Els tres llocs especials de València per a Josep Nadal

La vinculació del cantant pegolí Josep Nadal amb València és estreta. Moltes de les lletres de les seues cançons de la Gossa Sorda i ara de Pep de la Tona s’inspiren en la ciutat, i en les vivències que ell mateix hi ha viscut. Com diu, ací es va fer gran. D’ençà que va arribar per estudiar a divuit anys i sentia que se li obria tot un món al davant, fins a l’etapa com a diputat a les Corts Valencianes. Ens parla d’allò que per a ell són les dues parts de la ciutat, la més “casposa” i la combativa. Ara ja fa un temps que s’ha instal·lat a Pego (Marina Alta) definitivament, i reconeix que cada vegada li costaria més viure a València. “La ciutat és per a viure-la, si pots, en dosis xicotetes.”

Carrer de la Pau, Parterre, Glorieta

“Carrer de la Pau, Parterre, Glorieta, semàfor dels jutjats, frenada en sec i els dos a terra, somrius i et bese. A la dreta, govern militar, hi ha un tio amb metralleta que ens mira molt mal. Ja saps què passa…” De segur que més d’un ha llegit aquests versos amb l’entonació de la mítica cançó de la Gossa Sorda “Camals Mullats”. Tot un símbol per a unes quantes generacions. Aquest és precisament l’escenari on ens ha citat Josep. Ens parla d’eixa història d’amor, d’eixa passejada en bicicleta del barri del Carme fins a un altre punt de la ciutat, passant per aquesta zona de domini burgès, amb tota la càrrega política que implica. “El Parterre, la Glorieta, em sembla que són del segle XIX i són fets perquè la burgesia valenciana vinga a passejar per ací. No són fets per a nosaltres”, diu. Una zona que considerava hostil, on els miraven malament.

En la cançó també introdueix uns fets de final dels noranta que li van quedar en la memòria. Era una manifestació del 25 d’Abril, en què es va muntar una batalla campal en aquella zona de la ciutat, entre la Glorieta i la Porta de la Mar, on hi havia els antics jutjats. Com diu Josep, aquesta és la zona de la repressió, on hi ha les institucions d’ocupació militar de la ciutat de València. Govern militar, capitania general… També hi ha el Tribunal Superior de Justícia valencià, i el convent de Sant Domènec –on es va fundar la Generalitat Valenciana fa cinc-cents anys i ara ocupat per l’exèrcit espanyol. Recorda que els antiavalots de la policia espanyola van atacar els manifestants de manera salvatge, i aquests es van defensar llançant objectes. Davant el govern militar hi havia un grup de joves manifestants que trencaven blocs d’una obra. L’entrada de l’edifici la vigilava un xic que devia ser un soldat de relleu. Devia tenir una edat pareguda i segurament encara feia la mili. Portava una arma, i els mirava confós. Fins i tot, els apuntava.

“Estava al·lucinant de veure tot allò, i jo crec que ell no entenia molt bé si havia de fer alguna cosa per mantenir l’ordre. Recorde que ens apuntava amb l’arma, però al mateix temps estava molt nerviós perquè clar, ‘què he de fer, disparar-los?’. Entrava i eixia de l’edifici, i va haver-hi un moment que va llançar l’arma i se’n va anar. S’hauria pogut clavar en un embolic. Allò haguera pogut acabar d’una manera molt tràgica”, diu. I tot això es barreja en “Camals Mullats”, eixa cançó que ha esdevingut banda sonora vital per a molts per tots els ingredients que conté a dins. “D’alguna manera, explica aquesta zona de la ciutat ocupada, on es veu la València ‘casposa’.”

Les Torres de Serrans, un símbol desaprofitat

El següent lloc de València que ha triat Nadal han estat les Torres de Serrans, aquests colossos que custodien amb vehemència la ciutat. Durant la seua època d’estudiant, va fer un projecte en què feia rutes històriques amb instituts. Quan feien la de l’època medieval, sempre començaven per ací. Amb el mètode de la maièutica de Sòcrates, anava fent preguntes als xavals i ells anaven responent. Primer, demanava per què creien que s’havien fet aquestes torres, i sempre hi havia algú que deia que eren per a defensa militar. “Per a defensar-se de qui?” I el que deien gairebé tots és que eren per a defensar-se dels “moros”. Llavors els explicava que, quan es van construir, ja feia dos segles que havia arribat Jaume I, i finalment arribaven a la conclusió que era per a defensar-se de Castella.

