Ara fa un any que es va obrir la consulta sobre la llengua base als centres educatius del País Valencià, arran de la mal anomenada “llei de llibertat educativa”, i les famílies van tindre una setmana per a votar. Era una de les polítiques estrella del Consell de Carlos Mazón, amb el conseller d’Educació José Antonio Rovira com a artífex, i tenia per objectiu principal d’arraconar el català a les aules. Estaven convençuts que se’n sortirien, però les famílies els van donar una lliçó i el català es va imposar amb el 50,53% dels vots. Es va imposar, fins i tot, allà on no s’ho esperaven.

Parlem de la comarca dels Serrans (o la Serrania), de predomini lingüístic castellà, on el català va obtenir el 51,97% dels vots. Però tan segur estava el govern que cap comarca castellanoparlant no gosaria de votar pel català, que la llei no hi garantia l’ensenyament en aquesta llengua. De fet, Famílies pel Valencià va denunciar que la Conselleria d’Educació només hi va oferir sis grups en català, en contrast amb els seixanta-vuit de castellà.

Al Centre Rural Agrupat (CRA) Bajo Turia, a Bugarra, un 84% va demanar el català com a llengua base, però la conselleria no ha tingut en compte el resultat. “Com que és una zona castellanoparlant, no s’hi ha aplicat res, al final s’ha fet tot en castellà i prou, sense tindre en compte què havien demanat les famílies”, diu una mestra del centre. Afegeix que ni els docents ni les famílies no estan d’acord amb l’actuació de l’administració: “Per què fan una votació si després no es respecta? Ah! Com que és zona castellanoparlant i no hi ha possibilitat de dividir grups perquè som una escola xicoteta, doncs en castellà i llestos! I molta gent que volia matricular-se a tres anys en valencià, directament no apareixia l’opció.”

Els mestres tracten que els més menuts es familiaritzen amb el català amb algunes activitats complementàries, com ara aprendre cançons o els dies de la setmana, i només quan arriben a primària tindran l’assignatura de llengua catalana. Cal recordar que aquesta comarca té poca població i pocs centres educatius, i per això molts alumnes que volen fer, per exemple, el batxillerat artístic, se’n van a la comarca veïna del Camp de Túria, que és catalanoparlant. “En una zona castellanoparlant com aquesta, fins i tot quan teníem prou sessions de valencià el nivell no era com podria ser amb una immersió lingüística. Si abans ja era insuficient per a poder fer després tota la secundària en valencià, doncs ara ja és impossible. Pujaran cada vegada amb menys nivell”, lamenta la mestra.

Ho confirma una professora de l’IES la Serrania, al Villar, que vehicula l’assignatura d’història en català. Diu que hi ha una aula en català per a cada curs d’ESO, i dues de castellà, i explica que les classes en català “no funcionen bé perquè són alumnes que no en tenen la base”. A més, com que la línia en català és on hi ha menys alumnes, quan hi arriba un nouvingut s’ha de matricular en aquesta aula. La professora diu que moltes vegades “no s’assabenten de res” i que les editorials tampoc no tenen els materials ben preparats.

“És un anar a corre-cuita per com s’ha fet la llei i, al final, els que n’ixen perdent són els alumnes. És un guirigall tremend. Jo done una explicació en valencià i després la done en castellà. I així tota l’estona. El ritme a la classe no és fluid. I al col·legi, que és on s’hauria de començar a parlar valencià perquè en acabat no passen aquestes coses a l’institut, no hi ha línia en valencià”, lamenta. A més, és mare d’un xiquet que va al centre de Bugarra i va votar per tindre la línia en català, sense èxit: “Per mi, la solució és començar de xicotets. Si volem donar una estima a la llengua, que estiga inserida i puguen parlar-la, ha de ser des de l’escola infantil. I al nostre col·legi no s’ha respectat. El problema és de base.”

La lluita al Baix Segura

Tot i la castellanització que han experimentat les comarques més al sud del País Valencià, algunes poques famílies van votar pel català, però la conselleria no els ha facilitat les coses. És el cas d’un grup de famílies de Torrevella (Baix Segura) –on el 97,84% va votar pel castellà–, que van intentar d’obrir una línia en català per als xiquets de primer d’infantil, que començaven l’escolarització aquest curs. Una de les mares que hi havia al darrere és Maria Imbernón, que ens explica que no van aconseguir que s’obrira la línia perquè les famílies que ho volien no eren prou i estaven repartides per uns quants centres. És a dir, que en cas que s’haguera arribat al mínim, s’hauria d’haver ajuntat tot l’alumnat en un mateix centre, i la gent no va voler.

“Torrevella és una ciutat molt gran. Ara mateix tenim quinze centres d’educació infantil i primària, i en tindrem setze a partir del mes vinent. Tu penses que jo puc fer que tothom vaja a un centre que és en un lloc determinat? La gent se’n va a prop de sa casa i per això no ho he aconseguit”, lamenta Imbernón. A més, denuncia que a molta gent els van canviar la matriculació a la consergeria del centre: “Els telefonaven i els deien que, si posaven com a primera opció valencià, ja no els podien donar el punt a l’hora de triar aquell centre com a primera opció i que, si volien, els ho passaven a castellà. Això ha passat i és una manera de coaccionar perquè canvies a castellà, perquè el sistema de puntuació només et dóna un punt si tries el centre com a primera opció, i has de triar-lo en castellà perquè, si no, a veure què fas.”

Amb tot, diu que està contenta perquè ha pogut portar la filla al “centre que més fomenta el valencià de tota la ciutat”. Es tracta del CEIP El Acequión i, tot i que no hi ha línia en català, intenten de fer activitats en la llengua pròpia. També explica que es va aconseguir que la conselleria autoritzara una línia en català per a segon de primària en aquest mateix centre, però tothom qui ho havia triat s’havia de reunir allí. A més, el centre no tenia espai físic per a obrir una altra aula ni tampoc era viable per a les famílies que s’hi havien de desplaçar, i finalment no es va fer.

El desastre de l’exempció

A més, a les comarques considerades de predomini lingüístic castellà encara és vigent l’exempció del català en l’àmbit educatiu, que eximeix els alumnes d’haver d’examinar-se de l’assignatura. Això complica que isquen de l’institut sense competències lingüístiques en la llengua pròpia. Imbernón, que també és professora de català a secundària a Torrevella, diu que s’ha trobat amb “aules ingovernables”: “Hi ha xiquets que es neguen a fer faena, però no fer faena no és punitiu. L’única punició que tens per no fer faena i no destorbar és que t’abaixe la nota, però quina amenaça implica per a tu no fer res si eres exempt d’avaluació? De manera que tot depèn de la bona voluntat dels xiquets: si volen fer alguna cosa a classe la fan i, si no, doncs no.”

Diu que al seu centre, de manera individual, parlen amb els pares i els expliquen per què és bona idea revocar l’exempció. En alguns casos ho aconsegueixen i en uns altres no. “De manera que hi ha xiquets que entren amb tres anys en un centre del país, n’ixen amb divuit anys després del batxillerat i poden no haver treballat ni una hora en valencià”, lamenta.

Susi Molina també és professora de català en un centre educatiu d’un poble del Baix Segura i diu que la direcció no és gens proactiva a fomentar la llengua. “No fem mai eixides, si hi ha alguna xerrada sempre gasten l’hora de valencià… He sentit professors que deien als alumnes: ‘Demana l’exempció i ja està.’ L’any passat, a batxillerat, de vint-i-un que eren, jo només feia classe a quatre”, diu. Explica que en aquestes zones s’ha de fer la classe de manera diferent, perquè per als alumnes el català és com si fora una llengua estrangera: “No saben ni demanar-me anar al bany, no saben ni els verbs bàsics. Els pregunte si a primària no han fet valencià i la majoria em diuen que no. Tenien l’assignatura, però els posaven cançonetes o feien deures d’unes altres assignatures, no feien classe de valencià en si.”

Les professores coincideixen que els xiquets haurien d’aprendre el català ja a l’escola infantil, però que manca el suport de l’administració. “Per mi, l’exempció no hauria d’existir. Per què? Perquè viuen al País Valencià i han d’aprendre el valencià, i punt. Si l’aprengueren de menuts, no ho veurien com una obligació, com diuen. Però continuaré ensenyant-los la llengua perquè és la nostra, i també és la seua, vulguen o no”, conclou Molina.

“Una llei més política que pedagògica”

Aquests últims anys, entitats per la llengua han treballat de valent per explicar a les famílies el funcionament d’aquesta nova llei educativa i les conseqüències que tindrà en l’educació dels seus fills. “És una llei que redueix les hores de valencià a la gent que volia estudiar en valencià, i que a la gent que volia estudiar en castellà no li farà res. És una llei més política que pedagògica”, diu Ismael Vicedo, treballador de la comissió educativa d’Escola Valenciana. Destaca que hi ha famílies que han detectat que hi ha assignatures que s’haurien de vehicular en català i no es compleix, però moltes vegades no formalitzen la queixa perquè implica acudir a la Inspecció educativa i no volen crear enrenou perquè ja tenen el xiquet matriculat.

Compromís va recórrer contra la llei al Tribunal Constitucional espanyol argumentant que vulnerava lleis de rang superior, la qual cosa podia ser inconstitucional, i que no garantia els drets lingüístics. “Si el Tribunal Constitucional ha admès el recurs a tràmit és perquè hi ha vist el mateix que nosaltres, que hi ha determinades qüestions a la llei molt agarrades amb pinça, del punt de vista de vulnerar unes altres lleis superiors d’àmbit estatal i alguns drets fonamentals dels pares, i dels mateixos xiquets a poder estudiar en la seua llengua”, diu Àgueda Micó. En aquests moments no hi ha novetats en el recurs, però al partit es mostren optimistes i confien en el procés judicial, tot i que pot ser lent.