La psicòloga Susanna Barreda és la companya de Jordi Sánchez, tancat en una presó espanyola dilluns farà sis mesos. En aquest mig any, la senyora Barreda s’ha aprimat molt, diu ella. Però el fotògraf de VilaWeb la veu, en canvi, molt més forta que fa mig any. ‘Increïble com ha millorat davant els mitjans. Increïble’. Barreda ens cita als jardins del Palau Robert de Barcelona per parlar del seu company, d’ella, dels tres fills i de la situació política. I ho fa d’una manera suau i contundent a la vegada. Amb un fil de veu que t’entra molt endins. I amb uns ulls plens de força.

—Sis mesos després, què recordeu dels primers dies?
—M’horroritzava de pensar que arribaria un moment que només seríem nosaltres que ens recordéssim dels presos. I mira. Nosaltres vam dir: a partir d’ara, totes les entrevistes que calgui per fer-los presents. Ningú no sabia quina repercussió hi hauria a escala social. Ni la brutalitat que hi ha darrere d’això. Ara es veu més.

—Ara el Jutge Llanera ha dit que Jordi Sánchez no pot ser president.
—Ja no sorprèn només la negativa a ser investit president. Jo no entenc de cap de les maneres les interlocutòries que fa aquest jutge. I que ningú li digui que això no val. En una de les últimes, deia que en Jordi potser reiterava el delicte presentant-se en una llista electoral. Com pot ser això delicte? Volen apartar de la vida pública unes persones i castigar-les perquè la societat vegi què passarà si anem per aquest camí. Però no entenc que en aquest joc valgui absolutament tot. Passar per alt les mesures cautelars de l’ONU, no respectar els drets, dir que determinades coses són delicte quan no ho són.

—Quins dies, els vostres. De ser president, a no ser-ho. De ser lliure, a no ser-ho.
—Això és la nostra vida. Sembla que siguem en una muntanya russa. I és així. Passes de ser a dalt de tot, content perquè alguna cosa sembla que ho canviarà tot, a baix de tot perquè veus que li demanen trenta anys. És l’esquizofrènia.

Sou psicòloga. Això us ajuda?
—No. Les eines que tens, les que et fan tirar endavant, són les emocionals. I aquestes, quan estàs tan implicat, com a professional no serveixen. Un psicòleg no tracta mai ningú del seu entorn. Perds el punt de reflexió. Jo intento donar a la meva filla aquest recurs. Perquè una ho està passant bastant malament. La situació és molt complicada.

—M’ha impressionat saber que feu trucada diària. Cada dia, tres o quatre minuts que podeu parlar amb ell. Cada dia. Cada dia.
—Sí. Gairebé cada dia, de fet. Té deu trucades que pot distribuir com vulgui al llarg de la setmana. Té una llista de gent a qui pot trucar. Només es pot renovar cada sis mesos. El món de la presó és horrorós. Com que ara ell està castigat a la cel·la per la trucada que van enregistrar per a les eleccions, doncs només pot sortir una estona i sempre a la tarda. Sempre és cap a un quart de vuit que em truca. És una trucada que agafes passi el que passi.

—Ell està bé?
—El Jordi és una persona forta. I mentalment és fort. Ara comença a estar cansat de ser allà. Passes de cent a zero. Jo li deia: estudia. I em deia: no puc fer ni això. Només pots estudiar si estàs condemnat. Ell encara no ho està. Podrà decidir-ho quan tingui condemna. Fins aleshores no.

—Després de sis mesos, alguns records positius?
—Que algú et reconegui, t’abraci al metro i es posi a plorar, la primera vegada impacta molt. Avui he anat al forn i una persona m’ha reconegut i s’ha posat a plorar. Aquestes coses te les trobes sovint.

—També us deu xocar la maldat que es veu aquests dies.
—Sí. Ningú no hauria pensat que arribarien a tenir tanta maldat. Crec que és portar les coses a uns extrems exagerats. De ser mala gent. Tinc claríssim que ells ho saben. Però tenen un objectiu: invalidar-lo i castigar-los pel bé de la unitat d’Espanya. Saben que ho fan contra llei. Inventant-se un relat, i uns delictes. Els és absolutament igual jugar amb la vida de les persones.

—Alemanya, ho veieu com un punt de gir?
—Crec que Alemanya és un punt de gir quant a opinió internacional. Fins i tot dilluns, anant a Madrid, el taxista em deia: com pot ser que els alemanys ho hagin tingut tan clar, que no és rebel·lió, i encara continuïn dins la presó? Sí que he vist un punt d’inflexió. I a la llarga farà que alguna cosa canviï, malgrat que l’orgull ferit que ara tenen a Espanya no beneficia els presos. Algú ha de pagar els plats trencats. Trobar una solució, que ells puguin sortir, i mantenir l’orgull? Costarà. Ara, també saben que quan arribi a Europa es girarà. Quan surt d’aquí, això no s’aguanta.

—Pot ser que persegueixin més Jordi Sánchez que els altres presoners? Tinc aquesta sensació, no ho sé.
—Segur. El Jordi representa les mobilitzacions. I el jutge no tolera la gent al carrer de manera massiva, pacifica i ordenada.

