“It’s showtime, ladies and gentlemen!” Fa vint-i-cinc anys que Toni Clapés i Casals (Barcelona, 1967) presenta i dirigeix el programa capdavanter de les tardes a la ràdio. Primer, amb el Versió Original, a Catalunya Ràdio. D’ençà del 2005, amb el Versió RAC1. Quatre hores seguides en antena: un desgavell que requereix molta més arquitectura i precisió que no sembla. L’humor irònic i punxegut de Clapés, revestit de seriositat, és el contrapunt de la disbauxa. Quan el gat no hi és, les rates ballen, diu el refrany que li dediquen quan fa festa. I el programa sobreviu amb èxit i sense gaires canvis. El secret: pensar-hi molt i que l’equip funciona. Encara no ha començat la temporada, però ja té les bromes previstes per a cada minut de la primera setmana.

L’abril del 2020, Clapés va tornar al programa després de set mesos de baixa per un limfoma. Havia hagut de deixar la ràdio de sobte, d’un dia per l’altre, i d’aleshores ençà veu les coses amb uns altres ulls. Se’l veu tranquil i content. I té fama d’escèptic, però opina sense gaires miraments. Abans de començar, es mira la gravadora amb un somriure una mica murri. “A veure, en principi no és una entrevista per a destruir-vos la carrera”, li dic. “Estic obert a tot”, respon.

Com va començar la vostra història amb la ràdio?
—M’agradava molt quan l’escoltava a casa. Quan vaig acabar l’EGB, el meu pare em va regalar una cadena d’alta fidelitat i un micròfon. I amb uns cassettes –fixa’t que tot és obsolet– m’enregistrava fent imitacions i presentant música. El tema periodístic no m’acabava d’agradar. Però el xou sí. Imitava “el hombre de Colón”, Félix Rodríguez de la Fuente, José María García…

I com vau començar a treballar-hi?
—Cada diumenge, la meva mare buscava pisos als anuncis classificats de La Vanguardia, que llavors pesava dues tones. Els enganxava en un full i ens feia anar per Barcelona mirant pisos que no compràvem mai, ni podíem comprar. Però era el seu entreteniment. Vuit lavabos, dues cuines… Diumenge fèiem ruta de pisos. I un dia, mirant aquests anuncis, va veure que buscaven locutor en una emissora que es deia MK3. No em pagaven una merda. Era gratis, de fet. Vaig començar allà un estiu, durant els jocs olímpics del 84 a Los Angeles. Poc després, un company de la ràdio em va dir que buscaven gent a Radio Minuto. Aquí sí que pagaven. Però durant sis mesos vaig cobrar en B 19.000 pessetes, que ara vindrien a ser 100 euros. De dilluns a dissabte, sis hores. I, a la tarda, feia el batxillerat als Jesuïtes de Casp.

La tecnologia ha canviat, però la sensació és la mateixa?
—Crec que sí. Quan agafo el micròfon tinc els mateixos nervis, el mateix respecte. Quan falten cinc minuts per a començar el programa, no estic per a res més. Agafo les coses, me’n vaig a fora de l’estudi, m’assec en una cadira i em poso a repassar tot allò que diré. Ben nerviós. Fins que no dic “bona tarda” no em començo a tranquil·litzar. Diria que és una cosa del respecte a l’oient. Però sí que han canviat coses. A mesura que passaven els anys, em censurava més. En canvi, ara, després del limfoma, em censuro menys.

Sembla que digueu força allò que penseu.
—Callo moltes coses [riu]. Jo seria molt més expeditiu. Molt més.

Què us cohibia? Les queixes?
—Sí. Ara sembla una entrevista a un dinosaure. Però al principi de tot, a Catalunya Ràdio, les queixes arribaven per telèfon. Després va aparèixer el correu electrònic. Si arribaven deu o dotze crítiques per correu, per a mi eren devastadores. I després vam passar als SMS. Després al WhatsApp i al Twitter. I ha arribat un moment que la pell se m’ha fet dura. És més, aquest estiu, de passar-m’ho malament a Twitter, he passat a respondre molta gent.

