Els tipus d’interès ja pujaran a casa nostra el 2022

  • “L'IPC del febrer s'ha enfilat fins al 7,4% a Catalunya. Tot just ahir la presidenta Lagarde va dir que la prioritat del BCE seria la lluita contra la inflació"

Jordi Goula
11.03.2022 - 18:51
Actualització: 11.03.2022 - 19:37
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

“Seré molt clara sobre quina és la situació interna del Consell del Banc Central Europeu. Hi ha alguns membres que pensen que, tenint en compte la incertesa que hi ha, nosaltres no hauríem de fer res. I hi ha altres membres que creuen que, malgrat la incertesa, hem d’avançar en la retirada d’estímuls sense establir cap condició. Aquests són els dos extrems de l’espectre. I crec que la proposta que s’ha aprovat és un enfocament equilibrat”, deia ahir la presidenta del BCE, Christine Lagarde, qui es troba en una posició molt delicada. Per això va mirar de raonar que no accelerava pas la retirada d’estímuls, ni enduria la política monetària. “El que fem és confirmar el nostre enfocament pas a pas, mantenir una opcionalitat màxima davant una gran incertesa, però també complir el nostre mandat, que és l’estabilitat de preus.”

Un embolic de paraules per a dir que sí però no. Però sap que no va dir la veritat. La veritat és que la decisió de retirar ajuts abans d’hora i deixar oberta la possibilitat d’apujar els tipus d’interès enguany va sorprendre la gran majoria d’analistes, que estaven convençuts que ahir Lagarde es limitaria a fugir d’estudi. Tanmateix, sembla que els falcons, amb els alemanys i holandesos al capdavant, han guanyat la partida i l’enduriment monetari arribarà abans que no s’esperava. “Qualsevol ajustament dels tipus d’interès oficials del BCE es farà quan hagi transcorregut un temps des del final de les nostres compres netes de deute i serà gradual”, diu el comunicat fet públic al final de la reunió.

No em sembla una bona notícia en absolut. Sobretot, per als països més endeutats, com Itàlia o l’estat espanyol. De fet, els italians optaven per mantenir la situació més laxa que va definir al desembre el BCE. I tampoc no és cap bona notícia perquè això ens deixarà a mig camí de la recuperació de la crisi de la covid-19. I perquè, implícitament, diu que veuen que la inflació serà alta durant més temps que no es preveia. Es manté el dubte sobre què vol dir exactament que el BCE només està disposat a intervenir en la crisi actual si la guerra d’Ucraïna posa en risc l’estabilitat financera a la zona de l’euro. En aquest cas, adoptaria “totes les mesures que siguin necessàries per a restablir la normalitat”, va insistir la presidenta.

La clau és la inflació. Aquest matí hem sabut que, a Catalunya, l’IPC ha passat del 5,9% anual del gener al 7,4% del febrer. Una bona estirada! A l’estat, ha estat una mica més alt, fins al 7,6%. Els analistes de Funcas han fet una nota en què destaquen que “continua augmentant el nombre de subclasses que registren ascensos a les taxes d’inflació” i que “al febrer, les dues terceres parts van presentar increments, reflectint la progressiva generalització del procés de transmissió de costos cap als preus finals al consum”. És a dir, que la pujada de preus es va eixamplant i va guanyant terreny com més va en més productes.

Ja no n’hi ha prou de recordar el pes que té l’habitatge, amb una variació anual del 25,4%, de la qual més de set punts per sobre de la registrada al gener es deuen al comportament dels preus de l’electricitat. Ni del transport, que situa la taxa en el 12,8%, un punt i mig superior a la del mes passat, a conseqüència de l’increment dels preus dels carburants i lubricants per a vehicles personals. Ni que els cereals pugen més del 8%. Aquests augments en els elements primaris o transversals van estenent la seva influència cap als productes que necessiten més la seva participació en el procés de fabricació. O, simplement, que afecten els seus costos abans d’arribar al públic.

El cas és que, fora de l’índex subjacent (el total menys l’energia i els aliments no elaborats), els aliments elaborats van elevar la taxa al 5,3%. Els fabricants no poden retenir més la repercussió dels costos. D’aquesta manera, els increments han estat molt generalitzats per subclasses, i destaquen especialment l’oli d’oliva, el pa i tots els productes de fleca, farines i làctics. Els béns industrials no energètics també van incrementar la taxa d’inflació fins a un 3%, empesos sobretot pels automòbils nous i de segona mà, els mobles, els productes per a la neteja i per a la cura personal.

La qüestió més preocupant de totes és el futur. Com indica Funcas, amb l’esclat de la guerra d’Ucraïna i l’agreujament de les tensions als mercats energètics, les previsions per a l’any canvien de manera notable. En la seva estimació, la hipòtesi central preveu ara un preu del petroli de 120 dòlars per barril (avui marcava 112) durant la resta de l’exercici i un descens del preu de l’electricitat al mercat majorista des dels màxims recents. En aquestes hipòtesis, la taxa d’inflació assoliria el seu màxim al març, amb un 8,6%, i baixaria posteriorment fins a un 4,1% al desembre. Això significa una taxa mitjana anual del 6,8%, mentre que en les previsions anteriors era del 4,6%.

Si encerten la previsió, ens situarem molt a la vora d’Europa. Segons el BCE, la inflació anual a la zona euro s’enfilarà enguany any fins a una mitjana del 5,1% en el millor dels casos. Però podria avançar fins al 7,1% en el pitjor dels casos. És a dir, en cas que el conflicte s’allargués, hi hagués més sancions contra el Kremlin, es reduís força el subministrament del gas rus i l’espiral inflacionista contagiés els salaris.

Probablement, aquest és el punt més problemàtic que haurem d’afrontar els mesos vinents des del punt de vista social. Acceptaran els treballadors una pèrdua considerable en el poder adquisitiu dels seus salaris? De moment, patronals i sindicats continuen sense acostar posicions per a un nou pacte salarial, després de la segona reunió de dimecres. La CEOE descarta totalment d’indexar els sous a la inflació, mentre que els sindicats no volen pactar ara increments baixos i que es vegin compensats amb equiparacions a l’IPC en anys posteriors, per tal de no perdre poder adquisitiu. Si bé els empresaris partien d’una xifra propera al 2,5% i els sindicats del 5%, la clau de la negociació rau en quins mecanismes es poden adoptar per a compensar la inflació que vindrà.

Tot plegat, amb permís de la pandèmia, que no s’ha acabat encara, tenim una situació molt complicada. Si els treballadors perden poder adquisitiu, pot baixar el consum de les famílies, que és el gran motor del creixement del PIB i de l’activitat. Però si recuperen poder adquisitiu per l’augment dels salaris, les empreses repercutiran aquests costos superiors en els preus. Així s’entra en l’espiral preus-salaris, el resultat de la qual és fer menys competitius els productes en els mercats. I normalment ningú no hi guanya. Malauradament, la pandèmia, seguida de la guerra, ha originat situacions molt complexes a tots els nivells, impossibles de solucionar a gust de tothom a curt termini. Cal posar la mirada en el futur.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes