Tancat temporalment

"Hem passat per totes les fases del desconfinament, per no sé quantes onades i variants del coronavirus, hem anat recuperant festes i trobades però no sabem si mai tornarà a ser com abans"

Carme Junyent
13.03.2022 - 20:37
Actualització: 13.03.2022 - 21:37
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Ara fa dos anys, la nostra vida quedava en suspens. Una pandèmia ens amenaçava i ens havíem de tancar a casa. Aquesta sensació claustrofòbica es magnificava quan pensaves que no hi havia cap lloc al planeta on te’n poguessis escapar. La xarxa ens permetia saber que els nostres amics de Melbourne, Washington o Buenos Aires vivien la mateixa experiència. Un col·lega m’explicava que havia agafat l’últim avió que sortia de Lesotho i un nebot havia fet el mateix des de Bogotà.

I tot i la magnitud del fenomen trobo que ens va arribar de manera sobtada. Les notícies de Wuhan i fins i tot les del nord d’Itàlia ens arribaven com si no tinguessin res a veure amb nosaltres. El primer senyal d’alarma em va arribar per Twitter i era d’un informàtic. Quim Testar deia que havia fet alguns números i que estàvem a onze dies d’Itàlia. I Ada Klein Fortuny recomanava que anéssim omplint el rebost de mica en mica. Jo encara tenia els meus dubtes però en la darrera classe presencial que vaig fer abans del confinament vaig dir als alumnes que, si ens confinaven, estiguessin pendents del campus virtual. I ells em van mirar entre sorpresos i incrèduls. No em vaig treure aquelles mirades del pensament quan em vaig anar adonant que a ells els havien aturat la vida en el pitjor moment possible. La nostra lleva del biberó. I ja sé que tothom se’n surt i que tothom ha d’entomar el que li toca, però nosaltres sabem més que ells tot el que s’han perdut.

I, de cop, els primers malalts, els primers morts. De mica en mica, m’anava quedant sense infantesa. Els amics dels meus pares s’anaven morint sols i espantats. Cadascun s’emportava trossos de memòria i ens deixava el buit de les morts sense comiat. I a les seves famílies la impossibilitat de compartir el dolor, que els acompanyéssim. El CoNCA em va demanar un article sobre les conseqüències de la pandèmia en la cultura, i aquesta va ser una de les coses que vaig destacar: “I una de les ferides que potser ja no podrem guarir és el dol silenciat. Totes les cultures tenen rituals per honorar els morts i ara aquest dol compartit no és possible. Voldrem passar full i oblidar la pèrdua de tantes vides i passar per alt el dol compartit? La cultura hauria de trobar la manera de ritualitzar aquestes pèrdues que s’han viscut en soledat i en silenci.”

En el mateix article comentava un altre efecte de la pandèmia que segurament trigarem uns anys a conèixer en tota la seva dimensió: la pèrdua de diversitat lingüística. Al món hi ha (o hi havia) un gran nombre de llengües amb només darrers parlants. Les últimes persones a les quals se’ls havia transmès i, per tant, les úniques que podien ajudar a revitalitzar-les. Des del primer moment, quan es va veure que aquesta malaltia afectava sobretot la gent gran, els especialistes van començar a parlar d’aquesta pèrdua imminent que encara no hem pogut quantificar, sobretot perquè els grups poden haver quedat greument delmats de manera que parlar la llengua sigui més difícil encara per als que queden. No fa ni un mes ens assabentàvem de la mort de la darrera parlant de yagan, Cristina Calderon, i notícies com aquesta arriben tot sovint. Algun dia sabrem el preu que hem hagut de pagar tots plegats en diversitat lingüística per aquesta pandèmia.

També hi ha tots els professionals (treballadors en residències de gent gran, infermers, metges, etc.) que han viscut tot el procés en primera línia i també han perdut companys. I els que es van considerar treballadors essencials que no es van poder refugiar perquè tots poguéssim viure. I els que van mirar d’entretenir-nos o de fer-nos companyia. Recordo la impotència de saber que no hi pots fer res, només deixar fer i no fer nosa.

I l’esclat inesperat de la naturalesa. En pocs dies d’abaixar el consum, el trànsit i l’activitat industrial, l’aigua tornava a ser clara i el cel molt més net. Una lliçó que sembla que no hem volgut aprendre.

Ara fa dos anys ens van dir que seria cosa de quinze dies. D’aleshores ençà hem passat per totes les fases del desconfinament, per no sé quantes onades i variants del coronavirus hem anat recuperant festes i trobades però no sabem si mai tornarà a ser com abans. Jo mateixa no sé si podré tornar a fer classe sense mascareta, ni sé si molts dels negocis que trobava en els meus trajectes habituals han tancat per sempre. Durant el confinament, quan mirava Google Maps m’impactava veure que pertot arreu trobaves la indicació “tancat temporalment”. Ara encara m’impacta veure tants llocs amb la llegenda “tancat permanentment”.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes