Quan llegiu aquest article serà dilluns al matí, i a Ciutadella, a l’oficina d’una empresa que construeix piscines i en fa el manteniment, hi ha una dona més que cinquantina, amb els cabells revulls, que revisa els comptes, que prepara factures. El negoci no és seu, ella és una treballadora. El cap, però, el tindrà qui sap on, ple d’idees salades. I, probablement, al maleter del cotxe hi té una motxilla amb un banyador, un gorro i unes ulleres de nedar, perquè quan Tita Llorens surt de l’oficina esdevé Titapeix, i es transforma en l’heroïna capaç de travessar el món braçada a braçada, i en companyia de balenes, de pingüins o de lleons marins. Amb permís del director d’aquest diari, seguir les gestes de na Tita pel món ens ajuda a entendre els mapes.

Quan escric l’article, na Tita és una turista feliç i curiosa a Ushuaia. Com que l’he felicitada, i li he dit que volia publicar aquesta peça, ella m’envia àudios de WhatsApp. Diu que encara està emocionada, que se li posen els pèls de punta quan pensa que és tan al sud, que més avall només hi ha l’Antàrtida. Es troba molt bé, no li fa mal res. Diumenge es va tirar a la mar, a l’Argentina, i en va sortir dues hores i quaranta-tres minuts més tard a Xile, a Puerto Williams. Va travessar el canal de Beagle, l’estret que separa tots dos països. Va nedar 8,9 quilòmetres sense neoprè. L’aigua era a vuit graus i l’ambient també era gelat, però s’havia mentalitzat tant que tindria molt de fred, i tenia tanta por de tenir una hipotèrmia, que la concentració era màxima i no va passar res d’això. Va nedar i nedar i més nedar. Una braçada darrere una altra. Concentrada en la respiració. Fixada en l’objectiu. És una distància relativament curta, per a ella, però les condicions eren extremes.

La preparació per a afrontar aquestes temperatures l’ha feta aquest hivern a la piscina descoberta del Club de Tennis Ciutadella, que no és climatitzada i tenia l’aigua més freda que la mar a Santandria, on se sol entrenar. Allà anava ella, tota sola en aquella piscina grandíssima, fonda, freda, de Cala en Blanes. Hi ha hagut dies de molt de vent i de poques ganes, però l’objectiu era clar.

Diumenge hi havia molt poca gent que la seguia. A més de l’organització, en Siscu, el seu marit i suport, que no la perd de vista ni un moment, i sempre va amb la barca al seu costat. Fa els vídeos i les fotografies que penja al canal d’Instagram i després reparteix a la premsa local. De fet, la imatge que encapçala aquest article és seva. Aquesta vegada, na Sofia, la seva fisioterapeuta i amiga, l’ha volguda acompanyar. És la persona que més la coneix, qui sap com es troba dins l’aigua quan la veu nedar, i això li dóna seguretat… En Siscu també va captar la imatge d’una balena majestuosa que nedava paral·lelament a ells. Hi havia pingüins i llops marins. Na Tita no els veia, concentrada només a fer una braçada darrere una altra per arribar al port. Va tardar una mica més del que esperava, i va nedar més metres, perquè a darrera hora va haver-hi un canvi en els corrents. I quan és a punt d’arribar, els nervis. No s’ho explica. Tants anys que fa que neda distàncies llargues a la mar oberta, i quan és a tocar de la riba comença a tremolar.

Allà l’esperaven membres de l’organització de la travessa amb una ambulància i mantes i un gorro de llana i una beguda calenta. I només quan va xafar terra i es va veure allà, a l’altra banda, va ser conscient que era la tercera persona que travessava el Beagle nedant. I m’ho especifica. “No som la tercera dona, som la tercera persona.” Perquè na Tita cerca sempre desafiaments que no hagi fet gaire gent abans. Quan va començar a nedar preparava travesses llargues i espectaculars, més mediàtiques, potser. Ara vol que tenguin algun sentit, que l’emocionin i que la motivin. A la mar gran també es poden obrir sendes novelles.

Els anys passen, però ella no s’atura. La mar és una mena de droga que necessita per a continuar. Diu que ara no en té cap, de clara, d’aventura, que no hi ha volgut pensar fins que no acabàs això, que li feia molt de respecte. Sobretot pel fred. Però ja me la imagín amb un mapa del món, estès damunt la taula i observant els punts de la costa que podria unir per la mar, i que siguin factibles. M’ho diu ben clar, ha de veure què es planteja i on, perquè tot això ho paga de la seva butxaca. Li deman si encara no ha trobat patrocinadors, i em parla de la marca que li regala la roba de bany, i dels quatre-cents euros que li paga una cadena hotelera. Fins i tot la fisioterapeuta se’ls ha hagut de pagar ella, els bitllets i les despeses.

Tita Llorens va ser la primera dona que va unir nedant les Illes amb la península ibèrica, és a dir, va esmerçar trenta-sis hores a fer els cent quilòmetres entre Eivissa i Xàbia. També ha travessat l’estret de Gibraltar. Ha estat la primera dona europea que ha travessat nedant el riu de la Plata: quaranta-dos quilòmetres, que és com si la carretera general entre Maó i Ciutadella fos d’aigua i ella tardàs a nedar-la dotze hores i vint-i-quatre minuts. L’any passat, quan tenia cinquanta-sis anys, va travessar el llac Titicaca.

La travessa entre l’Argentina i Xile la va fer, na Titapeix, diumenge a migdia, pràcticament a la mateixa hora que Oriol Cardona guanyava la segona medalla dels Jocs Olímpics d’hivern i tots els focus i les càmeres s’havien girat cap a ell. Del que havia fet la menorquina en van informar els mitjans insulars, amb les imatges que van pescar d’Instagram i amb la informació que el seu equip tan reduït els feia arribar.

Tita Llorens n’ha fetes més, de proeses, i ha bracejat contra els borms, contra les onades, contra els vòmits i, a vegades, contra ella mateixa. Però sempre guanya. I quan passen uns quants dies amaga les escates lluents de peix i torna a la rutina de l’oficina i els entrenaments. Al cap i a la fi, Montserrat Tresserras, la pionera a qui Llorens va dedicar la travessa entre Dénia i Eivissa, també era un oficinista, una mecanògrafa de terra endins.