“Igual que tota la muralla que envoltava la ciutat de València durant la guerra dels Dos Peres, de Pere el Cerimoniós contra Pedro el Cruel de Castella, de la corona d’Aragó contra Castella, són per a defensar-se dels castellans. Això és una cosa que la gent de la ciutat no sap. Les torres les va construir la ciutat de València per defensar-se d’una invasió castellana que en eixos moments era molt possible. Això és una de les coses que la gent no ha entès i que des del valencianisme polític o cultural no hem sabut reivindicar, ni traure’n un símbol”, diu.

De fet, els parlava de la senyera de la ciutat de València –que esdevingué l’oficial del País Valencià– i de per què porta una corona. El rei Pere el Cerimoniós va donar aquesta corona a la ciutat, precisament, per tots els esforços que havia fet per defensar-se dels castellans. “En l’època, la corona –que és la cosa important de la senyera, i no el blau– era un símbol valencianista i anticastellà. El que vindria a ser avui com una estelada”, explica. En aquesta línia, assenyala també el Palau Reial, que era als jardins de Vivers. “València tenia un palau on venia el rei perquè era la capital d’un país, no una capital de província qualsevol. I en el segle XIX, les mateixes forces d’ocupació de les quals parlàvem abans, el van fer derruir”, diu.

Benimaclet i la defensa de l’horta

Finalment, Nadal ens parla de Benimaclet, un barri d’estudiants molt combatiu, on també va viure molts anys. És on va aterrar quan va venir a la ciutat. I també és on va estar detingut per segona vegada, per haver-se encadenat a unes màquines davant l’horta durant aquella lluita per a evitar que fessen el que ara és la ronda nord. “Trobava interessant explicar que el barri, després de tants anys, continua amb problemàtiques semblants, agreujades per la gentrificació i la turistificació. Ara cada vegada és més difícil que siga un barri obrer, un barri on l’esquerra guanye les eleccions. Continua havent-hi la llosa de la destrucció de l’horta i del barri amb els projectes d’urbanització que hi ha al voltant de la ronda Nord, i que poden destruir el barri tal com el coneixem, i destruir l’horta de Benimaclet”, diu.

Nadal es refereix a la lluita contra el PAI de Benimaclet, un projecte que s’ha reactivat amb la tornada de la dreta a les institucions i al qual els veïns fan front sense descans. “Això pot ser una altra batalla campal. Benimaclet no és qualsevol barri de la ciutat o del país. Benimaclet és una cosa especial, i no crec que allò es faça sense més ni més. Encara queda molta batalla per davant, com va haver-hi en el seu temps al Cabanyal”, apunta. Recorda que és una lluita de dècades, i que esperen aturar-lo, de la mateixa manera que es va aturar l’obertura de l’avinguda de Blasco Ibáñez fins a la mar al barri del Cabanyal. Però cal el compromís de la gent. Conta amb ironia com la gent va “redescobrir” l’horta durant els mesos del confinament, i la necessitat d’una pandèmia perquè passàs. “Si la gent no coneix les coses i no aprèn a estimar-les, serà molt difícil que aprenga a lluitar per defensar-les.”

Ara, quan passeja pel que va ser el seu barri de joventut i molts més anys després, s’adona que moltes de les coses emblemàtiques que hi havia i per les quals van lluitar ja no hi són. Amb tot, encara hi ha alguns bastions que romanen, com ara el Centre Social Bar Terra –punt de trobada de col·lectius i militants–, el Glop, la Murta i l’Ambra, el bar del seu germà, centrat en la gastronomia de la Marina Alta. “D’eixe tipus de locals n’hi havia molts a Benimaclet. I cada volta en queden menys, cada volta l’essència del barri va més cap enrere, cada volta es turistifica més i pense que tot forma part de la mateixa lluita. De la lluita per l’essència del barri, però també de tota la ciutat de València”, conclou.