En Pàmies va explicar una vegada que la centraleta de Catalunya Ràdio, en aquella època, se saturava amb sis trucades.
—Sí, imagina’t! I en Pàmies, que és un dels meus mestres, en aquest sentit m’ha ajudat moltíssim. Recordo un dia que vam rebre uns vint correus amb queixes. Vaig sortir de la ràdio fatal. No volia ni tornar a obrir la boca. I en Pàmies em va dir: “Suposem que hagis rebut cinquanta correus. Quanta gent t’escolta? Segons l’EGM, en aquell moment posem que eren 120.000. Molt bé, doncs a 119.950 els ha semblat perfecte. Oblida’t del tema.” En Sergi amb aquestes coses és molt pragmàtic. I amb aquesta fórmula vaig començar a canviar.

Hi ha un conte seu que explica un congrés de divorciats que conclouen que una relació s’ha de saber deixar al punt àlgid. Abans no es comenci a espatllar la cosa. La fórmula amb el Versió serà aquesta?
—Hi ha moltes teories, aquí. Un dia li vaig demanar això a en Manel Estiarte. Li deien: “Quan deixaràs el waterpolo?” I ell primer creia que s’havia de deixar al moment àlgid. Però llavors pensava: “Coi, i per què no puc deixar-ho quan ja no m’aguanti dins l’aigua?” Jo també he considerat de deixar-ho al moment àlgid moltes vegades. Però sempre acabo pensant: “I per què ho he de deixar?” Ho deixaré quan vegi que la gent prefereix un altre programa de la competència. O quan consideri que no puc aportar més. Hi ha molts moments a la temporada que em passa i que estic decidit a deixar-ho, però sempre m’acabo animant. El Versió s’acabarà quan la gent se’n cansi.

Una cosa que sorprenia, quan podies venir de públic, era que el guirigall i la improvisació són coses que depenen molt de la coordinació i la bona direcció.
—El meu cap a Radio Minuto ja ho deia: no hi ha cap improvisació millor que la preparada. Amb tot el guió que llencem podríem fer el doble de programa. Si hi ha un moment que improvisem i funciona, perfecte. I el dia que no estem massa fins ens cenyim al guió. Però tot sempre en porta, de guió. És la part que em costa més, amb el pas dels anys. La reunió, les idees, què diu aquest personatge, què diu l’altre. I més ara que hem hagut de treballar des de casa.

Hauríeu de fer la versió del director del Versió.
—S’hauria de fer el Versió trash, amb les bestieses que arribem a dir i a pensar, però que no les podem fer perquè ens tancarien el programa i a mi em posarien a Brians.

Això també deu haver canviat, oi? Perquè si poses fragments del programa de fa vuit anys o nou, que és el màxim de temps que l’hemeroteca de RAC1 et deixa remenar, dèieu coses que ara us passaria un camió per sobre.
—Ens hem anat censurant. Ara tot ha de ser políticament correcte. Fent bromes de gossos ja et munten un sidral de nassos. Qualsevol cosa genera un conflicte. I al final et vas cohibint. L’humor també ha canviat, és clar. Ja no es fan tants acudits masclistes, per sort. Però sembla que tornem a l’humor del pastís de nata a la cara. I què vols que et digui. Hi ha un humor Disney i un humor Warner. I jo sóc de Warner, tu. Més gamberro. Amb l’humor, sempre has de jugar amb la frontera. I hi ha un dia que te la passes. Doncs sí, mira. La sàtira és això. Un dia et passes la frontera. Si no, això no és sàtira ni és res. Has de ser subversiu.

No teniu la sensació que el Versió té una mena de patent de cors que el protegeix amb coses que en uns altres espais la gent trobaria més ofensives?
—El Versió és una lasanya. Hi ha qui es queda amb la superfície. Hi ha qui va més enllà i veu que hi ha més mala llet. I hi ha qui ho veu tot. I cadascú es queda amb allò que entén o amb allò que li agrada. Vicenç Martí, per exemple, és la caricatura d’un paio independentista i soci del Barça que canvia d’opinió cada dos per tres i que està guillat. A uns, els fa gràcia perquè no són independentistes, a uns altres, perquè és una caricatura pròpia, i a uns altres, perquè és un guillat.

Heu passat fa poc una època en què bona part dels puntals de l’equip han estat de baixa, gairebé com una cadena.
—Sí… És que són vint-i-cinc anys. Passen moltes coses. L’un es posa malalt, l’altre té fills, a l’altre se li mor la mare. Una temporada són onze mesos. I onze mesos de la vida d’algú són molts. Hi ha gent que comença la temporada i no l’acabarà amb nosaltres. Ho vaig veure quan anava al Clínic. Gent que ens escoltava i que li demanaves: “Com estàs?”, i et deien: “Mira, em queden tres mesos.” Doncs fa pensar. La vida avança. I vint-i-cinc anys de cinquanta-tres fent el programa…

Com esteu, després del limfoma?
—El càncer té molta mala folla i sempre pot tornar. I aquest és el meu cas. No està curat. L’erradiquen i hi ha gent a qui li torna a sortir i gent a qui no. Però sempre pot tornar. I llavors t’ho mires tot amb una altra òptica. Ara, visc al dia. Miro d’aprofitar qualsevol moment. Per exemple, jo estiuejo a Calella de Palafrugell. Doncs em llevo, me’n vaig a la terrassa, esmorzo escoltant com canten els ocellets i per mi és un moment estel·lar. He fet un curs de tenis i ha estat de puta mare. Ara que xerro amb tu, també miro de gaudir-ho al màxim. Intento aprofitar cada hora. He nedat al mar, he llegit moltíssim, he quedat amb molta gent… Que no sigui dit que no he aprofitat el temps.

I a la feina?
—A la feina, igual. Abans em deia: “Això no ho diré.” Doncs ara tant se me’n fot, sincerament. No em dec a ningú. A cap partit, ni a cap clan, ni a cap secta. Aquest país és el país dels clans i les sectes. Jo dic allò que penso i cada vegada ho faré més. Però tothom viu atemorit, ningú no s’atreveix a segons què, tot són bàndols. Cada dia estem tots més emprenyats tots amb els altres, tot són trinxeres. Però vaja, si et llegeixes la història de Catalunya, que me l’he llegida bastant, t’adones que Catalunya tota la vida ha sigut això. Mai no hem fet res més perquè som un país d’imbècils. Sempre ens atonyinem nosaltres mateixos. Quan hem d’anar tots a l’una, sempre passen per sobre els interessos personals. I així ens va.

Titular: “Toni Clapés: ‘Som un país d’imbècils.'”
—No, no, ja ho pots posar! No tinc cap problema.

La malaltia us ha relaxat, doncs, en certa manera.
—Dic coses que potser abans no deia. Amb això, per exemple. Quan analitzes la història de Catalunya, et cauen els collons a terra, tu. Això ho va definir molt bé mossèn Ballarín. Catalunya és el país de la bessonada. M’encanta, aquesta descripció. És així. Al Barça hi ha els nunyistes i els cruyffistes; en un poble hi ha l’ateneu i el casal; la colla vella dels Xiquets de Valls, la colla jove dels Xiquets de Valls…

El cau i l’esplai!
—Exacte! Abans era, Catalunya Ràdio i COM Ràdio. Convergents i socialistes. Llavors tot és molt complicat.

L’altre dia vaig llegir que dèieu que tota la classe política de l’Ajuntament de Barcelona està caducada.
—Sí. No hi ha cap candidat avui dia que em generi cap mena de confiança ni il·lusió per a votar.

I per què no us hi presenteu?
—Doncs mira, jo m’estimo molt Barcelona. M’estimo molt la ciutat. Hi he viscut tota la vida i n’estic enamorat. De les èpoques que vaig ser més feliç, els jocs olímpics. Que, per cert, ara tothom se’n posa la medalla, però aquí quasi tothom hi estava en contra. Jo crec que va ser el gran salt, la gran sort d’aquesta ciutat. Era un entusiasta de les obres que es feien, dels canvis. Originava una il·lusió de collons. I després van fer els jocs i havien de regalar les entrades perquè no hi anava ningú. Després ja vam entrar en la crisi immobiliària del 93. Jo he viscut moltes Barcelones.

A la d’ara, què li passa?
—No hi ha un objectiu clar de cap on ha d’anar la ciutat. No m’hi presento perquè no estic capacitat. Però m’hauria agradat ser alcalde de Barcelona. Perquè me l’estimo. Quan veig una persona que va amb la bossa d’escombraries i la fot a la paperera normal, li dic: “Escolta, perdona, això no va així.” Mai m’entenen, o es fan el longuis. Quan algú aparca malament, també li ho dic. Però no per a renyar. Perquè, coi, si no respectes l’àmbit públic dels altres, això és la selva. La llibertat d’un s’acaba on comença la de l’altre. Aquest concepte s’ha perdut. Jo foto el que em dóna la gana i els altres que es fotin. Poso la música a tot drap a les tantes de la matinada i que s’apanyin. Hi ha unes normes i s’han de complir, tu. I no es compleixen. I després truques a la Urbana i a sobre no vénen.

Per cert, com teniu el vostre estimat veí suec?
—Per sort, va marxar. Per sort. El pitjor malson que he viscut en anys. I ara, gràcies a Déu, tinc uns veïns bastant normalets. Fumen molta herba, però mira, tu, que fumin herba i que em deixin en pau. Perquè allò del suec va ser terrible. Perquè som a la selva. Barcelona està descuidada. L’hivernacle de la Ciutadella està fet una merda. Aquestes coses em trenquen el cor.

Potser sí que teniu fusta de polític, perquè, a Bicicleta, cullera, poma, hi ha un moment que Maragall juga a pilota amb el seu nét i s’atura per anar-li a dir a un home que passa el cotxe per on no toca.
—Jo ho havia vist, això. Maragall aturant un taxista que havia aparcat damunt de la vorera i dient-li que fes el favor o l’hauria de denunciar. Abans, la classe política et generava un respecte. Abusaven, perquè recordo haver entrevistat el Maragall amb una certa por. Li demanaves: “Escolti, alcalde, com està la remodelació del Palau Nacional?” I ell et responia: “Molt bé, molt bé. Sabeu que us posen fibra, aquí?” Parlava d’allò que li donava la gana. Però hi havia un esperit. Hi havia un objectiu. Ara no hi ha res.

Què ha fallat?
—Una suma de coses. Amb Hereu, ja no anàvem bé. Va voler ser el més demòcrata de tots, va fer la consulta del tramvia i va sortir que no, però és que hi ha coses que no es poden preguntar a la ciutadania. Si estàs convençut que vols un tramvia per la Diagonal, agafes, tires milles i fas el tramvia. Això és com la reforma que va fer el Trias de mitja Diagonal. La gent remugava molt. Doncs la van fer i ara molts comerciants veuen que així hi va més gent. L’herència d’Hereu ja va ser dolenta. Amb el mandat de Trias, i no només amb ell, crec que hi va haver un abús del turisme –el model Airbnb, els pisos turístics, el descontrol, el desgovern de la ciutat… Pasta, pasta, pasta. Crec que el lobby dels hotels i dels restaurants té molt de pes. Com a Nova York, que manen ells. I després ha arribat Colau, que va fer un primer mandat correcte, però ara tinc la sensació que anem fent pals de cec. La cosa pitjor que pot fer una persona que mana és no explicar-se. I crec que l’alcaldessa no s’explica. No sap transmetre. Hem caigut al bonisme. I així no vas enlloc. Has de posar ordre. La llibertat ha de tenir unes normes. O plorarem.

Per què?
—Perquè després vénen els autoritarismes. I això passarà. Fenòmens com Vox. O com arreu d’Europa. Hi ha un dia que la gent més conservadora s’atipa del bonisme. I passem d’un extrem a l’altre. L’esquerra descuida aquestes coses i ha de ser més curosa.

Fotografia: Albert Salamé

A escala nacional com la veieu, la situació?
—Estem encallats. El Primer d’Octubre es va fer un embat que es va perdre perquè no estava ben preparat. No sé fins a quin punt ens van enganyar. Però es va perdre. I amb les eleccions, ens vam quedar com estàvem. Ara recollim les conseqüències d’aquella derrota, que han estat catastròfiques. Gent a la presó, represaliada, amb els béns embargats. I et dius: “Realment valia la pena?” Jo no ho tinc tan clar. Tinc clar que si fas un referèndum d’aquesta mena, has d’anar fins les últimes conseqüències. Diuen que era un torcebraç al govern espanyol. Però si els governs espanyols sempre a la història ens han destrossat. No vaig entendre mai aquesta pel·lícula. Ni l’entenc.

Us creieu la taula de diàleg?
—Com a pantomima política, me la crec. Però la taula s’acaba en un minut. Perquè si tu em dius: “Vull ser independent.” I jo et responc: “No seràs independent.” En un minut, hem acabat. Ara, en podem parlar en els termes que tant es criticaven de l’època de Convergència i el Majestic. Mossos d’Esquadra, presons, la mili. Molt bé, doncs ara allargaran la pista, faran els jocs del 2030, que no hi haurà neu…

El batlle Toni Clapés, en contra dels jocs olímpics del 2030, doncs.
—Bé, que me’ls expliquin millor. Però s’ha de tornar a generar il·lusió. La independència ho era, encara que estiguem dividits. I ara s’ha acabat. I en Messi se n’ha anat a París i jo cap ganes de veure’l. Ara, hi ha un munt de coses que ens haurien de mobilitzar i no ens mobilitzem. El preu de la llum és un atracament a mà armada. Les pensions, el sou mínim, els preus dels lloguers. No veig que la gent es mobilitzi per això. Ara, l’Onze de Setembre, tots pendents una altra vegada de quina performance muntem. Si ja s’han acabat els lemes. “Ara, sí”, “Ara ja sí que sí”, “Ara tots”, “Ara és l’hora.” Jo ja tinc un collage a casa amb les samarretes.

En Basté va dir fa poc que Soraya Sáenz de Santamaría havia demanat el seu cap, enmig de tot el caos de fa quatre anys. El vostre també?
—No em consta. Crec que fent la tarda he passat més desapercebut. El Basté està més exposat. I fent sàtira pots anar més lluny. Però ho desconec.

Tornant a la ràdio. La pandèmia ha canviat el to del programa?
—Treballant des de casa perds empatia i coordinació. I es nota. Ha estat la temporada més difícil. Perquè si t’has de passar quatre hores davant del micròfon a la taula del menjador i en acabat te’n vas a seure al sofà… És estrany de nassos. Aquesta temporada mirarem de no parlar tant de la pandèmia.

Què en penseu d’això que en diuen la guerra generacional entre boomers i millenials?
—Que som un tap generacional? No en faig gaire cas. No m’agraden les guerres, i penso que qui té idees i talent s’obre camí igualment. L’Ibai Llanos és un paio jove, molt més que no pas jo, que s’ha obert camí i guanya una morterada, molts més diners que no pas jo. Tot és en constant evolució. Conec gent molt jove que han fet aplicacions, se les han venudes i són multimilionaris. Això del tap generacional, depèn. A mi, si em volen jubilar als seixanta, encantat de la vida, tu.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.