Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Tienchi Martin-Liao és la presidenta del PEN xinès a l’exili, i ja fa gairebé trenta dècades que és activista pel dret d’expressió a la Xina. Ara fa un mes, va rebre a Maó el premi Veu Lliure – PEN català, atorgat anualment, i de Mallorca va aterrar a Barcelona per celebrar el dia de l’escriptor perseguit. Aquests darrers anys, la ja septuagenària Martin-Liao s’ha dedicat a seleccionar i editar el miler d’articles que el difunt premi Nobel de la Pau Liao Xiabo va escriure abans de morir de càncer per no haver rebut el tractament que necessitava mentre complia condemna d’onze anys en una presó xinesa. Segons que m’explica, la seva consciència política va començar amb la retransmissió dels fets de Tiananmen, que ella va veure des d’un televisor a Alemanya, on encara avui resideix. Li demano si el PEN, entitat internacional que vetlla pels drets lingüístics i d’expressió des de fa cent anys, està prohibit a la Xina. Em respon que no, però que sí que està considerat una organització ‘antirevolucionària’ i que, a la pràctica, molts dels escriptors i editors que hi ha empresonats al país són socis del PEN xinès a l’exili.

Quan i com us vau convertir en una activista pel dret d’expressió a la Xina?
—Va ser l’any 1989, Tiananmen. Aleshores jo era professora de llengua i literatura xineses a la universitat, i quan va haver-hi la massacre estava furiosa: havien agafat amics meus que eren intel·lectuals i escriptors. Ja sabia que la Xina no era un país lliure: l’era Mao havia estat terrible, amb la prohibició total de parlar o d’escriure i amb l’amença de presó o fins i tot de mort per qualsevol petitesa que qualsevol estudiant digués o escrivís. Sabia que el partit comunista xinès havia comès molts errors, com er exemple l’anomenada Revolució Cultural dels 60, que va ser molt repressiva, però quan vaig veure que mataven estudiants i ciutadans que eren manifestants pacífics […] no ho podia acceptar. Des de llavors vaig posicionar-me a la resistència, a l’oposició: ja vivia a Alemanya, però altres amics i jo vam intentar coordinar-nos per lluitar a favor del moviment democràtic i en contra de l’statu quo de la política xinesa. Així vaig començar a ajudar dissidents polítics que fugien del país.

Vau treballar per la Laogai Research Foundation (LRF), que es dedica a temes de drets humans. La paraula ‘Laogai’ no és el nom dels camps de concentració on anaven a parar els presos xinesos?
—Lao vol dir ‘treball’ i ‘gai’ vol dir canvi: ‘canviar algú a través del treball’. El camp de treball és com la presó, però la situació de la presó és terrible, comparable al Gulag rus. El fundador de LRF és Harry Wu, i ell va estar en un d’aquest camps de treball durant 19 anys. Quan va sortir del camp va emigrar als EUA i va crear la Laogai Foundation per explicar al món sencer el que passava i encara passa a la Xina. Ell va ser en un d’aquests camps del 1959 al 1978. En Harry Wu em va proposar treballar per la seva fundació, i per això vaig marxar d’Alemanya i vaig anar-me’n a Washington.

 

Tienchi Martin-Liao, presidenta del PEN xinès

Vau escriure un article sobre els camps i presons xinesos en què us referíeu als ‘escacs cecs’. Em podeu explicar en què consistia?
—Tot el sistema de presons xineses de Mao estava inspirada en els camps de treball de Stalin, que explotaven la força física dels dissidents. Però Mao Zedung era més intel·ligent i deia: “No vull destruir els seus cossos, vull canviar les seves ments”. D’això se’n deia “reforma del pensament”: l’objectiu de ser en aquests camps era que et reformessin el pensament. Aquesta és la diferència entre els camps soviètics i els camps xinesos. Harry Wu va estar tancat en un camp durant molts anys, i a més el seu engarjolament va coincidir amb una gran fam a la Xina, entre el 1958 i el 1961. Harry Wu ha escrit diversos llibres, i un és sobre la vida al camp de treball. Jo vaig editar La guia del Laogai, que conté els noms, les adreces dels presos i l’estructura de les presons xineses. Avui en dia, les presons xineses són fàbriques: produeixen coses a un cost molt baix, perquè no han de pagar cap sou als presoners. Els presoners treballen catorze hores al dia, imagina’t de quin nivell de producció estem parlant.Vint o vint-i-cinc anys enrere, la majoria dels productes barats de la Xina es fabricaven a les presons.

Quan estudiava, els llibres de text ens feien entendre que el govern legítim i democràtic era el del nacionalista Chiang Kai Shek, que va haver d’exiliar-se quan els comunistes van arribar al poder. És cert que, després de la Segona Guerra Mundial, el comunisme de Mao era popular a la Xina?
—El Japó va invadir la Xina i els dos països van estar en guerra durant vuit anys. Chiang Kai Shek va cometre uns quants errors: després de la Segona Guerra Mundial, l’any 1945, els comunistes van començar a lluitar contra ell. Els enfrontaments entre el govern de Chain Kai Shek i els comunistes ja venien dels anys vint i trenta, però en aquelles dècades de vegades havien cooperat i d’altres vegades s’havien enfrontat els uns contra els altres. Els comunistes eren molt bons amb la propaganda. Deien als xinesos que si les seves vides eren tan dures era per culpa de la corrupció del govern de Chiang Kai-Shek. En aquells moments el nivell de vida de la població era molt baix, i és evident que el govern de Chiang Kai-Shek no tenia res de perfecte. Al principi els comunistes eren joves molt idealistes, eren patriòtics i valents i no tenien por que el govern de Chiang Kai-Shek els enxampés i els matés. La gent creia que els comunistes eren l’alternativa adequada.

I quan va disminuir, la popularitat del comunisme a la Xina?
—L’any 49 els comunistes van guanyar el poder, i de seguida van iniciar diferents campanyes. Per exemple la reforma agrària: van declarar que tots els propietaris eren malvats i van privar-los de les riqueses; poc més tard van començar a matar-los. Aviat van començar a carregar-se als “capitalistes”, però la realitat és que llavors no hi havia gaires capitalistes, perquè la Xina no estava tan desenvolupada com ara. Van ser molt llestos perquè van trobar un enemic dins del mateix país: els comunistes deien que els propietaris eren oficials del Guomidang, la màfia. La gent va canalitzar la seva frustració contra els propietaris, i així la suma de morts a causa de la reforma agrària vas ascendir fins als 40 milions de persones. L’any 1957 van iniciar una campanya en contra dels intel·lectuals, l’anomenada ‘campanya antidretana’. Tots els que estaven una mica més educats del compte, els escriptors, els professors i fins i tot els alumnes d’institut eren considerats persones de dretes. Uns 500.000 van ser assassinats o abandonats, enviats a àrees remotes de Mongòlia i de l’est del Turkistan (una regió, la terra dels musulmans d’origen turc, els uigurs, que vol separar-se de l’estat Xinès). La camanya ‘antidretana’ de Mao Zedung es corresponia amb la seva idea que la revolució havia de continuar sense pauses.

El 1978 Deng Xiaoping fa un cop d’estat i funda el sistema econòmic i polític xinès que dura encara fins a l’actualitat, una combinació entre comunisme i capitalisme.
—Els xinesos diem que Deng Xiaoping va ser tres vegades utilitzat. Va anar amunt i avall. Als anys cinquanta Mao Zedung el va fer servir fins que es va adonar que Xiaoping era massa llest, motiu pel qual va arraconar-lo. Més tard Mao el va tornar a utilitzar i el va tornar a apartar del mapa polític. L’any 76 Mao va morir, i dos anys més tard Deng Xiaoping va fer el cop d’estat. L’any 78 la Xina estava arruinada, i Den Xiaoping va dir la cèlebre frase: “No importa si és blanc o negre, el que importa és que pugui caçar ratolins”. Volia dir que no li importava si n’hi dèiem capitalisme o socialisme, perquè el que li importava era que l’economia xinesa funcionés. També va dir “deixeu-los que es facin rics”: ja no tenia cap tipus d’idealisme, només volia que la Xina se’n sortís. I el seu lema va funcionar, perquè la gent no tenia res, la majoria només tenia gana. Amb Deng Xiaoping als xinesos se’ls va permetre fer més coses, com ara ser l’amo d’una botiga privada, cosa que fins aleshores havia estat prohibida. El nou lema era que “tot és possible”, i així és com la Xina va arribar a ser el que és avui.

 

Tienchi Martin-Liao, presidenta del PEN xinès

Com es va passar del cop d’estat de Deng Xiaoing a la repressió de Tiananmen? Què es demanava a les protestes de Tiananmen i què demanen els dissidents del present?
—L’any 1989 els estudiants volien lluitar contra la corrupció i la injustícia. La riquesa del país era molt desigual, hi havia gent a qui el lema de “fer-se ric” els havia anat bé i eren molt rics, però n’hi havia d’altres que encara eren molt pobres. Els manifestants de Tiananmen estaven en contra d’això, però aleshores eren bastant ingenus, perquè només volien lluitar contra els oficials corruptes i no s’atrevien a lluitar contra el sistema comunista. Ara és diferent: Xi Jinping també lluita contra la corrupció, però només ho utilitza per fer fora la gent que li pot fer ombra: és una lluita selectiva contra la corrupció, no és real. Mao Zedung va morir, i Den Xiaoping va morir, com tants altres governants, però el problema de Xina no es resol amb un canvi de líder: la totalitat del sistema polític xinès s’ha de subvertir; ens cal un sistema democràtic. Això no vol dir que el sistema democràtic occidental sigui perfecte, perquè tots els sistemes tenen inconvenients. Però Xina s’ha de convertir en un país on les lleis signifiquin alguna cosa. A la Xina d’avui la policia pot entrar a casa teva, et pot revisar el correu i se’t pot endur per tancar-te durant tres mesos sense motiu. “Reeducació a través del treball”, se’n diu encara, i implica que se’t poden endur per tres mesos o més. La llei diu que no pots retenir ningú durant més de 72 hores, i teòricament aquest sistema es va acabar dos anys enrere, però encara avui les coses funcionen així. Hi ha constitucions i lleis que només estan escrites sobre paper, però ni els oficials ni el govern les segueixen. Només són un tros de paper, no canvien res. La gent normal no sap que té drets, o potser saben però no saben com protegir-los. A més, la Xina és una dictadura d’un únic partit polític. Ara mateix Xi Jinping té el poder absolut: controla l’exèrcit, la policia, el departament de justícia, els mitjans. Tot.

Creieu que la influència de Taiwan i de la ‘revolució dels paraigües’ l’any 2014 a Hong Kong poden canviar la situació a la Xina?
—No crec que el canvi vingui per aquí. És cert que pot ajudar-hi, perquè la revolució de Hong Kong va demostrar que la gent de Hong Kong vol votar el seu propi govern, no vol que Pequín els assigni el govern. La revolució dels paraigües consisteix en això, però Hong Kong és molt petit i està directament connectat a la Xina perquè el govern central té la clau del petroli i de l’aigua, i per tant controlar Hong Kong és fàcil. Crec que el govern central xinès és massa fort, en aquest sentit, i a més els xinesos entenen que el seu és un gran país i que no pot dividir-se, tenen por de la separació. El cas de Taiwan és diferent, perquè és totalment independent de la Xina, té el seu propi ministeri de defensa i té armes molt modernes; Taiwan també té relacions diplomàtiques amb altres països, tot i que tots els països intenten mantenir bones relacions amb la Xina.

La Xina estava a l’esfera soviètica, tradicionalment, però recentment hem vist que Xi Jinping fa grans negocis amb Trump. També s’ha dit que els xinesos tenen un tarannà imperial però amb poc afany colonitzador.
—Hi ha qui creu que els xinesos no són prou ambiciosos justament per això, la falta d’afany colonial. Jo no crec que Xi Jinping vulgui colonitzar res, però és evident que vol convertir-se en un líder mundial, això està molt clar. Geopolíticament, la Xina és molt important; econòmicament, també. No pots ignorar la Xina, ni pots tenir-hi una relació molt dolenta: cal negociar amb la Xina. Al segle passat la Xina era molt dèbil i va ser ocupada per moltes forces diferents. Si els xinesos volen convertir el seu país en una gran potència, endavant, erò els governants del món han d’entendre que, si no es comporta d’acord amb la llei internacional, un país amb tant territori, recursos naturals i habitants, resulta perillós.

Sobretot en la qüestió del canvi climàtic.
—Sí, és perillós amb el tema del canvi climàtic i amb altres qüestions que hi estan relacionades. La Xina té moltes ganes de tenir un rol de líder governamental al món. Espero que el món occidental s’adoni que, si volen pactar i comerciar amb la Xina, han d’escoltar també les forces democràtiques al marge del govern únic de Xi Jinping: així podríem empènyer la Xina a la direcció adequada, la direcció democràtica. Caldria parlar amb aquesta oposició.

Parleu-me de la vostra relació amb el Premi Nobel de la Pau Liu Xiabo.
—Llegeixo els seus llibres des dels 80, sempre l’he admirat. Té un pensament molt lúcid i a més escrivia molt bé: era un poeta, un filòsof, un crític de literatura. Ens vam conèixer i fer amics entre el 2002 i el 2003, i ell va ser el nostre president del PEN fins al 2007. Del 2001 al 2010 vaig estar a Washington a la Laogai Research Foundation, i teníem dues pàgines web que eren com un diari digital. Liu Xiabo escrivia nosaltres cada setmana, i jo era la seva editora. Sempre m’enviava els seus articles i els comentàvem via e-mail o via Skype abans de publicar-lo. Ja abans d’entrar a presó tot ho feia des del seu domicili, perquè tenien el seu domicili encerclat de càmeres i militars. Liu Xiabo sempre escrivia textos que no només eren crítics, també eren constructius. Si passava alguna cosa, alguns casos concrets, ell els analitzava. Per exemple: un home jove de Xangai va córrer cap a una comissaria i va matar sis policies de cop. Segons el govern, l’home era un boig i un criminal. Però Liu Xiabo analitzava què podia haver causat la bogeria d’aquell home, i a l’article explicava que el mateix jove havia estat reprimit i torturat pels policies des de feia anys: Liu Xiabo dialogava així amb els seus lectors. També escrivia sobre el desastre de la indústria minera, que està dominada per propietaris privats que exloten els treballadors; sempre hi ha molts accidents laborals i molts d’ells moren. L’any 2004 em va enviar un llibre sencer i em va dir: ‘Això és el que he escrit els últims cinc, sis anys’. Té vuit capítols, i cada capítol tracta sobre un tema diferent de l’actualitat xinesa. Parla de la reforma política i deixa clar que a la Xina li ha arribat l’hora d’aplicar una reforma política; també parla de l’estructura econòmica del sistema xinès, i sobre internet, i sobre la necessitat de la consciència dels intel·lectuals. Ell els havia editat, i quan me’ls va donar en forma d’un sol llibre jo vaig reeditar-los, i vam discutir. Vam fer-nos molt amics, i l’any 2005 el llibre es va publicar en xinès a Washington. No és possible publicar-lo a la Xina; la diàspora xinesa el podrà llegir, però publiquem fora de Xina. És un llibre molt bo.

 

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.