Toni Albà: “Aquesta vegada no callaré”

Abans-d’ahir el govern de l’Aragó va denunciar Toni Albà a la fiscalia per un piulet sobre la mort de Javier Lambán, ex-president aragonès. L’executiu de Javier Azcón acusa l’actor d’haver comès els delictes d’injúries i incitació a l’odi. En concret, el 15 d’agost, Albà va publicar al seu compte de X una resposta a la publicació de la notícia de la mort de Lambán: “No m’alegro mai de la mort d’algú… però en el cas d’un fill de la gran Ñ en faré una excepció.”

Parlem amb Albà de tot allò que ha passat arran que el govern aragonès anunciés la denúncia. Albà diu que manipulen les seves paraules, avisa que posarà una denúncia a aquells mitjans que publiquin coses que ell no ha dit per un delicte de difamació i adverteix el govern de l’Aragó que això que feien ells sí que era un delicte, en aquest cas, prevaricació.

—Aquesta setmana el govern de l’Aragó anunciava que us havia denunciat a la fiscalia perquè considerava que un piulet vostre arran de la mort de Lambán podia construir un delicte d’odi i un altre d’injúries.
—En cap cas el meu tuit és un delicte. M’empara l’article 19 de la Declaració dels Drets Humans, que parla sobre la llibertat d’expressió. A més, jo no incito a ningú que odiï cap grup. El delicte d’odi va dedicat a grups minoritaris per qüestions de pensament, d’ètnia, de religió… I, per tant, el meu tuit no entra dins el delicte d’odi. No incito ningú contra el senyor Lambán, expresso un sentiment meu. Hi ha jurisprudència al respecte, i sabem que això no anirà enlloc. A més, si hi insisteixen, els posaré una contradenúncia, perquè hi hauria prevaricació. La fiscalia sap que no va enlloc, si tira endavant serà perquè sóc independentista, i l’únic que volen fer és soroll. Sembla que no tinguin més feina. I en el cas que ho acceptés un jutge d’instrucció, aniríem a totes. Estic molt tranquil en aquest sentit.

—Sentint-vos parlar sembla que us heu convertit en un expert. No és la primera vegada que feu front a una denúncia com aquesta. Ja us van denunciar per injúries contra la jutgessa de l’Audiència espanyola Carmen Lamela.
—[Riu.] Sí, m’han tornat en un expert sobre els delictes d’odi. No ho era pas, però és clar… L’altre procés va durar dos anys, i vaig tenir temps de veure per on anava la cosa, i com es feien les coses. Mira que sempre vaig alerta quan faig un tuit. Cal deixar clar que no em vaig ficar amb aquest senyor perquè fos mort, sinó que m’havia ficat amb ell molt abans que es morís. M’hi vaig ficar per la seva anticatalanitat. I ell no es va queixar mai, no em va denunciar mai. Mai a la vida em va dir que li havia faltat a l’honor, i mira que en vaig dir de grosses, eh! Ara què ha canviat? Que s’ha mort? Quanta gent es va alegrar de la mort de Franco? I no era pas delicte d’odi, no?

—M’imagino que tot plegat deu fer que us ho penseu molt abans de fer una piulada…
—Sí, és clar. Pensa que l’altra vegada va ser molt fort, perquè em van portar davant els tribunals la magistratura, la fiscalia, la Guàrdia Civil i la policia espanyola. Era un pòquer perfecte. En aquell moment vaig defensar la meva llibertat d’expressió. Hi havia molta gent que em donava suport, i vaig entendre que no anava sobre mi, sinó sobre la llibertat d’expressió i de pensament. Tot era perquè era independentista i tenia seguidors. Igual que ara. Et penses que un president de l’Aragó que deu tenir feines més importants perseguiria a una persona que ha dit no sé què en un tuit si no fos perquè té seguidors i és independentista? El primer que vaig pensar quan ho vaig veure va ser: quina poca feina que tenen durant l’estiu. L’altra vegada va quedar claríssim que això no aniria enlloc. Després de dos anys, la causa va ser arxivada. No hi havia causa. I aquesta vegada igual. Per tant, ara com que ja sé com va tot, ja no em fa ni fred ni calor.

—També heu dit que sospeseu de denunciar certs mitjans per difamació.
—Si és que això és una cosa que ahir em va sobtar molt. Com és possible que jo digui que “no me n’alegro, però que en aquest cas faré una excepció” i que els mitjans publiquin que ho celebro? Celebrar és un verb diferent, i té un significat diferent. Per això vaig alertar certs mitjans que anessin amb compte, i que no diguessin paraules que jo no havia dit. L’altra vegada, l’agent de la policia nacional que es va passar dos anys recollint els meus tuits va ser molt curosa de posar exactament el que jo havia posat. Perquè com va dir el jutge Marchena durant el judici del procés: “Els tuits han de ser interpretats en la seva literalitat.” I això se’m va quedar el cap. I, és clar, per això ahir ho pensava. Perquè jo ja he tingut problemes perquè algú interpretés els meus tuits. Va ser amb una piulada sobre Inés Arrimadas. Que va acabar causant la famosa congelació de TV3. I per això, aquesta vegada, tenia clar que no deixaria passar cap reinterpretació d’allò que havia dit. Tenia molt clar si em tornava a passar una cosa semblant, no callaria.

—Podem recordar què va passar exactament amb Inés Arrimadas?
—La senyora Arrimadas va dir que li havia dit “puta”. Si tu busques aquell tuit, que encara continua penjat, veuràs que no és cert. Vaig fer el tuit següent, i t’ho dic de memòria: “Si vas a Waterloo, vigila no passis de llarg i vagis a petar a Amsterdam, allà et sentiries com a casa i tindries tots els teus drets laborals respectats.” No dic en cap moment “puta”. La senyora Arrimadas aquell dia anava a Waterloo. És aquella famosa fotografia que es pensava que serien quinze mil persones, i eren quinze. En aquell moment, no vaig reaccionar perquè em vaig quedar gelat veient com els meus, és a dir, Toni Soler i TV3, acceptaven i assumien allò que Inés Arrimadas havia dit. Que era que jo li havia dit “puta”, quan no era cert. De fet, mira si és així que ni Ciutadans ni Arrimadas no em van arribar a denunciar mai. M’imagino que el senyor Carrizosa com a lletrat que és, sabia perfectament que no hi havia cas possible, perquè jo no ho havia dit. Tot plegat era una interpretació. Per això ara he advertit els mitjans, perquè si es tornen a dir coses que jo no he dit, aquest cop no em quedaré a casa. Aquella vegada hauria d’haver portat Inés Arrimadas als tribunals i acusar-la d’haver mentit sobre la meva persona. Aquí sí que hi ha cas. La difamació sí que és un delicte. I no només ella, sinó tots els mitjans que se’n van fer ressò. A RAC 1 Jordi Basté em va arribar a dir: “És cert, tu no ho has dit en tuit, però què pensaves?” Això és molt fort, perquè amb el que jo pensava era amb l’article 18 de la Declaració Universal dels Drets Humans, que diu que tothom pot pensar el que vulgui. En el seu moment no ho vaig fer, però aquesta vegada no callaré. Han passat els anys, i n’he après. I vaig a totes.

—Aquell dia va haver-hi moltes piulades respecte de la mort de Lambán, per què creieu que tan sols van contra vós?
—Ha estat brutal la quantitat de tuits que li diuen de tot. T’asseguro que el meu és dels més suaus. Ho apleguem tot. També els tuits en què m’amenacen de mort. I no és la primera vegada. Em van començar a amenaçar el 2002 quan imitava l’Aznar a TV3. També farem un recull de què va dir Lambán al llarg de la seva presidència. En va dir de molt grosses contra els catalans. Va arribar a dir que TV3 era una fàbrica d’energúmens.

—Però aleshores per què creieu que van contra vós?
—En l’anterior causa em va quedar clar. Sabeu què em va preguntar el jutge instructor? Quants comptes i seguidors tenia a Twitter. El que els preocupa són els milers de persones que em segueixen. Les 130.000 persones que em segueixen són el que els preocupa. No volen que tingui veu i que la gent m’escolti. Si tingués mil seguidors a Twitter no m’hauria fet cas ningú. És aquesta la mare dels ous. Necessiten bocs expiatoris d’independentistes, que en un moment donat els acolloneixin. Volen fer por. Necessiten fer por, perquè només faltaria que tornéssim a engegar d’una manera o una altra el procés. T’ho imagines? Com que no puc estar callat, i tinc moltes ganes d’engegar el procés i d’acabar-lo d’una vegada, imagina’t.

—Al final tot això us acaba afectant la carrera artística?
—Sí, però no és important. M’importa el meu país, que no ens trepitgin més. No pot ser, és que no pot ser que el senyor Lambán digui les bajanades que va dir i que en surti airós. L’únic problema és que ara és mort. Sóc un bufó, tinc el meu paper molt assumit. Tinc seixanta-quatre anys i només faltaria que ara em fessin callar. És clar, sí, afecta la meva carrera, però no em farà enrere. La carrera ja l’he feta. Ara ha fet quaranta-cinc anys que vaig començar professionalment al teatre. I he canviat? Sí, he passat de l’humor blanc a l’humor més punyent. Dic el que crec que s’ha de dir. L’art també serveix per a explicar la vida i denunciar les coses que passen. Això és el que faig. I només faltaria que ara hagués de tirar-me enrere per por de què em pogués passar. No, les coses s’han de mirar de cara, no pots donar l’esquena als problemes.

—No sé si voleu afegir res més…
—Sí, mira, voldria donar les gràcies a aquelles persones que transcriviu literalment les coses que passen. Perquè de vegades cansa una mica. Avui he participat en televisions estatals, i només en les presentacions que em feien, ja hi havia tot d’errors. Deien coses que no eren certes. Diuen que jo he celebrat la mort de Lambán, i no és cert. Però és que cada vegada diuen més mentides. Han arribat a dir que amb el meu tuit me’n fotia del govern aragonès, que representava a tots els aragonesos. I que posant que “era un fill de la gran Ñ”, atacava tots els espanyols… Cada vegada diuen més barbaritats. A ells els interessa molt per a fer créixer aquesta visió, per a sustentar el delicte d’odi, perquè al final m’acabin acusant que vaig contra un grup ètnic. Se’ls veu el llautó. Comencen a construir el seu relat.