El TSJC prevarica?

El 2020 el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va dictar una sentència segons la qual a les escoles de Catalunya s’havia d’impartir un 25% de les classes en espanyol. La pregunta, en aquell moment, ja va ser per què un 25% i no un 35% o un 65%, posem per cas? Quines bases científiques sustentaven la seva decisió? Cap de basada en la recerca educativa o sociolingüística, que sapiguem fins ara.

Arran de diversos recursos presentats contra el model educatiu català davant de diferents instàncies judicials, el maig del 2024 el govern de la Generalitat de Catalunya va aprovar un decret amb què pretenia assegurar l’ús de la llengua catalana, i de l’aranesa a l’Aran, a les aules. Aquest decret no incloïa percentatges en relació amb l’ús de les llengües, però també s’hi va recórrer en contra i el TSJC el va suspendre “cautelarment”.

Aquest setembre del 2025 el TSJC n’ha anul·lat 14 punts amb l’argument que la llengua espanyola no pot quedar com a “circumstancial o residual” a l’escola.  En la sentència, la secció cinquena de la sala contenciosa dictamina que el decret del govern català produiria una situació de desequilibri en favor del català.

La pregunta és, doncs, el TSJC s’aplica el mateix criteri i fa servir el català si més no en el 25% de les seves resolucions?

Vegem algunes dades d’ús de català i d’espanyol en el món judicial català.

Segons dades del Departament de Justícia, el 2024 les sentències judicials en català van ser el 6,56% del total. El percentatge d’ús de la llengua catalana el 2005 arribava tot just al 20% i la mitjana dels darrers 25 anys representa solament l’11,8%. No només no l’usen els jutges sinó que tampoc no l’usen els operadors jurídics.

A l’àrea metropolitana, les sentències en català es queden en l’1% i, en conjunt, a la província de Barcelona arriben al 5,65%. A Girona s’aconsegueix arribar al 10%, però en la resta de demarcacions els percentatges queden molt per sota. O sigui, la presència del català hi és del tot circumstancial i residual.

Vistes aquestes dades, la pregunta és: com s’atreveix el TSJC a imposar cap percentatge a ningú si en el seu àmbit s’incompleixen els criteris que imposa als altres?

A partir d’aquí la credibilitat de la justícia resulta del tot qüestionable. És fàcil pensar que no s’interessen per les llengües sinó que, de fet, estan fent política. És a dir, decreten sentències en funció d’una determinada ideologia, i d’això se’n podria dir prevaricar.

Els podem aplicar el benefici del dubte i pensar que desconeixen que les llengües són coneixement i no només mitjans de comunicació. Tot i que deuen saber que ens podem comunicar sense necessitat de parlar la mateixa llengua, per exemple, amb la gestualitat. Però és que les llengües suposen un plus molt gran respecte a l’ús del que no és verbal; evolutivament parlant, van suposar un salt qualitatiu per a la humanitat perquè són representacions de la realitat (però endinsar-nos en aquest tema demanaria fer un altre article).

O podem pensar que estan aplicant l’imperialisme lingüístic.

Les dades d’ús de les llengües en aquest seu món apunten en aquesta direcció.

Montserrat Cortès Colomé
GELA
Setembre del 2025