Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

São os mordomos
Do universo todo
Senhores à força
Mandadores sem lei…

…Eles comem tudo
Eles comem tudo
Eles comem tudo
E não deixam nada

José “Zeca” Afonso, “Os Vampiros” (1963)

Fa quinze anys, un bon amic uruguaià em va dir: “Tom, som al final d’una època, no tan sols un període històric qualsevol, sinó una època. No sé què vindrà, però estic segur que totes les estructures que conformen el nostre món actual ja no tenen vigència.”

Tot i que ja feia temps que jo estava molt ben entrat en el procés de qüestionar radicalment les fantasies sobre l’atemporalitat essencial de l’ordre “lliberal” erigit pels Estats Units al final de la Segona Guerra Mundial, que són de consum quotidià obligatori al meu país, el to pla i segur de l’amic dels antípodes em va descol·locar.

I va generar en mi una sèrie molt llarga de reflexions sobre l’enorme ceguesa que solem sofrir les persones, fins i tot les persones “pensants”, que vivim i treballem al cor del sistema mundial del poder econòmic i de la producció cultural.

S’ha constat en més d’una ocasió que la novel·la moderna, definida entre més coses per la seva extraordinària diversitat de veus i el diàleg constant entre totes elles, va néixer amb el Quixot de Cervantes. I dins aquest marc crític, molts han vist en el famós “Jo sé qui sóc” del protagonista del llibre tota una declaració de principis de l’home modern que, en comparació amb el seu antecessor medieval, es fiava molt més de les seves percepcions i mostrava una necessitat constant d’afirmar la pròpia capacitat de lluitar amb èxit contra les múltiples contingències de la vida.

No era tant que el paper del totpoderós de l’època anterior fos exclòs del marc mental de l’home. Era més aviat que aquest va apropiar-se d’una parcel·la força més gran de l’energia que les pedagogies socials anteriors havien dit que pertanyia exclusivament a Déu o els seus representants “escollits” a la terra. Podem dir que, en cert sentit, l’home modern o, més ben dit, la petita classe educada que s’adheria als nous principis de la modernitat, va començar el procés que segueix fins als nostres dies de divinitzar-se cada cop més a si mateix i ignorar sistemàticament la saviesa acumulada d’aquells que podien i no volien compartir la nova visió de la realitat.

La primera dissidència sostinguda des de dins la classe burgesa contra aquest canvi radical de criteris va provenir dels romàntics del centre d’Europa, seguits més tard per pensadors com ara Nietzsche, Bergson i Ortega que advertien, cadascú a la seva manera, sobre els efectes secundaris molt nocius del procés, a primera vista tan lloable, d’apartar l’home dels seus instints i costums més primaris.

Però, sorprenentment per a molts, la resurrecció vigorosa de la cultura occidental (1945-1975) després dels dos intents aparents d’autoimmolació (1914-1918 i 1939-1945) va invalidar la visió pessimista d’aquells pensadors del tombant del segle.

O potser no tant.

Com ens intentava convèncer Pasolini als anys seixanta i encara amb més fervor a la primera part dels anys setanta, abans de la seva mort probablement a mans de l’estat italià, calia no refiar-se de cap recuperació cultural basada en el consumisme. Per una raó molt senzilla: el consumisme, amb el seu desdeny absolut pel passat, no és ni més ni menys que l’anticultura, una força, com va constatar el seu contemporani Debord, que ho devora tot, incloent-hi el concepte tan essencial per a la gestació de la modernitat de l’home voluntariós i poc disposat a acceptar les doxes proferides pels grans centres de poder.

Si hi ha un trop mestre en el discurs del consumisme, és el següent: “Tu ets defectuós i nosaltres, tan sols nosaltres, et podem reparar.” Escoltar això una vegada i una altra, a la publicitat, en el dia a dia, funciona al llarg dels anys i en l’absència efectiva de cap altre codi moral atractiu, com les onades que amb el temps llimen tots els angles de les pedres que troben a prop de la línia de la marea.

Mirant el nostre món covidofòbic, si ho preferiu, covidofílic, del 2021, sembla més i més clar que la llarga agonia de la modernitat s’ha acabat del tot. Els éssers occidentals estan molt cansats, tan cansats que ni tan sols els interessa d’indagar mínimament sobre les molt qüestionables lògiques i constatacions dels oracles de la nova església de la bioseguretat.

Els senyals d’allò que Unamuno anomenava “la razón de la sinrazón” es troben pertot arreu.

Com els camperols d’abans amb els seus collarets d’all, la gent ara porta mascaretes que, diguin el que diguin les autoritats públiques i els seus lacais mediàtics, no tenen cap efectivitat provada científicament contra la transmissió del virus.

I s’embogeixen a posar-se un vaccí completament experimental (com ara el de Pfizer, descrit per la FDA americana com “un vaccí en proves sense llicència per a cap indicació”) que, a més a més, no ofereix cap protecció contra el contagi, per una malaltia que té una taxa de supervivència de més del 99%.

I accepten com a mètodes inqüestionablement legítims de la contenció del virus confinaments i retallades de drets socials sense precedents a l’època contemporània que, quan s’estudien amb rigor en clau comparativa, no donen cap senyal clar d’haver afectat les trajectòries de les corbes d’infeccions o les corbes de morts provocades pel virus.

El consumisme ha fet allò que cap dels moviments reaccionaris ni la sèrie infinita d’autogols de la mateixa Il·lustració no han pogut fer mai: buidar l’ésser modern del seu desig de gestionar la vida, a còpia de criteris racionals i a l’espera de llibertats augmentades. Després de seixanta anys d’un bombardament diari de missatges dissenyats per a fer-nos dubtar de l’autosuficiència freqüentment miraculosa dels nostres cossos i dels nostres poders individuals de discerniment, ens hem rendit als “experts” pagats per les grans empreses.

Ja “no sabem qui som” i sembla que això ja no li importa a la majoria de la gent. Per què preocupar-se, per què fixar-se en la qüestió anteriorment essencial de com es pot gestionar el risc i les nostres forces libidinals, ens diuen, quan hi ha savis laboriosos al costat del poder que, com els prínceps de l’església d’abans, clarament ho saben fer molt i molt millor que nosaltres, els defectuosos.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.