22.12.2025 - 21:40
El PSOE acaba de tenir a Extremadura la pitjor derrota de la seua història. Amb tan sols 18 escons al sac i tot just el vot d’un elector de cada 4, els socialistes han perdut 10 diputats i més de 14 punts respecte de les eleccions anteriors. A Badajoz, fins i tot, han estat tercers, darrere el PP i l’extrema dreta de Vox. És una caiguda vergonyosa, una ensulsiada espectacular.
Però val la pena d’aturar-se un moment a considerar la magnitud d’aquesta desfeta. Extremadura ha estat, durant dècades –llargues i monòtones–, un feu socialista simplement inexpugnable. Era un d’aquells llocs on el PSOE governava amb la naturalitat indolent que dóna el costum i l’absència de rivals seriosos. L’inefable Juan Carlos Rodríguez Ibarra hi va ser president durant vint-i-quatre anys consecutius, un més que Jordi Pujol –amb aquella prepotència provinciana i fanfarrona dels barons socialistes de l’època. Fernández Vara, que es va morir fa poc, hi va encadenar mandats fins el 2023. Si descomptem la darrera legislatura –en què el PSOE va guanyar, però el PP va governar gràcies a Vox–, els socialistes hi han governat 37 anys dels 45 de l’existència de l’autonomia. Dit ràpidament: Extremadura era terra segura, terra socialista per definició. I ja no ho és. S’ha acabat i no per poc ni circumstancialment. Els resultats de diumenge donen molt poques esperances al PSOE d’Extremadura de tornar a ser mai allò que havia estat en el passat.
Les explicacions immediates són prou òbvies, prou transparents: la investigació judicial sobre el germà de Sánchez, que esquitxa directament el cap de llista extremeny; les denúncies d’assetjament sexual dins el Partit Socialista; els casos de corrupció que envolten el govern socialista espanyol…
Tot això és cert, evidentment. Però potser cal cercar més enllà d’aquesta capa epidèrmica immediata. Segurament passa –i això ultrapassa Extremadura– que el PSOE s’ha convertit en un partit mediocre que sols es manté al poder gràcies a una aritmètica parlamentària precària i artificiosa, i a la por visceral –gairebé irracional– que desperta el PP entre les forces independentistes catalanes. El PSOE ja no governa per força pròpia, per convicció ni per projecte, sinó per feblesa aliena, per inèrcia històrica gairebé. I això s’acaba notant, acaba pesant. Molt.
I és en aquest punt que arriba la pregunta incòmoda que sembla que ningú no gosa formular obertament en una Moncloa claustrofòbica: té cap sentit mantenir-se amb aquesta obstinació suïcida al capdavant d’un govern que es desintegra a poc a poc i que a cada votació és més feble? No pot passar que això convoque una victòria desmesurada de l’extrema dreta espanyolista?
Els socis d’investidura ja s’han començat a moure, neguitosos. ERC i Sumar han fet declaracions crítiques, molt dures aquests darrers dies. Junts ja hi va trencar fa mesos, amb un cop de porta sorollós. El nerviosisme, fins i tot en les files socialistes, és visible, tangible, gairebé palpable. Tanmateix, Sánchez –segurament perquè ja pensa en els jutjats tant com en els vots– s’aferra al poder amb aquella tenacitat desesperada dels homes que confonen la voluntat tossuda amb la realitat inexorable. Un error habitual en política i normalment un error fatal.
Perquè la realitat, tard o d’hora, s’imposa amb una brutalitat impassible. I la realitat ara mateix és que el PSOE ha perdut el fil, el rumb i el nord. No té relat, no té projecte, no té gens de credibilitat. Tan sols vol mantenir-se al poder pel poder.
Però Extremadura no és un accident desagradable, una mala nit. Extremadura és un símptoma greu d’alguna cosa més profunda, més irremeiable. Quan un partit perd per golejada humiliant en un dels seus feus històrics més sòlids, quan ni les enquestes més pessimistes preveien una clatellada tan brutal i degradant, vol dir que alguna cosa s’ha trencat de manera irreparable, definitiva. I que el problema no es resol amb un pegat.
Sánchez pot continuar a la Moncloa –i no tingueu cap dubte que ho intentarà– durant uns quants mesos que seran llargs i penosos, potser un any més d’agonia. Pot continuar pactant mesquinament, maniobrant amb astúcia, fent el driblatge curt, resistint amb aquella tossuderia espanyola que confon la dignitat amb la simple obsessió de durar. Però el preu –això ja es veu a venir– serà altíssim, insuportable, pot ser demolidor, quan arriben les eleccions, finalment. Perquè quan un govern es manté solament per inèrcia burocràtica, quan ja no governa sinó que simplement aguanta amb els muscles tibants, el desgast es fa visible i pot arribar a ser corrosiu. I en aquestes circumstàncies sol passar que el càstig electoral, quan arribe –perquè arribarà amb la seguretat implacable del destí–, serà devastador. I hi ha el perill, avui ja real, que no siga devastador per al PSOE i prou –que no seria cap problema gros, això, si més no per a mi–, sinó per a la democràcia mateix, per als partits catalans, per a tothom.
PS1. La situació de Badalona, a què vaig dedicar el meu editorial d’ahir, continua amb molta tensió. Ens ho expliquen en aquest article Clara Ardèvol i Albert Salamé. I Ot Bou ha entrevistat Mireia Salazar, advocada del despatx Baula, que defensa els immigrants desallotjats: “El desallotjament del B9 ha incomplert el marc legal i la resolució de la jutgessa”.
PS2. Si us agrada enviar felicitacions de Nadal i incloure-hi algun poema, segurament heu comprovat que sempre solem recórrer als mateixos texts. Per això avui us volem proposar una tria diferent, amb una vintena de poemes de tota mena. N’hi ha de coneguts i de desconeguts, de contemporanis i d’antics, del nord i del sud, de terra endins i de mar enllà –fins de l’Alguer: “Vint poemes de Nadal per a escriure felicitacions”.
PS3. Per als qui us agrada escoltar VilaWeb, en compte de llegir-la o com un complement de la lectura, ara amb VilaWeb Àudio podeu confeccionar una llista de reproducció, de manera que tots els articles que us interessen es vagen reproduint l’un darrere l’altre, de manera automàtica. Ho podeu fer en aquesta pàgina.
PS4. Perquè per a vosaltres els Països Catalans no són una idea, són casa vostra. Perquè voleu una veu progressista que no depenga de ningú. Perquè us agrada que informem tothom, tant si pot pagar com si no. Heus ací algunes de les raons per les quals ens agradaria que us fésseu subscriptors de VilaWeb: “Us expliquem deu raons per a fer-vos subscriptors de VilaWeb”.
