Supose que és l’edat, però a voltes és molt sorprenent de comprovar com la vida fa voltes sobre si mateixa. No en recorde exactament la data, però devia ser després de les eleccions del 1977. El PSPV, el projecte valencianista del socialisme, havia fracassat i el PSOE el va engolir prometent que li respectaria la personalitat de partit valencià, que mantindria el perfil nacional de la seua estructura, que defensaria la llengua i la cultura i fins i tot el dret d’autodeterminació. Perquè, encara que avui semble increïble, el PSOE el defensava aleshores.

La peripècia posterior és ben sabuda: el que va quedar del PSPV, com el que va quedar del PSC original, al cap dels anys ha resultat no ser res. La credibilitat nacional dels nostres partits socialistes, més enllà de l’acció remarcable d’algunes persones, és tan com hom puga imaginar. Els pobres Pallach o Ventura se’n farien creus, si poguessen veure com ha acabat la cosa.

La deserció dels socialistes respecte de la causa nacional ha tingut un preu enorme per al país, però hem de convenir que també ha estat enorme per a ells. S’ha traduït arreu, sobretot, en l’enfortiment dels moviments sobiranistes i nacionalistes. Moviments que han pres cos i han adquirit la força que ara és tan visible al marge de l’esquerra espanyola i constituint-se en alternativa justament a l’esquerra espanyola. Per això diumenge PSC, PSPV i PSIB poden passar una de les nits més amargues de la seua vida, i no pas per casualitat.

Sorprenentment, però, el projecte nacional espanyol sembla haver trobat d’una manera ràpida un recanvi per a aquest vell aparell geriatritzat que és ara mateix el PSOE. I aquest recanvi, d’il·lusió, de projecte, de proposta, és Podem. Però a Barcelona i a València molts dels qui vam viure entristits la manera com el PSOE es va menjar el nacionalisme d’esquerres per a –un cop paït– dedicar-se a reforçar i apuntalar l’espanyolisme més ranci, tenim avui una tremenda sensació de tornar a viure allò mateix. I, òbviament, ens hem posat en estat d’alerta.

T’esborrones quan veus que les promeses d’avui són les mateixes que aleshores. Ara ens tornen a dir que es respectarà la plurinacionalitat, que el partit local continuarà essent amb tota la potència la base del moviment, que no hi haurà imposicions des del centre. Fins i tot prometen el grup parlamentari propi igual que l’havien promès al PSPV i al PSC. Parlen de dret de decidir i de plurinacionalitat i afirmen, en campanya, que hi ha una altra Espanya possible. Repasseu les hemeroteques i veureu que això, amb les mateixes paraules, ja ho deia el 1977 un Felipe González jove, amb jaqueta de pana i cabells llargs, que alguns encara anomenaven Isidoro i que tenia aleshores un aire contestatari no tan diferent del que té avui Pablo Iglesias.

No dic que la història estiga condemnada a repetir-se. Però només poden passar dues coses. Que efectivament aquesta vegada una altra Espanya siga possible –cosa que em costa molt de creure– o que resulte que ens tornen a aixecar la camisa, amb el mateix argumentari i les mateixes promeses. I jo, que em recorde a mi mateix emprenyat jugant al futbolí a la Malva-rosa per no entrar a les reunions, jo que vaig ser desertor d’allò que aquell 1977 se’n va dir el congrés d’unitat socialista, simplement tinc tirada a no refiar-me gens ni mica del cant de sirena que, repetit, ens torna a arribar ara. És ben sabut que si t’enganyen la primera volta és culpa de qui t’enganya, però la segona volta només és culpa teua.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb