar en els registres els detalls de les tortures infligides als presoners. Per exemple, es podia llegir que a un home li havien cremat la llengua amb cigarretes per fer-lo parlar; a un altre li havien extret el fetge abans de morir, amb un diagnòstic: fetge de bona qualitat… En sortir de l’institut vaig vomitar tot el dinar.”

Macrourna, ossari del camp de la mort de Choeung Ek (fotografia: Xavier Montanyà).

Choeung Ek, camp de la mort

De primer, els cossos dels qui morien o eren executats a la S-21 s’enterraven en fosses comunes prop de la presó secreta, al centre de Phnom Penh. La màquina de matar no s’aturava i la quantitat de morts creixia exponencialment. Tement la proximitat dels cadàvers i les infeccions, Duch va disposar que els portessin a la vila de Choeung Ek, uns disset quilòmetres al sud de la capital. Allà els remataven o els executaven i els soterraven en fosses comunes.

Choeung Ek és un dels llocs de memòria més visitats en record de les víctimes dels khmers roigs. Va ser un dels camps de la mort més importants del règim de Pol Pot. L’any 1979, poc després de l’alliberament de la capital, uns informadors que coneixien bé el lloc i els mètodes d’execució i soterrament van propiciar que s’excavés la zona fins a trobar 8.895 cossos.

Presidint el Memorial, hi ha una enorme estupa funerària budista que preserva solemnement cinc mil cranis i una bona quantitat d’ossos humans trobats en les excavacions dels prats del voltant. Són classificats per edats, sexe i forma de morir. Els forats i els traus del crani indiquen si els van matar amb un bambú esmolat, una destral, una eina de cavar, un martell, una falç, o qualsevol altre estri incisiu i fort. Els mataven o remataven a cops per estalviar municions. En el verd suau que cobreix tot el recinte, s’observen els cràters ondulants, profunds, on cada nit soterraven els cadàvers de les víctimes torturades de la S-21.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
El cementiri de les darreres víctimes (fotografia: Xavier Montanyà).
Estupa funeraria que conté més de cinc mil cranis (fotografia: Xavier Montanyà).
Cadàver descobert a la presó el 1979. Identitat desconeguda (fotografia: Xavier Montanyà).

El silenci impressiona, el tenebrós passat del lloc és com impregnat en les pedres, en els arbres que ho van veure. Llegeixo un cartell: “Mostreu amablement respecte als milions de persones assassinades pel règim genocida de Pol Pot.” Hi ha visitants que preguen en silenci, n’hi ha que porten flors o encenen barretes d’encens.

Pertot, entre fosses obertes i prats, hi ha uns cartells que expliquen el lloc i el seu funcionament. Dues o tres vegades el mes, de nit, arribaven camions provinents de Tuol Sleng i de més llocs del país. A cada camió hi havia vint presos o trenta, lligats de mans i peus, amb els ulls embenats. Els feien baixar i els mataven arran de les fosses. El nombre de víctimes per executar va arribar a créixer fins més de tres-centes la nit. Els executors no donaven l’abast i van improvisar un centre de detenció en un magatzem ombrívol per tancar-hi els que executarien l’endemà.

Els executors eren un grup d’homes que vivien permanentment a les oficines del camp. Tenien llum elèctrica per facilitar-los la tasca, que es feia sempre de nit, ja fos conduir els presos, matar-los, soterrar-los o llegir i signar les llistes dels condemnats. Havien construït amb fustes i sostre de metall galvanitzat un petit magatzem per a les eines. Entre les restes trobades en les excavacions hi havia manilles, matxets, ganivets, aixades, ferros esmolats de mides diverses, cadenats, etc.

Hi ha espais tancats, a cobert, llocs preservats de les petjades humanes. Són les fosses que s’han anat descobrint tots aquests anys. Molt sovint amb les intenses pluges del tròpic, els camps acabaven negats i entre el fang i l’aigua bruta apareixien peces de roba. Hi ha una seqüència punyent que ho descriu al film The Killing Fields (1984) de Roland Joffé. Els esquinçalls de roba eren l’indici que a sota hi havia una fossa.

Fossa on van trobar 450 cadàvers (fotografia: Xavier Montanyà).

Uns cartells indiquen les restes trobades a cada lloc: 450 víctimes, 166 víctimes sense cap, dones i nens, etc. A l’interior la gent hi ha dipositat petites ofrenes i bitllets. Crida l’atenció un gran arbre que té l’escorça coberta de polseres i amulets. És l’arbre de la mort, on els botxins van reconèixer que mataven els nens colpejant-los contra el tronc. I un altre, on, segons que han explicat, els botxins penjaven una ràdio amb el volum ben alt per ofegar els crits i els planys de les víctimes.

Al bell mig d’un jardí, hi ha l’estàtua d’una mare trista amb un nen petit a coll. I una inscripció: “No oblidarem mai els crims comesos durant el règim de la Kamputxea Democràtica (17.04.1975-07.01.1979)”.

Pol Pot no n’és l’únic culpable

La tragèdia del poble de Cambotja no es pot reduir al genocidi de Pol Pot. El terror dels khmers roigs és un fet real. Cert. En quatre anys, del 75 al 78, van morir dos milions de persones: assassinats, torturats, de fam, de set, de malalties… Denunciar-ho és de justícia històrica. Ara, cal no oblidar que els governs anteriors i posteriors van deixar també un rastre important de tortura, sang, morts i desapareguts.

El rei Norodom Sihanuk era autoritari, cruel i implacable, com també el mariscal Lon Nol (1972-75), el president titella posat pels americans, que durant anys van bombardar el país en secret, concretament la ruta Ho Chi Minh, per destruir les bases del Vietcong, amb uns efectes letals. Els bombardaments eren il·legals perquè Cambotja era un país neutral, però els EUA van violar totes les lleis internacionals.

Entre 1967 i 1975 un milió de cambotjans van ser morts o ferits i dos milions, desposseïts de la casa. L’exèrcit nord-americà, seguint ordres de Nixon i Kissinger, del 65 al 73 va llançar cinc-centes quaranta mil tones de bombes i causà la mort de 600.000 civils cambotjans.

Tampoc no s’ha d’oblidar la dura repressió dels vietnamites que van expulsar Pol Pot, però van ocupar el país durant onze anys, del 78 al 89. Onze anys de guerra de guerrilles entre els vietnamites, els khmers, i les guerrilles cambotjanes anticomunistes i reialistes. Aquests anys, curiosament, Pol Pot va obtenir ajuda i suport de la CIA perquè lluitava contra els vietnamites.

Van ser trenta anys d’extrema violència, morts, desapareguts i famílies trencades. Trenta anys de cinisme de la comunitat internacional. És un miracle que el país encara existeixi. Tanmateix, hi resten moltes ferides obertes. I milers de morts i mutilats per les mines antipersones, que avui encara esclaten. Durant trenta anys, milions de persones van morir amb els ulls oberts. Fer justícia és impossible. Resta la memòria. El futur és per als qui encara no han nascut.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes