Theresa May és la segona dona que ocupa el càrrec de primera ministra de la Gran Bretanya. Les analogies amb Margaret Thatcher són inevitables, però no del tot encertades. De mentalitat liberal, May no és pas cap ‘dama de ferro’. El Financial Times s’estima més de comparar-la amb Angela Merkel: ‘Una política sense ideologia que fa la seva feina.’ A falta de la clarividència per a preveure esdeveniments, i la voluntat d’entomar grans reformes, May té la virtut de la gestió, ben necessària en plenes negociacions del Brexit. ‘Si et cau el cel a sobre, tens la sensació que ella sabria què fer’, escriu el periodista de The Guardian Gaby Hinsliff.

May va prendre posició a favor de la permanència dins la UE, però això no ha estat pas cap problema, sinó al contrari. Durant la campanya va fugir del focus mediàtic i a la Gran Bretanya diuen que això és el que l’ha col·locat a Downing Street. Les grans cares del referèndum –David Cameron, Boris Johnson i Nigel Farange– han desaparegut del mapa polític. Tanmateix, ahir, després de saber-se nova líder del partit conservador, va afirmar que no faria ni un pas enrere: ‘No puc ser més clara. Brexit vol dir Brexit.’

May no té solament capacitat de gestió: el seu perfil polític també inclou un fort component de resistència. Des del 2010 ha exercit el càrrec de ministra d’Interior, un dels més complicats de qualsevol executiu. De fet, abans de ser nomenada, Interior era una màquina de cremar dirigents: els seus antecessors no hi duraven més de tres anys. May n’ha sostingut la cartera més de sis i finalment hi ha renunciat, però per ser primera ministra.

La connexió amb els votants és una altra virtut que l’acompanya. L’octubre del 2002, el partit conservador travessava un moment baix: el partit laborista de Tony Blair, Gordon Brown i la tercera via eren un rival polític invencible. May, en una conferència, va assenyalar directament els problemes i misèries dels conservadors: ‘Hi ha moltes coses a fer al nostre partit. Tenim una base massa estreta, com també ho és la de simpatitzants. Sabeu com ens diu molta gent? El partit repugnant.’ L’expressió va causar furor entre els seus enemics. Ningú no li va fer cas i els conservadors no van tornar al govern fins el 2010.

De totes maneres, no és pas tot virtuts el seu currículum. La política antiimmigratòria és una de les seves gran taques. El 2012 va posar traves a la reunificació familiar dels immigrants legals. L’espera per a acollir-se a aquest dret va passar de dos anys a cinc i els requisits econòmics es van endurir. Dos anys abans havia promès de reduir la immigració legal per sota de les 100.000 persones, promesa que ha estat incapaç de complir. A més, durant la seva gestió d’Interior hi ha hagut deportacions polèmiques. Per esmentar-ne només un cas: Jackie Nanyonjo, ciutadana ugandesa, va ser deportada al seu país d’origen, on fou assassinada perquè era lesbiana.

May es convertirà demà en la nova primera ministra de la Gran Bretanya. Certament no té la legitimitat d’haver estat escollida per al càrrec, cosa que no és nova –Gordon Brown també va arribar-hi de rebot, a Downing Street–, però la capacitat del partit conservador de trobar relleu a David Cameron ha estat gairebé instantània; menys d’un mes. Mentrestant, el seu rival, el partit laborista, viu una autèntica guerra interna. El dirigent màxim, Jeremy Corbyn, té el suport de les bases, però s’enfronta a una mena de cop d’estat de l’elit de la formació. El consideren massa esquerranós per a guanyar eleccions.

Theresa May no és cap ‘dama de ferro’, però si no té oposició podria semblar-ho.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.