14.12.2023 - 21:40
Entre les tones i tones de paraules que s’han escampat sobre els resultats l’informe PISA, el comentari més encertat l’ha dit el Professor Enfurismat, un compte de Twitter que fa anys que explica, en un to entre terrorífic i al·lucinat, la vida diària d’un institut català: les reunions on s’aprova tothom qui no s’ho mereix, el poder de les direccions sobre el futur laboral dels mestres, el xamanisme de les formacions de formadors. Davant d’un discurs que presenta els alumnes de forma catastròfica, el Professor recordava que els nostres escolars “són joves normals a qui s’està privant d’una educació digna”.
Toca parlar dels alumnes, perquè al capdavall són al centre de tot. Sigui per desídia, incompetència o mala fe, els adults catalans hem decidit estafar els nanos que van a les escoles i instituts del país. Els manllevem eines i oportunitats, els fem més vulnerables davant dels reptes que tindran de grans i els assegurem la derrota quan els toqui enfrontar-se a la voracitat global. Aquests dies hem llegit que la comprensió lectora s’ha ensorrat, però cal recordar que això no és cap concepte abstracte, ni tampoc és important per si els joves llegiran més o menys llibres. No, la comprensió lectora és la capacitat d’entendre el contracte laboral que hauràs de firmar, la factura del banc o la nota que t’envia l’escola del fill; la possibilitat de detectar les trampes al discurs d’un politicastre o d’un guru professional; la porta que et permet copsar les crisis mundials i les batalles locals, i evitar que t’engoleixin. Un alumne que no entengui bé allò que llegeix serà un adult indefens.
Tot i que, ben mirat, potser és el que volem. Que no vam decidir tots plegats que els Països Catalans serien un racó de món dedicat al turisme i a la construcció, i que tenir una població qualificada era irrellevant? Que només ens calien paletes, cambrers i obrers dedicats als serveis, que si feia falta n’importaríem uns quants milions, i que si no pensaven gaire encara millor, que així no es queixarien? I que pagar tantes carreres universitàries era un mal negoci perquè igualment els més capaços acabarien fora? Ara mateix un 32% dels ciutadans de Catalunya entre 25 i 75 anys tenen a tot estirar la secundària obligatòria, i això és el triple que la majoria de països de la nostra mida. Si desitjàvem tenir una massa estable de mà d’obra barata i vulnerable, l’èxit ha estat immens (i si no desitjàvem tot això, no entenc els resultats electorals dels últims quaranta-cinc anys).
Davant d’aquest model social, la resposta de la, diguem-ne, classe mitjana autòctona ha estat segregar-se. Primer a la concertada religiosa, després en escoles amb un sistema pedagògic modern i atractiu però que no té cap mena de base científica (una pista: si la trompada quan l’alumne ha començat l’ESO o el batxillerat ha estat considerable, les expectatives que es van vendre no s’han acomplert). Aquests pares benintencionats han hagut de fer sovint un esforç econòmic per assegurar als fills un entorn més homogeni, però són uns il·lusos: els rics i els polítics blinden la reproducció de classe portant els fills a centres que segueixen un pla d’estudis estranger. Sospito que un dia sorgirà una empresa o fundació que oferirà escoles basades en l’esforç, la disciplina i l’aprenentatge estructurat a un preu més o menys assequible, i que tindrà un èxit formidable.
Reconec que el terrabastall social i mediàtic de l’últim informe PISA m’ha sorprès, perquè em pensava que només se’n parlaria un dia o dos, i més sabent que es va publicar just abans d’uns quants festius. Suposo que aquesta també era la previsió que tenia el departament, i tot el rebombori ha obligat la consellera Simó a sortir i a vendre quintars de fum, tot deixant clar, això sí, que prendre decisions és una pràctica molt enutjosa per als membres d’aquest govern. La carta que va enviar ahir mateix a les famílies és un despropòsit. Anuncia que reforçarà “els aprenentatges en lectura, matemàtiques i llengües” al cap d’un any de desplegar un currículum ple de competències de gestió sòcio-emocional. Ara els professors de matemàtiques han d’avaluar si els alumnes són capaços de “desenvolupar destreses personals, com l’autoregulació, que ajudin a identificar i gestionar emocions, aprenent de l’error i afrontant les situacions d’incertesa com una oportunitat, per perseverar i gaudir del procés d’aprendre matemàtiques”. Si algú sap com es fa, que ho expliqui als nostres docents.
El millor, però, és aquesta perla: “Sabem que el paper que teniu vosaltres, les famílies, és clau en l’èxit educatiu. No només amb la implicació en la vida del centre, sinó també en l’acompanyament en l’estona dedicada a l’estudi o a la lectura i la gestió responsable del consum de pantalles de dispositius electrònics.” Potser això serà una sorpresa per a la consellera Simó, però aquelles famílies que tenen l’estatus sòcio-econòmic i cultural per llegir en veu alta als fills i envoltar-los de llibres, ajudar-los amb els deures (si n’hi ha) o apuntar-los a extraescolars de reforç, ja ho fan; precisament són aquelles que no poden, per manca de temps, de recursos o de capacitat, on rau el problema. No havíem quedat que l’escola també tenia com a missió reduir aquestes desigualtats?
Ara també serà interessant de veure quins mitjans decideixen que l’escola és prou important per a mantenir la flama del debat públic i quins creuran que és millor amagar la qüestió sota l’estora, però ens convé que el soroll i la fúria no s’apaguin. Hem de parlar de tot. De la formació que reben els mestres a les universitats i de la manca de professors de secundària, dels plans d’estudis i dels equipaments escolars, de la transmissió del valor de l’aprenentatge i de la vulnerabilitat de moltes famílies, dels pedagogs i de les inspeccions.
Al final, però, som els ciutadans els que hem de decidir si l’escola és prou important per a fer-nos triar uns partits i descartar-ne uns altres el dia de les eleccions, i si estem disposats a lluitar pel futur dels que ara pugen. Veient el blindatge dels polítics i les administracions, em sembla que les coses no canviaran de veritat fins que no tinguem manifestacions davant de la seu del Departament d’Educació –i no de mestres, sinó de famílies.
