Tornem

Martxelo, Vicent, per fi tornem a creuar-nos les cartes, i dic “per fi” no solament perquè trobés a faltar d’escriure-les, sinó perquè sempre és un plaer llegir-vos i intercanviar opinions amb vosaltres. Vull dedicar aquest primer Galeusca a VilaWeb, després d’haver estat convidada a veure l’exposició sobre els seus vint-i-cinc anys (més dos). També vull felicitar, públicament i a les nostres pàgines, tota la tasca ingent que va ser, Vicent, passar de tenir la redacció a l’habitació d’un pis a tenir un bonic local propi, al centre de Barcelona, a l’avantguarda, i amb una oficina a València.

És lluny, aquell 1995, quan Assumpció Maresma –l’altra alma mater de VilaWeb– i tu vau començar, connectant-vos tan sols una volta al dia a internet, bo i aprofitant-la tant com era possible per deixar la pàgina actualitzada, perquè tres hores de connexió costaven mil cinc-centes pessetes. Qui s’havia d’imaginar que, vint-i-set anys després, hauria canviat tant la manera de fer periodisme i de relacionar-nos! Tota una revolució, tal com reflecteix el títol del llibre que heu publicat amb motiu de l’aniversari.

Vau ser pioners, en gran manera, gràcies als subscriptors, que us van permetre de créixer i que, avui dia, són el vostre suport principal. Em va agradar conèixer-ne una petita part en l’acte que vam compartir tots tres al Palau Robert la setmana passada. Em va alegrar que seguissin les nostres opinions en aquest Galeusca i l’interès que van mostrar per Nós Diario, pel periodisme que defensem i per un model de funcionament en què els subscriptors són la clau, sobretot cada vegada que el nostre govern actua sectàriament i ens nega els ajuts de què tenim dret i la publicitat institucional.

Però, tal com apuntava i vosaltres sabeu tan bé –perquè l’estructura financera dels vostres mitjans se sustenta en els vostres subscriptors–, és un orgull poder tenir les mans lliures per a escriure seguint la nostra línia editorial, que no és cap altra que la defensa dels interessos gallecs, i no escriure al dictat ni de la Junta de Galícia, ni dels grans poders financers.

En definitiva, es tracta de la força del poble. Que el poble llegeixi els nostres mitjans i els doni suport, que faci país. Catalunya ho ha mostrat fa poc bo i sortint al carrer en massa i demostrant que la taula de diàleg amb l’estat espanyol no és prou, que en vol més. Endavant!