11.09.2025 - 21:26
|
Actualització: 12.09.2025 - 08:38
Els independentistes estem més que acostumats a les campanyes de desinformació i a superar-les, de manera que avui no perdré ni un segon a discutir sobre xifres ni a comentar hipotètics estats anímics. La manifestació de la Diada –les tres manifestacions, a Barcelona, Tortosa i Girona– sabem aquells qui hi hem estat què significa i fins a quin punt ha estat important. De manera que ja ens encarregarem de fer-ho córrer de boca a orella arreu del país.
Anem al gra, doncs. I tinc tres bones notícies.
La primera, que tothom coincideix a destacar com a més espectacular i encoratjadora, és l’eclosió del relleu generacional. L’any passat ja es va intuir, però enguany ha esclatat en un espectacular riu de gent molt jove –adolescents, si s’entén la noció– que ha retornat al carrer l’entusiasme i la confiança en el futur. Impressionava veure’ls i constatar que ells potser eren xiquets de bolquers els anys de les grans diades milionàries. I ara són ells –ja conscients i decidits– els qui volen la independència, els qui saben que han de lluitar per aconseguir-la i els qui semblen preparats per a entomar el relleu. Mala notícia per als espanyols, doncs: si es pensaven que pegant, perseguint, dividint, cansant i confonent la generació que va protagonitzar el 2017 ja havien guanyat, és evident que s’han equivocat i que s’han equivocat molt.
(La imatge del monument a Colom reconvertit en una festa dels joves independentistes com si fos l’Obelisc de Buenos Aires o la plaça de la República de París després d’un bon partit de futbol estic segur que romandrà com la imatge destacada d’aquesta diada del 2025.)
La segona bona notícia és l’absència notable i cridanera dels partits polítics en les manifestacions. O, més ben dit, el fet que la gent no els necessita per a fer allò que ha de fer. Que els partits estiguen desconcertats i no sàpiguen cap on dur-nos no fa quedar la gent a casa, desorientada. Fa anys la Diada era un bany de masses per als dirigents polítics; en canvi, ahir els pocs que hi van anar van passar discrets, molt discrets. Evidentment, els partits són necessaris i fóra bo que tinguessen propostes engrescadores i un pla per a la separació. Però, dit això, és molt impressionant la capacitat d’aquest país, de la nostra societat, d’assumir l’envit i eixir al carrer sense esperar ni grans líders ni capitans. Simplement, perquè toca i perquè és la responsabilitat de cadascun de nosaltres.
I la tercera bona notícia és de quina manera resisteix l’ANC. Perquè, no ens enganyem ni fem trampes: tot això que va passar ahir, tan important, no hauria passat si no hi hagués l’ANC, si l’Assemblea no fos tan tossuda i persistent per a mantenir-se i, mantenint-se, mantenir el país dempeus. Ho han intentat tot per evitar-ho. Els uns, els altres i els de més enllà. Fa tres anys vam arribar a l’extrem de veure fins i tot que el govern presumptament independentista –el president Aragonès, en concret– provava de boicotar la manifestació. I evidentment que no han estat fàcils tots els anys que han seguit, amb picabaralles internes i tot d’intents de fer-la eixir de circulació. Però al final els de l’Assemblea hi tornen a ser, convocant-nos al carrer per la independència, sense renúncies ni eufemismes, sense cedir a la temptació acomodatícia i fent possible, doncs, que el país es demostre a ell mateix que ni està vençut –ni de bon tros– ni ha perdut el nord.
