La tertúlia proscrita

Terribas, Évole i la fragilitat en temps hostils

  • L’emergència de les xarxes socials ens ha deixat un llegat bo, que és la ruptura del monopoli de l’altaveu

Josep Sala i Cullell
15.02.2024 - 21:40
Actualització: 16.02.2024 - 09:05
VilaWeb

El dissabte 10 de febrer, en una intervenció sobre la salut mental al programa El suplement de Catalunya Ràdio, la periodista Mònica Terribas va dir això: “Si una persona et clava un cop de puny al carrer, aquest matí que parlàveu de l’agressivitat d’aquest home en el metro, tothom s’escandalitza d’aquests cops de puny i tothom diu ‘com pot ser aquesta agressivitat?’. Doncs imaginem-nos el que significa per a una persona pública rebre un cop de puny verbal permanent 24 hores a les xarxes. Que t’estiguin clavant un cop al fetge a cada tweet, amb insults, amb desqualificacions, és la mateixa agressivitat contra el cervell, contra el teu estat d’ànim.”

El programa va penjar aquest tall a la xarxa que anomenàvem Twitter, i l’allau de reaccions negatives va ser immediat. Llavors vaig recordar aquell “Quin problema hi ha a espanyolitzar-se?” que va deixar anar fa poc Jordi Évole al programa Col·lapse de TV3, o la polèmica arran de la descripció que Andrea Gumes va fer del darrer llibre d’Irene Solà (que era un “català de pagès”). Davant la resposta furibunda que van rebre, tots dos van invocar linxaments i assetjaments, paraules massa fortes en un context virtual. Ell també va muntar el seu Jordi Évole Greuge Tour ’24 als mitjans, perquè encara hi ha privilegiats.

Les crítiques cap a uns i altres no tenen res a veure. No tinc cap dubte que Terribas la va vessar: un comentari a la xarxa el pots ignorar, i sempre hi ha l’opció de no llegir les opinions o de bloquejar els impertinents; en canvi, un cop de puny que et llança a terra i et forada un timpà és una cosa molt diferent. Però vaja, es tracta d’un error. Gumes i Évole, en canvi, participen en el projecte imperialista castellà típic de l’autoproclamada esquerra espanyola, ella des de la banalitat, ell com a agent actiu –i per tant ja es tracta de quelcom més greu, l’intent d’aniquilació d’una cultura oprimida. Fer-se la víctima d’una hipotètica massa enfurismada catalana pot funcionar, però de fet rep tothom i de totes bandes. Fa pocs dies la periodista Pilar Eyre, que a setanta-dos anys ha muntat un canal de YouTube força popular, va ser l’objectiu del fascio espanyol per haver criticat la tauromàquia.

L’emergència de les xarxes socials ens ha deixat un llegat bo, que és la ruptura del monopoli de l’altaveu. Ja no hi pot haver uns privilegiats que controlin tot el discurs, perquè ara els podem replicar, fer-los veure que allò que diuen són bestieses, o denunciar quan actuen per interessos ocults. Ara bé, a canvi d’aquesta democratització hem pagat dos preus. El primer és l’erosió del paper de l’expert, amb la propagació de tota mena de teories de la conspiració i acientífiques (des dels antivacunes fins als que creuen en els chemtrails) que abans era més fàcil de frenar. El segon és la creació de reductes tòxics –en alguns casos dissenyats amb aquest propòsit– que empudeguen qualsevol debat.

És indubtable que hi ha veterans dels mitjans que han paït molt malament la fragmentació de l’altaveu, però tothom que participa en la plaça pública ja hauria d’haver après la necessitat d’unes estratègies d’autoprotecció. Les meves –i escriure una columna setmanal VilaWeb m’hi obliga– són clares: tenir desactivades les notificacions al mòbil (si algú se m’adreça ho he d’anar a buscar), bloquejar sense manies tots els que m’insulten, descartar qualsevol comentari fet amb un to agre o ganes de provocar, i sobretot no contestar mai els comptes anònims (si et vols barallar amb mi, treu-te la galleda del cap, covard). Això sí, quan som a l’altra banda també hauríem de saber quan és convenient respondre i quan és millor romandre callats. Si davant de qualsevol opinió contrària l’acció immediata és l’atac personal, em sembla símptoma d’una gran fragilitat.

Quan es crea una marea negativa a la xarxa, espontània o planificada, és inevitable que t’arribi, però la manera com deixes que t’afecti ja depèn de cadascú; i a diferència d’allò que passa amb els menors, els adults hauríem de saber desenvolupar aquests mecanismes de defensa. És cert, cal reclamar sempre el respecte i la bona educació, i posar les barreres tècniques necessàries per a assegurar que el debat es pugui mantenir. Però som al 2024, Facebook té vint anys i Twitter disset, i ja hauríem d’haver après que una cosa és com ens agradaria que fos el món, i l’altra com és.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any