teresa crespo projecte lliures

Òmnium Cultural, Coop 57 i Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS) van impulsar el 2016 el projecte ‘Lliures de pobresa, d’exclusió i de desigualtats‘, una iniciativa que es fa especialment necessària ara, quan la crisi econòmica derivada de la pandèmia del coronavirus tot just comença i agreuja les desigualtats cròniques que ja s’arrossegaven de la crisi anterior. ‘Lliures’ és un fons de solidaritat estable que dóna suport directe a projectes ‘innovadors, emancipadors i transformadors’ contra la pobresa i l’exclusió social. Parlem amb Teresa Crespo, que, al costat de David Fernàndez i Jordi Cuixart, va impulsar la iniciativa com a membre de la junta directiva d’ECAS. Explica els detalls i novetats del projecte –obert a totes les entitats– i fa una crida a la solidaritat i a la corresponsabilitat de tota la comunitat, ara que tenim davant un panorama que considera ‘devastador’.

En què consisteix ‘Lliures’?
—Va néixer el 2016 per la situació que encara teníem arran de la crisi del 2008. Volíem la col·laboració de la gent per a potenciar projectes diferents dels que finança l’administració. Hi ha projectes que surten de l’acció comunitària, de l’economia social i solidària i de la gent dels barris que poden generar canvis. La idea era potenciar aquests projectes que mai no aconsegueixen finançament. Així hem treballat quatre anys, amb les aportacions mensuals o trimestrals de la gent, i ara ens ha semblat que calia fer un pas més.

En quina situació ens trobem?
—La situació ara és de crisi total. Primer perquè no ens havíem recuperat de la del 2008, i per això diem que plou sobre mullat. Ara ve aquesta crisi de la pandèmia, que és gravíssima perquè afecta tota la població i  perquè és imprevista, la gent no s’ho imaginava… Quan va venir la del 2008 la gent tenia estalvis, però ara ja no en té. Ja se’ls va gastar… Per tant, la situació és de molt més desemparament i molts menys recursos que no pas fa deu anys.

El projecte es divideix en quatre eixos: desocupació i pobresa cronificada, infància en risc i sense accés a educació, llar digna i emergència alimentària i més necessitats bàsiques.
—Sempre hem volgut projectes de llarga durada i transformadors. No volem fer caritat, sinó donar suport a la gent perquè s’apoderi i sigui capaç de modificar la seva vida i el seu entorn. Però en un moment com l’actual hi ha emergències reals, i per això volem prioritzar aquests quatre eixos, que ens han esclatat a la cara. S’ha triplicat la demanda d’alimentació. Exactament igual amb els problemes d’habitatge i per a pagar el lloguer… I l’atur. Molta pobresa ve perquè tantes i tantes  famílies s’han quedat sense feina. I també la pobresa com a tal. Hi ha molts emigrants que treballaven en l’economia submergida. Si s’atura tot, s’aturen també els seus ingressos. No tenen ni una prestació d’atur ni cap mena d’ajuda perquè no els les reconeixen. Hi ha gent que ha quedat en la més absoluta pobresa.

'S'ha triplicat la demanda d'alimentació'

També parleu de la situació dels infants com una d’aquestes emergències.
—S’ha posat de manifest la qüestió de l’escletxa digital. Hi ha molts infants i joves que no han pogut seguir una formació perquè no tenien els recursos mínims, com un ordinador o una connexió a internet. Ja teníem una taxa de pobresa del 28%. Hi havia 400.000 infants vivint en famílies pobres, però ara ja són més de mig milió. S’ha demostrat que un 90% de les persones que neixen en una llar pobra seran pobres en l’edat adulta, i aquesta lògica algun dia s’ha de trencar. La crisi ha posat en evidència coses que les entitats socials ja sabíem: que hi ha unes desigualtats creixents. S’ha mort molta més gent en barris pobres que no en barris rics.

Quins factors hi han influït?
—Primer, que no és igual confinar-te en un habitatge de Nou Barris que en un de Sant Gervasi. A Nou Barris hi ha habitatges on conviuen dues famílies, per exemple. I pel que fa a l’exposició al virus, la gent que treballa en determinades feines s’ha quedat fent teletreball, mentre que la gent que treballa en una altra mena de serveis ha hagut de continuar anant a treballar. I amb metro, no amb cotxe. Els nivells de contacte són molt més alts entre la gent amb menys recursos. I ja abans de la crisi hi havia una diferència de deu anys entre l’esperança de vida en un barri o un altre. La pobresa no és només no tenir diners. És també no poder accedir a una determinada manera de moure’s, a una alimentació equilibrada… La desigualtat existeix i aquestes situacions crítiques ho evidencien. La desocupació s’ha disparat. Després del 2008 vam tenir una taxa d’atur del 20%. L’any passat érem a l’11%, però preveuen que a final d’any tornem al 20%. I tenim gairebé 800.000 treballadors afectats per un ERTO. És un panorama devastador…

'S'ha mort molta més gent en barris pobres que  no en barris rics'

Heu parlat dels migrants i dels infants. Quins altres perfils vulnerables són més afectats per aquesta crisi?
—Les dones. Quan fem estudis sociològics i sobre la pobresa sempre diem que la pobresa té cara de dona. Però hi ha un perfil claríssim: la dona i emigrant. Aquesta població presta molts serveis en l’economia submergida, especialment domèstics o de cures. Es presten sense cap mena de contracte ni legalització, i en el moment que això es talla es queden sense res. Són persones que, en molts casos, no poden treballar de cap més manera perquè no tenen papers. Donem suport a la legalització de la situació dels qui, per l’empadronament o l’arrelament, puguin demostrar que ja fa temps que són aquí. Si treballen, viuen i tenen família aquí, seria lògic regularitzar la seva situació perquè puguin treballar i ser subjectes de drets, perquè ara no ho són. Però ningú no recull el guant d’aquesta demanda.

Destacaríeu cap perfil de risc o fins i tot l’aparició de perfils nous?
—Ha aparegut gent nova als serveis socials i a les entitats, i es calcula que són el 25% aproximadament. Treballadors que vivien al dia i s’han quedat sense ingressos d’avui per demà. S’han quedat sense cobrar perquè no cobren l’ERTO o perquè no tenien contracte estable. Això també va passar el 2008. Tothom té el risc de caure en la pobresa. Hi ha un percentatge amb certa predeterminació per família o context, però gent sense aquest context també pot caure-hi i hi ha caigut. També hi ha la qüestió dels joves, que tenen dificultats per a trobar feina. El mercat laboral els darrers anys ha estat precari del tot. No hem sortit de la crisi, entre més raons, perquè les reformes del PP l’han precaritzada. Avui dia tenim un 15% de treballadors que són pobres, malgrat que treballen. Hi ha molta economia il·legal, empreses que contracten una persona a mitja jornada que acaba treballant la jornada completa en negre.

'Tothom té el risc de caure en la pobresa'

Les entitats demaneu la derogació íntegra de la reforma laboral. Però la setmana passada el PSOE feia marxa enrere després d’haver-la acordada amb Bildu. Què en penseu?
—Sempre hem dit que la reforma laboral no ha ajudat gens a la justícia social i a la redistribució de la riquesa, ben al contrari. Es deia que érem en un moment de crisi i les empreses havien de sortir del pou, però no són les empreses que han de sortir del pou, són les persones. Els errors que vam cometre a partir del 2008 no els hem de tornar a cometre ara. L’economia ha de funcionar, però les mesures s’han de prendre de manera que els drets laborals es compleixin. Hi ha hagut una flexibilitat que ha fet que els treballadors sortissin del mercat laboral dia sí dia no, i tot això porta a una situació gairebé d’esclavatge. Contra la nostra voluntat, hem jugat amb aquestes condicions perquè eren les que hi havia. Crec que una crisi com aquesta ens ha d’ajudar a no cometre els mateixos errors.

Què demanaríeu a l’administració?
—Eliminar la precarietat del mercat laboral. Això vol dir que no tots els contractes siguin temporals, potenciar l’indefinit i les jornades senceres, amb tot legalitzat. Aquests últims anys, el 80% dels contractes nous eren temporals. Cal canviar la reforma laboral perquè va ser nefasta. Potser les empreses no tindran tants beneficis, però la població tindrà més nivell de benestar.

I què en penseu de l’ingrés mínim vital?
—Ens agradaria una renda bàsica universal. Entenem que avui dia és impossible perquè no tenim ni els recursos ni l’estructura. Això no es pot aconseguir d’avui per demà, i la gent necessita menjar d’avui per demà. S’ha de començar amb la garantia d’una renda que hauria de ser el fonament de la futura renda bàsica. Però no s’ha de fer una cosa com la renda garantida de Catalunya, que posa traves perquè la gent no hi tingui dret. Només cobreix el 8% de la població, i això no resol el problema de la pobresa. L’ingrés mínim, tal com el pinten ara, tampoc no el resoldrà. Amb 460 euros no n’hi ha prou, si més no a Barcelona, on ja es paga més pel lloguer. Si hi ha una renda mínima de 400 caldria que, des de les autonomies, es garantís el dret d’habitatge amb un ingrés independent.

'Els errors que vam cometre a partir del 2008 no els hem de tornar a cometre ara'

Què demaneu quant a la regularització dels lloguers?
—Amb la crisi els lloguers no han baixat. El començament dels desnonaments va ser per les hipoteques, però això ha passat a la història. Ara qui és desnonat és perquè no pot pagar el lloguer. A Barcelona s’ha fet algun intent amb les polítiques d’habitatge, però no han acabat de tenir èxit perquè són sotmeses a lleis superiors de l’estat i hi ha coses que no es permeten fer. Cal abordar què es fa amb els pisos buits o com s’evita el procés de gentrificació a Barcelona. Vénen grups voltor i expulsen la gent del barri per a quedar-se tot un immoble i especular-hi. Això s’ha d’evitar amb normatives, però cal un acord estatal. Si reconeixem que el dret d’habitatge és un dret social, no pot ser objecte de mercat. I l’habitatge avui dia ho és.

Les entitats sou optimistes o pessimistes, veient com ha actuat el govern espanyol durant la crisi de la Covid-19?
—Es fan coses i la política actual no és la del govern anterior, però són mesures molt tímides, i durant molts anys s’ha parlat molt del dèficit públic i del fet que no es podia superar. Hi ha un cert temor a saltar la barrera del dèficit, però cal canviar la perspectiva. No podem parlar de despesa, sinó que hem de parlar d’inversió. També hi ha la por de què diran les classes dominants o els empresaris. Ara calen mesures molt més potents i radicals que les que veiem de moment. Cal donar diners, però no solament es tracta d’això, perquè els diners es gasten. Cal invertir en projectes que transformin el nostre model de societat. Això hauríem d’aprendre de la pandèmia: som capaços de canviar la manera de viure, de produir, de relacionar-nos? El 2008 també dèiem que la situació ens ajudaria a canviar, i tot ha estat força semblant.

Felisa Pérez: ‘Hi haurà classe mitjana que entrarà a formar part de la població vulnerable’ 

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.