El president Torra assenyala el camí

Confesso que ja de bon començament vaig trobar que l’estira-i-arronsa entre la junta electoral i el president Torra era més aviat folklòric, i per totes dues bandes. Jo hauria mirat de matar la cosa ja d’entrada substituint la pancarta amb el llaç per un simple ‘Llibertat’, acompanyant-la, si voleu, d’un text denunciant la imposició abusiva de la junta. I passa que t’he vist, que de feina prou que n’hi havia.

Però després del judici de fa uns quants dies contra el president, gairebé m’he convençut que aquell joc de gat i rata una mica de pati d’escola sí que va valdre la pena. I diria que va valdre la pena si més no per tres motius.

Primer, perquè ens ha permès de veure en acció el senyor Jesús María Barrientos, un senyor jutge que no és un jutge i prou, sinó tot un president, el del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, organisme paradigmàtic del fet que sovint el nom no fa la cosa. Vivim en una època en què tot és tan visible i accessible que els vells mites s’ensorren sense que ni ens n’adonem. Com ara, en concret, tots els que tenen a veure amb el temible poder judicial.

Vista per la pantalla dels televisors o sentida per la ràdio, la seva formalitat solemnial és tan fora d’època que cada dia espanta menys. Tot en la seva posada en escena cerca intimidar l’acusat, però quan se’ls en va la mà –i aquesta vegada també se’ls va escapar– potser, al contrari, no aconsegueixen sinó de reforçar-lo. O no va tenir aquest efecte el menyspreu evident envers el president de tots els actors de la farsa, quan li negaven la més elemental cortesia institucional? Potser cal recordar, per acabar-li de prendre la mida, que el Barrientos aquest és aquell que un dia va plantar el president Torrent a mig parlar en un acte públic?

I és que quan aborda afers com aquest, a més, la parcialitat del tribunal de torn és tan evident que fa riure que algú pretengui de defensar allò de la independència de la justícia i la separació de poders. A Espanya d’això no n’hi ha: quan se sent amenaçat, el poder judicial interfereix decididament i intencionada en l’acció dels poders legislatiu i executiu, i pobre de tu que te’n queixis. Doncs mira, em sembla que cada dia serem més que ens en queixarem i ho denunciarem i no acceptarem resolucions ni sentències de part.

El judici també va valdre la pena per veure en acció els advocats Gonzalo Boye i Isabel Elbal, que amb la seva actitud més altiva que no pas servil van demostrar que és possible una altra manera de defensar els acusats per desemmascarar les acusacions malintencionades. Quan saps que ho tens tot perdut ja abans de començar, et deu quedar si més no el consol de deixar despullats els forats del sistema i així mirar de col·lapsar-lo. Boye se’n va sortir amb nota. Especialment a l’hora de mantenir un punt de vista sobre els fets que evita que continuem captius de la deformació que pretenen de fer-ne els acusadors. I és que es tracta sempre d’això: de no deixar-nos abduir per una versió alternativa de la realitat que ens ofega i ens sotmet.

Però, sobretot sobretot, el judici va servir perquè el president Torra exhibís les raons que, amb el temps, ens ajudaran a valorar-lo com mereix i ens permetran d’agrair-li el sacrifici d’haver acceptat, com ha fet, la presidència de la Generalitat en aquests moments de confusió. D’entrada, pel to amb què va parlar: el president va esperar pacient fins al moment de l’al·legat final i llavors va desgranar el seu discurs sense alçar la veu, resistint impertorbable els intents d’interrompre’l del tal Barrientos, mantenint la serenitat i un cert somrís que endolcien, però que no amagaven la contundència de les paraules. Després, per una seguretat en les conviccions (resumim-la amb la frase ‘vaig desobeir perquè no podia complir una ordre il·legal’) que va actuar com una mena d’esmena a la totalitat d’aquella mascarada i va llevar tota legitimitat als acusadors i als jutges, gairebé indiferent a allò que finalment puguin decidir sobre la seva persona.

I és que aquesta decisió, la sentència, sigui quina sigui, i per més que puguem sospitar per on anirà, serà en el fons del tot irrellevant, encara que hagi de tenir conseqüències (com la seria, és clar, una convocatòria avançada d’eleccions a causa d’una inhabilitació, si arriba mentre el president encara ho és). El president Torra va recordar que l’hem elegit entre tots mitjançant els diputats al Parlament. I, per tant, que si el fan caure, n’elegirem un altre, que potser encara els agradarà menys. I és així que els electors i els nostres representants tenim al nostre abast de no renunciar a la dignitat. Així i, cada dia més, desacatant ja sense gens de por les imposicions d’aquestes institucions espanyoles que només entenen i practiquen el llenguatge de la repressió.