Ja fa unes quantes setmanes que es va anunciar que la periodista Agnès Marquès havia guanyat el premi Ramon Llull 2026, dotat amb seixanta mil euros (vatua l’olla!) per l’imperi Planeta. I aquí, com sempre que un “mediàtic” guanya un premi literari, la majoria no fa gens de cas de la notícia i alguns fan –fem– bromes i res més. 

De l’Agnès Marquès no m’ho esperava. Fa anys, el gran dissenyador América Sánchez va fer una exposició al MNAC reinterpretant els rostres del romànic català i ens deia que s’havia inspirat en el rostre “romànic” d’Agnès Marquès quan la veia per TV3. Llegeixo de vegades els seus articles sovint compromesos a El Periódico. I, de cop, resulta que guanya un premi literari concedit per l’editorial Planeta com, abans que ella, l’han guanyat altres persones cèlebres del sistema comunicatiu català: Toni Cruanyes, Xavier Bosch, Pilar Rahola… 

Les preguntes planen entre l’imaginari cultural: parlem de literatura o d’indústria? Aquests escriptors es presenten als premis que concedeix Planeta (Ramon Llull, Josep Pla o Prudenci Bertrana) de manera impulsiva, sense cap promesa prèvia? Els mecanismes tan ben greixats de la casa que convoca els premis són prou nets o juguen amb el lògic obscurantisme de qui es presenta i no guanya (per preservar la condició de perdedor, se suposa) i uns membres dels jurats que sembla que siguin de la plantilla? O, ben mirat, que ho són. I la pregunta que ho vertebra tot: si la indústria ens deixa sospitar que hi ha maula (‘artifici amb què es pretén enganyar algú’, diu el diccionari), és perquè l’enganyifa existeix? Si fos així, és evident que la maula no hi seria sense la participació activa de tot un seguit de persones i mecanismes implicats. Oi?

Sóc tot preguntes, ja ho veieu. La col·lega Montserrat Dameson es va referir a la qüestió en un article ple de veritats que acaba amb una sentència, el boicot implícit de la qual faig meu: “Que no ens facin pagar el preu de mantenir en vida l’escriptor mediàtic.” La sospita que hi ha una conxorxa és ben poc estimulant. I no dir res i fer veure que tot és normal pel benefici, no de la literatura catalana, sinó d’un imperi mediàtic –i ideològic– tan poc solidari et fa posar cara de menyspreat.
I, tanmateix, per avançar-me a la negació de les meves sospites, faré un exercici previ. Perquè ja he dit que m’ha costat de creure que Agnès Marquès prosseguís la trajectòria d’alguns companys de la seva professió (el darrer, Juan del Val, l’últim premi Planeta). Som-hi: una periodista de llarga trajectòria i posició hegemònica de fa molts anys en el món comunicatiu català escriu una novel·la. Això, que consti, em sembla meravellós. Però per què es presenta a un premi literari de gran repercussió mediàtica? Si havia escrit una nova novel·la, per què no s’adreçava a alguna de les editorials independents que, vés a saber, potser haurien inclòs el nou llibre amb entusiasme en el seu catàleg, amb una repercussió miraculosa per a algunes d’aquestes cases que malden per sobreviure?

S’ha presentat al premi perquè la seva posició econòmica no és tan privilegiada com la que ens pensem? S’ha presentat al premi perquè no vol parar de viure en el regne de l’ostentació? Caram! No paro de fer-me preguntes. I, obsedit a fer-me preguntes, no sé si no faig més que formular preguntes retòriques.

Abans d’acabar, hi ha hagut un fet que m’ha fet decidir a escriure sobre el cas, ni que fos per mitjà de preguntar-me coses. Resulta que Montse Barderi, com a resposta a l’article de Montserrat Dameson que he citat abans, baixa de l’Olimp del seu estat privilegiat (jurat quasi permanent dels premis convocats per Planeta, tertuliana al programa de Xavier Grasset), i escriu un article a Núvol per defensar la seva amiga Agnès Marquès (fa poc la periodista li va presentar un llibre a Caldes d’Estrac). I allà diu o s’atreveix a dir que “només hi ha una veritat: si un llibre és bo o no, i aquest us puc dir que ho és perquè l’he pogut llegir”. 

La cosa seria hilarant si no fos indecorosa. Barderi forma part dels estratagemes hegemònics de la indústria editorial i vol fer tots els papers de l’auca: quan convé, fa de jurat a sou de Planeta i surt a TV3 a escampar opinions sempre de consens i ensucrades; i quan convé, demana espai a Núvol per a fer veure que és dels nostres. Quina pena! No cal ser marxista per a saber que no hi ha literatura bona o dolenta, sinó mecanismes que donen possibilitats a uns i n’oculten a uns altres. La resta és pornografia intel·lectual. La mateixa que es produirà (confesso que m’agradaria que no fos així) si Agnès Marquès és entrevistada pels seus amics periodistes (potser Grasset mateix?) i acaba dient que està molt contenta d’haver guanyat el premi Llull d’enguany sense explicar-nos per què s’hi va presentar.

Nota al marge. Quan m’he referit a la posició econòmica d’Agnès Marquès, de la qual ho desconec tot, com a possible motiu per a presentar-se a un premi, he recordat una anècdota que s’allunya completament del cas que ha concentrat la meva atenció avui. Fa molts anys, quan era estudiant, Ricard Salvat va dir a classe que li sabia greu que Orson Welles, aquest monstre de la creació contemporània, es dediqués a fer anuncis per a la televisió, anuncis mal fets on ell era poca cosa més que una ombra del personatge que havia construït. Podeu veure’n alguns aquí. He consultat aquest record amb l’amic Esteve Riambau, un gran coneixedor de l’obra i la vida de Welles, i em diu categòric que durant molts anys, en què la indústria i ell estaven diguem-ne divorciats, “Welles es guanyava les garrofes fent publicitat”. Això em fa pensar que no sempre és fàcil de mantenir el rigor ètic i la coherència personal (com vam veure en els recents premis Gaudí).