El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Des de fa ja algunes dècades, l’Orient Mitjà és sinònim d’inestabilitat. Països com Síria, l’Iraq o el Iemen s’han convertit en l’escenari escollit per potències regionals com l’Iran, Qatar o l’Aràbia Saudita per a mesurar les seves forces i mirar d’imposar-hi la seva influència. Però lluny de tractar-se d’una disputa merament política, el joc d’aliances també es pot entendre en alguns casos en clau religiosa si ens atenem a les dues principals branques que floreixen de l’Islam: el sunnisme i el xiisme.

Aquestes dues grans corrents troben en el convuls Orient Mitjà la zona del món on més obligades estan a conviure. I és que si bé el xiisme és una branca minoritària a escala mundial, és en aquesta fracturada regió on es concentra la gran majoria dels seus seguidors. Però quin és l’origen d’aquesta divisió? I, més important encara, què és el que els diferencia? Les raons històriques Per trobar el moment a partir del qual es comencen a articular amb força aquestes dues branques hem de viatjar fins a l’època dels tres primers califes o successors de Mahoma. Quan el darrer d’ells, Uthman ibn Affan, va morir assassinat, els seguidors d’Alí, sogre i cosí del Profeta, van nomenar-lo a ell successor, al·legant que el seu torn havia arribat després d’haver respectat pacientment els tres califes precedents. L’ascens d’Alí, però, va ser discutit tant per la dona preferida de Mahoma, i filla del primer califa Abu Bakr, com per altres membres de la tribu aràbiga quraix, de la qual provenia el Profeta, que s’inclinaven pel llavors governador de Síria Muawiya. Ni el ressonar dels tambors de guerra ni l’arbitratge al qual van delegar la decisió els dos personatges van resoldre el plet, però en qualsevol cas ja era massa tard per a mantenir la comunitat musulmana unida. La fractura era un fet.



A partir de la fractura, els xiïtes (abreviació de l’àrab
Shi’atu-‘Ali, “partit d’Alí”) van mantenir-se fidels a Alí i van defensar els seus fills com els legítims successors després del seu assassinat l’any 40 del calendari islàmic (equivalent al 661 dC). No van acceptar, doncs, l’autoritat de Muawiya, com sí que va fer la resta, que es passarien a conèixer com a sunnites (paraula derivada de l’àrab Sunnah, “tradició”). Per a l’arabista i filòloga de la Universitat de Barcelona (UB) Dolors Bramon, el procés històric que va conduir a la divisió dels musulmans entre sunnites i xiïtes constata que aquest desacord està motivat per qüestions polítiques. I és que, igual que la resta de fractures que es produiran més endavant en el si de l’Islam, no serà fins després de materialitzar-se que es formularan justificacions de caire religiós per tal de legitimar-les. Gairebé 1.500 anys després de la separació de les dues branques, les diferències, malgrat existir, no giren ni entorn els cinc pilars de l’Islam ni tampoc entorn els textos sagrats, que són compartits. Els punts de fricció, per contra, són uns altres.

Les diferències, existents en el dia a dia dels musulmans?

Aquestes diferències tenen una clara raó política, però en el dia a dia dels musulmans no semblen ser tan evidents. Així, comunitats establertes a Catalunya com la pakistanesa, país on conviuen totes dues corrents, treuen ferro a les discrepàncies i posen de relleu que el punt de sortida i d’arribada són compartits. “Un vol arribar a Madrid via València i un altre per Saragossa, però el destí és el mateix”, apunta Afzaal Ahmed, president del centre cultural pakistanès a Barcelona, durant un debat sobre la religió islàmica amb membres de les dues tradicions organitzat per Cetrencada.

Nadeem Baig, editor del bloc bbcupdate.com i resident a Barcelona des de fa 8 anys assegura que no fan distinció entre musulmans i que la convivència diària al Pakistan és bona ja que comparteixen espais com el de pregària. També sosté la tesi Afzaal Ahmed, que reclama posar el centre del debat en qüestions més humanes com la felicitat o la família i deixar de banda les diferències que assegura que són presents a totes les religions.

Les opinions sobre els punts de fricció entre les dues grans branques de l’islam, però, són dispars, i hi ha qui considera que formen part de l’essència mateixa de la religió. Aquest és el cas d’en Tarik, un estudiant musulmà de Ciències Polítiques a la Universitat Pompeu Fabra (UPF), que alhora es mostra escèptic davant la possibilitat d’una convivència respectuosa entre les comunitats sunnita i xiïta per l’actual polarització i politització de la situació. “On predomina la comunitat sunnita hi ha rebuig cap a la xiïta, i on hi predomina la xiïta hi ha rebuig cap a la sunnita” apunta en Tarik, que assegura que “el que sí que hi ha és una certa convivència en certs llocs del món però sempre quan una de les dues branques ho porta en secret”.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.