—Vau llegir la carta del funcionari d’Estremera. Què en penseu?
—L’altre dia, un funcionari deia a en Jordi; tant de bo siguis president i surtis d’aquí, perquè això que fa el Tribunal Suprem no té nom. La carta és una posició que no és única. N’hi ha més que pensen igual. A la presó on hi ha en Jordi, la direcció és molt estricta, però la relació amb els funcionaris cada vegada és més de no comprendre què passa. En Jordi no parla gaire. I alguna vegada que ha parlat penses: hosti, gairebé millor que no hagués explicat. A veure: la gent el respecta, en Jordi. L’última vegada que vaig anar-hi amb els nens, alguns presos havien fet un regal a la nostra filla. Una cosa de costura, molt ben feta. Però és un mòdul més conflictiu que el d’en Cuixart. Al mòdul d’en Jordi hi ha gent amb penes de violació i assassinat.

—Poca broma.
—Gent molt lligada al món de la droga. I que deuen continuar consumint-ne. I es veu que juguen molt. Al parxís. I quan s’hi juguen molt, es barallen entre ells. I quan els presoners es barallen entre ells, han d’agafar en Jordi i apartar-lo, perquè les batusses són espectaculars: es claven bolígrafs, etc. A Estremera potser és diferent. Amb en Jordi, no: a la cel·la, per exemple, quan ha tingut bona relació amb algú, li han canviat el company. No volen que estigui bé.

—Econòmicament us sentiu segurs?
—Nosaltres ja ens hem polit els estalvis. Jo treballo de psicòloga. Però sí que es va recol·lectant, sí. I hi ha ajuts. I ell cobra de diputat. Tot i que suposo que aviat deixarà de cobrar.

—Jo aniria amb una mala llet… I vosaltres, bona cara.
—Hi ha dies que estàs molt enfadat, però t’has d’aixecar. I el cos ho paga: m’he aprimat moltíssim. La doctora em va dir que hauria d’acabar prenent alguna cosa perquè no aguantaria. Passa que no tens més remei. És així i no pots fer-hi res.

—L’associació transmeteu més dignitat que llagrimeta. Gràcies.
—Crec que una mica és el tarannà català. En algunes coses som així. Hi ha gent de fora que em deia: algun moment haureu de ser violents; ho resistireu sempre? Doncs el tarannà general és que això és una cosa pacífica, molt activa i mobilitzada, però pacifica. Ara, el retrocés brutal en la democràcia hi ha poca gent que el posi en dubte. Com a associació i familiar, t’ajuda.

—Jordi Sánchez rep moltes cartes. I Susanna Barreda?
—Jo, en sis mesos, n’he rebuda una, de carta.

—Bravo per aquesta una!
—Em va arribar per mitjà de l’Assemblea. Em transmetia solidaritat, que entenia i veia que una cosa era ell i la seva actitud, i l’altra la família. Que et veus immers en una situació complicada i d’un dia per l’altre et canvia la vida. Jo veig que la vida dels meus fills ha canviat radicalment. A la meva filla petita li han robat la infantesa de cop. Ella no tornarà a viure com viuen els nens fins que no surti el pare. Jo tinc claríssim que jo seré més forta, que ells serà més forts, en Jordi també, i com a societat serem més forts. Però el preu que hauran pagat, sobretot ells, valdrà la pena? No ho sé. Que una nena d’onze anys es plantegi que fins passats trenta anys no tornarà a veure el seu pare de manera normal…

—La xifra espanta.
—És la xifra que diuen els mitjans i que ella veu. L’altre dia, en Jordi em va dir: que l’advocat li expliqui ben bé que això no passarà, però així i tot…

—Reaccions al vostre entorn, quines n’hi ha hagut de destacables?
—Amics que no eren independentistes ara et manifesten que fins aquí hem arribat amb l’estat espanyol. Tenen clar que l’altre projecte els interessa zero. I no entenen gens aquesta repressió, aquesta concepció d’Espanya actual, que no deu ser la de tothom, però com que l’altra gent amb una concepció diferent no diu ni piu…

—El silenci. Ai, el silenci.
—Jo no entenc els socialistes ni a escala humana, ni a escala política. Políticament els aportarà alguna cosa? No entenc res.

—Demà diumenge, suposo que anireu a la manifestació. Aguantant la pancarta?
—No ho sé. Ho estan discutint amb els sindicats.

—Ara depèn dels sindicats que aguanteu la pancarta? Al·lucino.
—Algun familiar hi haurà. Lamentablement som molts, ara. Amb això dels sindicats, la pressió de fora era brutal. A Espanya han fet una campanya brutal. I de fa temps. Tant brutal que un moment ens van dir que havíem de treure les cartes que teníem a la presó. Vuit saques de vint quilos sense obrir. Un empresari es va oferir a buscar-les. Va subcontractar algú de Soto del Real. I quan l’empresa de Soto va veure que les cartes eren per al Jordi, va dir no. Yo estas cartas no me las llevo. De este señor, nada. Imagina’t la menjada de coco. I ho va haver de fer algú altre.

—Tristíssim.
—Sí. A mi una vegada una senyora em va dir: Vosaltres sou pitjors que els jueus, perquè els jueus els havíem de marcar, i vosaltres us marqueu sols, i recorda com van acabar. Això em va dir. Ara: és l’única cosa desagradable que m’han dit. L’única.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb