Toni Sala: “Matar una llengua és el crim espiritual per excel·lència”

Ens trobem amb Toni Sala a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà), el seu poble. Triem un escenari on es reconegui el lloc i ens n’anem fins al passeig Marítim, a tocar de mar. En un bar dins els Jardins Juli Garreta, nom de l’il·lustre compositor guixolenc. Ja som al setembre i el turisme ha anat de baixa.

Toni Sala és un escriptor robust, lúcid, d’una gran potència, i a vegades una mica aclaparador, també. Des que es va vincular a l’Altra Editorial d’Eugènia Broggi que va començar una etapa literària nova. Ell va inaugurar l’editorial amb Els nois (2014), una gran novel·la curta que va tenir èxit de públic i de crítica i interès internacional també, perquè es va traduir a l’anglès i al croat i li va donar projecció internacional. En l’àmbit de la novel·la (perquè l’escriptor també ha conreat l’assaig i la no-ficció), després va publicar Persecució (2019) i ara acaba d’arribar a les llibreries Escenaris, una història que representa una mena de memòries d’un actor. Sala parla d’una trilogia de la mort, perquè tots tres llibres es basen en una mort diferent.

—Per què una trilogia?
—Que seria una trilogia ho vaig descobrir, em sembla, a partir de Persecució. De vegades penso que va ser el meu editor andorrà, que ho va començar a dir, de vegades penso que vaig ser jo, i de vegades penso que té una lògica. És a dir, no és perquè sí que es facin trilogies amb llibres o amb pel·lícules. Vull dir que la tragèdia grega ja eren tres, eren trilogies. I suposo que hi ha algun motiu per a això. Jo em vaig sentir molt còmode quan vaig pensar que faria un tractament de la mort a partir de tres possibilitats: la mort d’accident, l’assassinat i una altra. I cada vegada penso que la mort és més central, en el sentit que les tres novel·les puguin ser concèntriques. Hi ha un accident, en què la mort és fortuïta, no depèn d’un mateix. Hi ha un assassinat, en què la mort no depèn del mort, però sí que depèn d’un altre. I després hi ha aquesta altra mort d’Escenaris, que no cal explicitar, però que, vaja, si segueixes el raonament ja veus per on va.

—La mort és un tema central en la història de la literatura, però per què ara una trilogia de la mort?
—Això deu ser fruit del meu caràcter i del tipus de lectures que he fet o d’allò que m’ha interessat quan he anat llegint. Perquè és això que dius: la literatura toca bàsicament dos temes, la mort i l’amor, que són, en definitiva, em sembla, els dos pilars de la moral. I crec que jo tinc una visió de la literatura i de l’art en general molt moral.

—Una visió moral de la literatura?
—Ja sé que queda molt grandiloqüent dit així, però els temes que trio, i la imaginació que demana l’art, em sembla que en el fons tenen una textura moral. I la mort és una confrontació amb la màxima radicalitat, perquè la mort defineix del tot com serà la teva vida. Si no existís la mort no hi hauria moral. Aquesta una idea de Borges: que si no t’has de morir, tant és el que facis, perquè sempre ho podràs redimir. Si jo mato algú, és diferent si m’he de morir que si no m’he de morir, perquè el fet que m’hagi de morir vol dir que aquest assassinat és molt probable que no pugui ser compensat. En canvi, si jo sóc immortal, és igual si mato algú o no, perquè hi haurà una possibilitat de redempció. Per altra banda, si ets immortal, qualsevol acció deixa de tenir importància.

—A Escenaris, i ja passava abans, presenteu un relat intens, a voltes aclaparador, excessiu i repulsiu fins i tot, en alguns moments. Xucleu el lector. Quan escrivíeu ho vivíeu així també?
—Ara no tant, però això va començar amb Els nois, de fet. Hi ha un personatge que és un camioner, que és un puter… Me’n recordo molt que quan escrivia sobre aquest personatge m’era desagradable i que després, efectivament, els lectors també s’hi van trobar. Suposo que a algú que vingui de Persecució ja no li serà tan difícil com a algú que no hagi llegit res meu, perquè és veritat que et pots endur una sensació molt desagradable.

—…
—Som aquí per divertir-nos, però no en el sentit més banal. Jo quan llegeixo vull sentir alguna cosa, fins i tot física, respecte del que llegeixo. Si no et punxa una mica… Em sorprèn una mica que això sigui més accentuat que a Persecució, perquè Déu n’hi do el nivell de desagradabilitat que tenia.

—Us preocupa que això pugui despertar un cert rebuig en el lector?
— És un preu que has de pagar. No, a mi em preocuparia que el rebuig fos perquè la novel·la literàriament no s’aguantés, perquè fos ridícula, perquè fos hipòcrita, perquè fos falsa. Però, escolta’m, al segle XX es va escriure tota la literatura concentracionària, Primo Levi i tot això. Mira si n’és, de desagradable, però forma part de la reflexió moral més seriosa.

—Presenteu uns personatges…
—…que posen el lector en contacte amb aspectes foscos d’un mateix. I ja és això, posem llum a la foscor.

—Això què ens diu de la vostra mirada sobre la humanitat avui?
—Aquí la gràcia és l’avui. Sí, l’avui i l’aquí. Què ens diu? Home, ens diu que no tinc una visió complaent amb la realitat o que en tot cas tampoc no la busco. És allò que, quan veig una cosa que està mínimament bé, la meva reacció és: si us plau, no toquem res, no intentem millorar-la, perquè el 99% de vegades són cagades. Això també té a veure amb el respecte pel patrimoni i per nosaltres mateixos. Si una cosa va bé, més val que no la toquis, que ja és un miracle.

—És una novel·la que passa en l’actualitat i ho deixeu marcat en el relat.
—Això és per defecte. Per què? Perquè no em posaré a investigar com era el segle XVII o no em posaré a viatjar per poder parlar de no sé què. Això, que jo recordi, ho he fet només una vegada, que és quan em van encarregar el llibre d’en Floquet de Neu. Llavors sí, me’n vaig anar a Guinea Equatorial i vaig veure com era allò. Però era un encàrrec. Però en principi a mi m’és més fàcil tocar les coses que m’envolten. I això no és d’aquest llibre. A Persecució, sortia el Primer d’Octubre.

—El protagonista és un actor que té la vostra edat.
—Sí. És curiós això de l’edat. No ho havia pensat.

—Posar les novel·les en el present és la manera de mirar-vos el present a partir de la literatura per parlar d’aspectes de la societat, en aquest cas catalana, però també universal.
—Això és una cosa que m’interessa. A Escenaris hi ha un monòleg sobre la llengua, sobre el català. Quan l’escrivia, pensava: això és molt específicament català? I vaig entendre que no, que és la cosa més universal del llibre. Estic segur que a un americà d’Oklahoma li interessa què passa en un país que perd l’idioma. Estic segur que és una experiència universal, encara que hagis tingut la sort que no t’hagi passat a tu, igual que l’experiència de la guerra, per exemple. La meva guerra, la meva circumstància és aquesta.

—Aquest monòleg sobre la llengua catalana és un dels moments culminants del llibre, durs, lúcids, perquè hi empreu el sarcasme. El feu servir contra els mateixos catalans que es passen al castellà i fan del català una llengua agònica i contra els espanyols que miren de prohibir-la, que els fa nosa.
—Aquest monòleg només és un acte de consciència, com és tot el llibre, com és tota la literatura. Jo crec que la literatura en realitat fa això, és a dir, netejar o intentar netejar d’hipocresies. Per això també té una tendència a les coses desagradables, que són justament les que normalment evitem. És prendre consciència, però alhora és un moment que és universal.

—Sí, però llegit en clau catalana és un moment dur del llibre. N’hi ha uns quants. Aquest n’és un.
—Aquest n’és un segur, sí.

—I us hi esplaieu.
—És que la situació de l’idioma és duríssima. És espantosa. És com una pel·lícula de terror, això que passa amb el català. Mira’t els polítics. És a dir, fa por.

—Aquest capítol dedicat a la persecució i situació del català el tituleu “El crim espiritual per excel·lència”.
—N’estic segur, d’això. Matar una llengua és el crim espiritual per excel·lència. Matar la llengua és matar la llibertat. Un idioma és la màxima consecució cultural que pot fer la humanitat. Deixa’t estar de Shakespeare, de Dante i de Cervantes. Tot això no val res al costat del que és un idioma. Un idioma és el que ens defineix com a humans, el parlar. Si tu liquides un idioma, liquides l’essència humana, una cosa essencial en la humanitat, que va lligada a la cultura. I la cultura, per a què serveix la cultura? Què és la cultura? Quin és el sinònim de cultura? La llibertat. Quan tu mates un idioma, empresones, fas un acte de destrucció. Per això jo insisteixo tant, sempre, en l’ensenyament, l’arraconament de la literatura de l’ensenyament. Això és un crim, també. Per què? Perquè la literatura és l’expressió màxima de la llengua. És on la llengua és la tecnologia punta de l’idioma.

—Sí, i la situació és crítica.
—Amb això és que no hi ha més alternativa que ser radical. Per a mi, qualsevol acte de cultura fet a Catalunya que no es faci en català no és un acte de cultura. Perquè contribueix a l’eliminació de l’idioma, de l’idioma català. Per tant, quan et diuen: és que jo he de fer una conferència sobre Shakespeare. En quin idioma la faràs? Si la fas en castellà fas un acte de cultura, evidentment, però aquest acte de cultura no compensa l’acte de destrucció d’un idioma, que és bandejar l’idioma propi d’aquí, que si no és aquí no serà enlloc.

—Hi ha una crítica molt dura també als mateixos catalans, que som els primers que bandegem la nostra llengua.
—Això en realitat és falta de cultura i és falta de llibertat. El problema que tenim és de consciència d’això. La persona que no té present el català, que li és igual canviar de llengua i que “quan em parlen en castellà, contesto en castellà”, com va dir el nostre president, això és una falta de consciència del problema que tens tu amb la llibertat, és a dir, amb l’idioma. I aquest actor del llibre, en un moment, ho porta a l’escenari i ho planta davant el públic aquest que té, que és un públic català.

—Aquesta importància de la llengua, en el llibre hi és present de moltes maneres, no solament en el monòleg. Per exemple, apareixen dos joves d’aire cupaire que no diuen ni un pronom feble.
—Aquests personatges em van divertir molt. El llibre també té moments divertits.

—En un altre moment, amb el pretext que el protagonista és un actor de teatre, parleu del teatre i en concret del teatre que es fa a Catalunya. En feu una crítica ferotge. Els actors d’aquí us faran mala cara a partir d’ara.
—Ah, sí, això és interessant. Sí, em miraran malament. Però bé, ja hi estic acostumat.

—Per què el deixeu tan malament?
—Potser perquè la meva experiència com a espectador no ha estat bona. Tenia una mica de trauma amb això. Però, de veritat, el protagonista és un actor de teatre, però podria ser un escriptor, un ballarí o un pintor. I el que diu dels actors, que cap actor es pensi que vaig en contra seu, perquè val per a qualsevol àmbit cultural català, n’estic segur.

—Sí, però marqueu Josep Maria Flotats com a icona. Representa que aquest personatge va dedicar-se al teatre després d’haver vist una obra de Flotats. Ell li desperta l’interès per aquest món.
—A mi em va passar. Jo vaig tenir la sort de tenir una educació aquí a Sant Feliu, a l’institut, i ens portaven a teatre. Ara ja no sé si ho fan, perquè és clar, les coses han anat com han anat, però em van portar a veure en Flotats. I, caram, per a un nano com jo que devia tenir setze anys, va ser descobrir el teatre. I pregunta’t on ha anat a parar en Flotats, què fa en Flotats, què se n’ha fet de la carrera d’en Flotats. En Gaziel en un article bastant famós, “La devoradora de hombres”, diu que aquesta devoradora és Catalunya i que es menja els fills preeminents. Devora en el sentit de depredar. Si jo escrivís un article en diria “La depredadora”, punt. Com depreda tot el que hi creix i el que podria florir, s’ho menja. La llengua també la depredem, ens la mengem a còpia d’hipocresies. El paisatge?, què en fem? Depredar-lo. Per això som un país turístic. En què es basa el turisme? Pura depredació: depreda les persones, depreda els àmbits, depreda el treball… És agafar i no tornar res a canvi.

—Per què us sembla que som així?
—Perquè és més fàcil. És com el qui té una herència i en comptes de fer-la treballar se la poleix.

—I no passar a tot arreu, això?
—Sí, sí, això és universal. Així va el món. El que passa amb l’educació a Catalunya, passa a tot arreu. El que passa amb els polítics a Catalunya, passa a tot arreu. Però a nosaltres ens passa com més extremat, és com més visible. Tots vam viure el Primer d’Octubre i mira què ha vingut després. No em diguis que no és el pèndol a tota pastilla això!

—Ara que parleu de la independència: també hi ha un moment essencial en el llibre que és quan un dels personatges, un motard, que amb el procés ha trobat sentit a la seva vida i ara l’embarga la decepció i la ràbia, fa un altre monòleg dels que et passen per sobre.
—Això passa en una jam session de motards iaios, beguts, que toquen la guitarra elèctrica desafinada, en un ambient decadent. I parla sobre el procés i on ens van portar els polítics i tot plegat. Em penso que això tothom ja ho té molt assumit. Només calia posar-hi paraules. Quim Monzó deia que els articles l’única virtut que tenien era que ell posava en paraules el que tothom deia. I això jo també ho penso, que la literatura també tracta d’això.

—Pot molestar el poder.
—Vols dir? El poder s’ha anat imposant d’una manera que no hi ha esquerdes. El poder, quan hi ha eleccions, et diu guapo i així que has votat et diu adeu. I s’irresponsabilitza de les seves promeses. I ja estem tan acostumats a la irresponsabilitat que gairebé ho donem per suposat. Aquesta és la història dels catalans dels últims deu anys.

—Quan la literatura ho fa visible l’efecte s’amplifica.
—Sí, és veritat. Concentrat. Això ja em va passar amb el llibre del professor de secundària. El que explicava també era una cosa bastant òbvia, que l’ensenyament anava malament. Tan òbvia que encara hi som. Però va servir perquè la literatura et dóna consciència i després, diguem, ja no ho pots negar. L’art és diàleg públic, és la conversa que tu tens en públic.

—Feu una literatura que pren posicions crítiques, que molesta.
—Això és la meva idea del que és la literatura. Perquè si no és una literatura que diu coses, per a què la vols? Jo tendeixo a ser crític amb les coses. Em sembla que hi ha moltes coses sobre les quals ens hauria de caure a la cara de vergonya. I la literatura ja és això. És com una conversa que tens amb els vius i amb els morts. Perquè també tens una responsabilitat amb el que has rebut, la teva herència cultural. Quan tu et fas conscient de les coses, el món intenta que et conformis i tot et sembli bé. Això és el títol famós del millor dels mons possibles d’en Monzó.

—Amb aquesta mirada, el pessimisme quin lloc ocupa?
—Pessimisme? Zero. És absolutament optimista tot això que dic. Ho dic sincerament.

—A Escenaris també trobem escenes molt angunioses, com ara la d’una piscina plena de sang.
—L’actor protagonista fa unes pel·lícules on representa un home molt dolent, tan dolent, que ha matat tanta gent, que ha omplert una piscina de sang i llavors hi ha la descripció de com s’hi banya. Argumentalment, fa riure, no té gens d’interès, però sí que la textura imaginativa de la sang espessa i el paio nedant-hi, no sé, és com una aposta. Són aquestes imatges que, si funcionen, fantàstic, has fet un gran què, però que estàs al límit del ridícul i que t’has d’arriscar i posar-la. És un repte imaginatiu, no res més.

—El llibre és ple de reflexions. Teniu coses a dir, parleu de la societat contemporània i la passeu pel sedàs de la literatura, que en aquest cas col·loqueu dins d’un escenari.
—Sí, tot el llibre és un escenari. De fet, tot el llibre es pot llegir com un monòleg. Un monòleg de monòlegs. Això podria representar-se en un teatre on el protagonista comencés a parlar des de la primera paraula fins a l’última de la novel·la, encara que hi hagi uns personatges diferents.

—Parlant dels personatges. Més enllà del protagonista, heu triat personatges més aviat marginals, perdedors, obsessius, amb aspectes moralment qüestionables…
—Això que siguin perdedors, no ho sé, no ho tinc tan clar. N’hi ha un que vol tenir un fill i el té; n’hi ha un que vol posar fi a la seva vida i no és clar si acaba cedint o no; i n’hi ha un, en Vador, que és un personatge que m’agrada, perquè és capaç d’exposar la seva qualitat de perdedor, però al mateix temps de jugar-hi i d’agafar-se gairebé amb amor la seva desgràcia.

—Hi ha molta bondat en aquest personatge.
—Per això m’agrada tant, sí, sí. La bondat és molt maca.

—I per què els feu físicament tan grassos?
—Doncs no ho sé. L’altre dia ho pensava i un amic em va dir que en la primera novel·la que vaig escriure, que es deia Pere Marín, hi havia un personatge que també era gras, amb problemes amb el cos. Jo crec que aquí hi ha dues coses. Per una banda, el cos, m’interessa molt el cos, el cos com a element literari. Per això l’actor té tot aquest discurs sobre els actors que han de ser grossos i han de tenir prou cos. El cos en confrontació amb l’esperit o la raó, que és una cosa molt i molt actual. Encara que aquí no hi surti, hi ha la qüestió de fons de la intel·ligència artificial.

—La intel·ligència artificial?
—Nosaltres ens havíem pensat sempre que als humans ens definia la intel·ligència i no el cos. I ara resulta que tenim unes màquines que podran escriure llibres, però que, en canvi, no són capaces encara de fer un humanoide, de fer un cos. El cos és per aquí que falla la intel·ligència artificial. Tornant al tema del cos, per una banda, la corporalitat en relació amb l’escriptura, la part, diguem-ne, no intel·lectual, això m’interessa molt, i, per una altra, també, la identitat. O sigui, com et relaciones tu amb la teva persona quan està posada en un cos que no és normatiu o que no és convencional, o que pel sol fet d’existir ja li presenta uns problemes. Que això, si ho agafes també des del punt de vista identitari, català, també passa.