Els tres llocs especials de Mallorca per a Laura Gost

Mallorca fa olor d’estiu fins i tot a l’hivern. O, si més no, d’alguna cosa semblant. No és casual que quan demanam a Laura Gost (la Pobla, 1993) per un dels llocs més especials de l’illa ens esmenti allà on ella ha estiuejat tota la vida i on, ara que és mare, ha decidit de traslladar-se i fer que en Blai convisqui amb aquest paisatge i les mateixes dinàmiques que va seguir de petita. Abans d’anomenar el lloc, cal esmentar un fet important: hi havia algun recel a descobrir de quin punt de l’illa parlam, perquè aquesta petita urbanització que té de finestra una mar tranquil·la, infants colcant en bicicleta i un veïnatge autèntic i mallorquí aconsegueix escapar del turisme. Ella ho aclareix així: “És voler mostrar orgullosament el lloc on has crescut, i, d’altra banda, aquest recel que de sobte s’ompli de visitants. No hi ha cap hotel, no hi ha cap quiosc de platja, no hi ha cap restaurant. Sents xerrar la teva llengua i és un entorn bastant propi, conegut i familiar.”

Per a Gost, el Barcarès té un valor emocional molt especial. Seim al porxo de ca la padrina Antònia. Just al darrere es pinta un quadre de blau transparent i oratge revitalitzador. Allà és on l’escriptora va començar a nedar i on el fill de cinc mesos ha començat a tastar l’aigua. “És un lloc que no només em dóna molta pau, sinó que –encara que soni molt tòpic– és molt inspirador”, diu. Tant, que fins i tot alguns passatges de La cosina gran s’inspiren en aquesta petita zona tocada per la màgia.

“La meva infància és que els Reis arribaven per la mar i deixaven els regals aquí damunt les roques. Sortíem amb la família, era una festa. També record els estius, les bicicletes i unes rutines molt lliures, però alhora marcades d’una manera tàcita entre els amics”, diu. Unes rutines que implicaven també anar a nedar, estar tot el dia fora i haver d’esperar cada dia dues hores eternes entre acabar de dinar i el moment en què els pares la deixaven anar a molestar les veïnades per tornar a nedar.

Gost va canviar la Pobla per Palma, Palma per Barcelona i Barcelona pel Barcarès. A Barcelona, diu, no s’imaginava fent de mare. Ens parlarà sobre en Blai unes quantes vegades, però perquè per a Gost la família és refugi, com ho és el Barcarès. “Els records més preciosos de la meva infància tenen les padrines de coprotagonistes. Han fet de segona mare”, explica. Per això també té clavat en la memòria els divendres en sortir d’escola, arribar aquí on som i sentir l’olor del menjar que n’Antònia –“la millor cuinera en diferència que he conegut”– havia fet.

“La família és un refugi, un coixí, i és un privilegi poder-lo tenir. I una presa de terra important. Pots anar a fora, tenir èpoques en què el teu entorn canvia radicalment, però el fet de saber que hi són i que són aquest suport permanent em fa sentir molt afortunada, perquè sent que ho tenc i que també ho tendrà en Blai”, diu. De fet, tota la família materna de Gost viu més o manco a un radi d’un quilòmetre i això torna a ser un privilegi.

Reconeix que quan tenia vint anys, tal vegada, no hi hauria viscut tot l’any. Però la sensació de tranquil·litat s’apodera de l’indret: “De la mateixa manera que és un refugi familiar, també és un reducte de pau i de calma.” Li deman com definiria el Barcarès en tres paraules i no dubta gens: “Un lloc molt plàcid, molt acollidor i molt evocador. Me’n ve una quarta, que és també inspirador. Però hem dit tres i són tres.”

La fascinació pel cinema

Del Barcarès, ens movem cap al començament de tot: la Pobla. Allà hi ha un lloc ben especial per a Gost, el centre cultural la Congregació. Quan era petita hi havia la biblioteca. Ara a la Congregació és on Gost presenta els llibres que publica. Però, més que per la literatura, aquest espai és sobretot important pel record del projector i les pel·lícules. La sala de teatre, amb funció de cinema, li va fer descobrir un món interminable. Recorda l’estrena de Pirates del Carib o El viatge de Chihiro, però també els VHS que els infants podien dur i suggerir que es projectassin.

A la Congregació, hi apareix la figura paterna. És amb el pare que anava a veure els cicles de films quan tenia nou anys, deu o onze. Gost se sentia adulta mentre li creixia la “fascinació pel cinema clàssic, els diàlegs frenètics i en blanc i negre”. Es fixava en els noms dels actors i anava esdevenint una persona una mica més culta.

La cultura ha estat una “salvació” per a ella. La literatura i el cinema han estat dos pilars fonamentals que expliquen la Laura Gost d’avui: “No podria entendre la meva personalitat ni la meva manera de viure la vida. Les expectatives personals, amoroses, familiars, laborals… tot es veu molt esquitxat per allò que he llegit i que he vist. La cultura fa que s’eixampli un poc el que ets, que s’eixampli la manera d’entendre el món.” Laura Gost i cultura són una simbiosi; sense la cultura hauria de prescindir d’una finestra al món.

Els sentiments que tenia Gost de petita, quan seia a les butaques de la Congregació, no anaven mal encaminats. A vint-i-quatre anys, va passar allò que ningú no esperava: Woody & Woody, que va néixer com una obra de teatre de barra, es va convertir en un curt d’animació i, després, en un premi Goya. No ho hauria previst mai, li semblava “extraterrestre”. Però amb el guardó va créixer la idea de les expectatives alienes: “Sempre m’he sentit bastant lliure, però amb el Goya vaig tenir un punt de vertigen. I ara, què? Quina és la passa següent?” En tot cas, va ser un sentiment de què es va poder deslligar i no ser-ne esclava. “La gent no està tan pendent de tu. Crec que, per ego, ens sentim més importants pensant que hi ha una audiència esperant els nostres moviments. La gent està molt contenta, ho celebra, però després ja està. Quan assumeixes això també et treus pressió del damunt.”

El refugi dels llibres

Una mica més enfora, arribam a Ratacorner. La llibreria de Palma és el tercer lloc especial que Gost ha volgut triar. “És la meva llibreria preferida de Palma. Mira que hi ha llibreries precioses i llibreters fantàstics. Però m’agrada molt el concepte de Ratacorner: transcendir la idea de llibreria física. En Miquel i n’Edu són uns gestors culturals magnífics, organitzen festivals i trobades de tota mena”, explica. No és coincidència, tampoc, que sigui allà on l’autora presenti els llibres quan toca fer promoció a Palma: “És un espai feliç i estimulant.”

La relació de Gost amb els llibres l’ha acompanyada i l’acompanyarà tota la vida. Recorda quan tenia set o vuit anys i començava a escriure els primers contes. Fins i tot se’ls “editava” amb un cartó i en feia els lloms. El bot, però, va arribar quan l’editorial Lleonard Muntaner va voler publicar la primera novel·la. “A mi em feia vertigen. Però La cosina gran va tenir una acollida preciosa. Ja no és només el fet de publicar, que això ja era una passa endavant, sinó el fet de sentir que ets llegida. Quan algú ve i et diu que t’ha llegit… és una cosa que no arribes a assumir mai del tot. És un privilegi que hauries de recordar molt i tenir molt present”, subratlla.  Haver-se convertit en escriptora, per tant, “és un luxe i un somni assolit” de què se sent molt afortunada.

Aquest darrer vessant ens connecta directament amb el primer. Perquè en la seva literatura també hi ha família. Sobretot, a Les cendres a la piscina, el darrer llibre publicat. Hi surt el padrí patern, en Sebastià, la padrina, els pares… alguns personatges més inventats que alguns altres. Una aproximació en la ficció que li ha servit també per a centrar-se en el paisatge interior de l’obra.

M’acomiad de Ratacorner entenent què explicava Gost sobre la llibreria i pensant en aquests tres llocs especials que, d’una manera o altra, configuren la dona que és. La família, el cinema i la literatura són els tres refugis que l’acullen i l’alliberen.