Submissió

  • Occident es bat en retirada i cap govern no està en condicions de demanar sacrificis a una ciutadania malcriada

Joan Ramon Resina
27.11.2022 - 21:40
Actualització: 27.11.2022 - 22:10
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Durant molts anys, abans de la guerra freda i tot, una sentència atribuïda a Lenin deia: “Els capitalistes ens vendran la corda amb què els penjarem.” Als Estats Units i a la Unió Soviètica en circulaven diverses versions. Alguns l’adjudicaven a Stalin i uns altres fins i tot a Marx. La persistència de la dita i les nombroses variacions impliquen un pinyol de veritat. Totes vénen a dir que la cobdícia és un instrument de dominació infal·lible. L’enemic sols ha d’anar comprant corda al cobdiciós fins a haver-ne prou per a penjar-lo. És una mica com allò de la quantitat que esdevé qualitat. O de la granota bullida sense adonar-se’n.

En realitat fou la Unió Soviètica que acabà penjant de la corda d’una economia salvatgement explotadora, però que el comunisme fracassés moralment i com a teoria econòmica no vol pas dir que el liberalisme culminés la història, com anunciava triomfalment Francis Fukuyama al final dels anys vuitanta. La història seguia la seva marxa impertorbable, amb aquella habilitat comprovada per a treure’s noves crisis del barret. Des de mitjan anys setanta, mentre el món estava entretingut amb la guerra freda i tot just s’acabava la del Vietnam, a l’Orient Mitjà es congriava una tempesta de molt llarg recorregut. L’islam ressorgia com a agent geopolític d’abast global.

Com als inicis del moviment organitzat pel geni polític de Mahoma, l’islamisme renaixent combinava una moral molt rígida amb un gran poder mercantil. La crisi econòmica del 1973, provocada per l’organització de països àrabs exportadors de petroli, amb l’Aràbia Saudita al capdavant, fou la resposta a l’ajut dels Estats Units a Israel durant la guerra de Iom Kippur, anomenada guerra del Ramadà pels àrabs. La inflació desencadenada per l’embargament del petroli no es reduí fins a la dècada següent amb l’aplicació d’unes taxes d’interès històriques i la recessió resultant. Quan els àrabs aixecaren l’embargament, el març del 1974, el preu del cru havia pujat del 300% respecte d’abans del conflicte.

Aquella retribució posà en evidència la dependència energètica d’Occident i el nou poder dels països àrabs, un poder que es tornà a visualitzar el juliol proppassat quan el president Biden, enmig de l’actual crisi energètica, viatjà a l’Aràbia Saudita per mirar de convèncer el príncep hereu, Mohammad bin Salman, d’augmentar la producció de petroli abans de les eleccions americanes de meitat de legislatura. Durant la seva campanya electoral, Biden havia promès de tractar l’Aràbia Saudita com un estat pària i en el primer any del seu mandat havia fet públic un informe del servei d’intel·ligència que acusava Bin Salman de complicitat en l’assassinat del periodista Jamal Khashoggi, juntament amb un informe que implicava l’Aràbia Saudita en els atemptats de l’11 de setembre. A més, havia frenat la venda a aquest país de míssils de precisió per la guerra del Iemen. No fou gens estrany, doncs, que en comptes d’accedir a la petició de Biden, el príncep hereu mantingués la retallada de producció acordada amb l’OPEC, enviant a Washington i la resta d’Occident un senyal inequívoc de qui pot estrènyer la corda.

La dependència occidental dels hidrocarburs és talment la d’un jonqui irreformable, com ho acaba de palesar la conferència COP27. En aquest va intent de les Nacions Unides d’acordar una política climàtica entre els estats membres, han estat els països àrabs i la Xina que han blocat qualsevol acord de reduir les emissions de diòxid de carboni. No debades aquests són els països que més s’enforteixen procurant a Occident el “gènere” necessari per a un estil de vida al qual ja no sap renunciar. Si la conferència ha demostrat res, és que, per diferents que siguin les prioritats dels uns i dels altres, tots comparteixen la mateixa lògica suïcida. Més que frenar l’escalfament del planeta, allò que de veritat cerquen els estats és el domini global. Fiat dominium et pereat mundus.

Occident es bat en retirada i cap govern no està en condicions de demanar sacrificis a una ciutadania malcriada. Estovada per l’escepticisme i minada per l’autocrítica, Europa ja no té res de sòlid a oposar a una religió que és sinònim d’obediència incondicional. Islam significa “submissió” i “submís” és el significat de musulmà. Què hi pot contraposar una Europa descreguda i avergonyida de la seva història? Al segle XX encara fou capaç, en alguns indrets, de pouar prou energies de la pròpia tradició per a reaccionar al perill d’una religió inspirada en la mitologia germànica. Al segle XXI és dubtós que en trobi per a reaccionar contra una doctrina igualment autoritària que ha après a abatre les escasses defenses morals dels europeus impregnant-los no pas de la seva superioritat sinó de la seva culpabilitat innata i el seu deute impagable.

L’esca del pecat no és doncs creure en la superioritat de cap raça, sinó l’aviciadura en el consum i en el luxe. No n’hi ha prou amb al·legacions de racisme llançades a tort i a dret per a doblegar la voluntat política dels països. La resignació cal comprar-la, i es fa d’una banda enviant mà d’obra barata que, com al segle XIX, es caracteritza per la fecunditat, per la prole; i, d’una altra banda, amb ofertes impossibles de rebutjar. Del nivell de desmoralització de les nacions europees en dóna fe la justificació de Gianni Infantino, president de la FIFA, per haver concedit el Mundial de Futbol a Catar. La vetlla de la inauguració a Doha, Infantino alliçonà els periodistes amb aquestes paraules: “D’allò que nosaltres, europeus, hem fet els darrers tres mil anys, ens n’hauríem de disculpar durant els tres mil anys vinents abans de començar a donar lliçons morals.” Tot seguit s’embarcà en una tirada surrealista d’alternança d’identitats: “Avui em sento catarià, avui em sento àrab, avui em sento africà, avui en sento gai, avui em sento discapacitat, avui em sento treballador immigrant.” Una curiosa posada al dia de la històrica frase de Kennedy “Ich bin ein Berliner”, pronunciada en un context molt diferent. La d’Infantino cavalca cínicament en la liqüefacció de la identitat europea, masegada per una ignorància cofoia. “Sento això, tot això, per tot allò que he vist i que m’han dit, ja que no llegeixo. Si llegís penso que em deprimiria”, afegí.

Si això no és submissió, no sé pas què ho seria. Infantino és la prova, més ben dit, la confessió descarnada de la hipocresia de les institucions europees. Malgrat el trist balanç dels drets humans de l’emirat de Catar, la Federació de Futbol no té cap inconvenient a vendre-li la consciència, però la factura moral la passa als ciutadans europeus. Si per a un monarca protestant París valia una missa, per a un sobirà de l’espectacle rei com Infantino la prima de la concessió del mundial de futbol bé val una prosternació davant Al·là i el seu profeta.

Submissió es titula una novel·la de Michel Houellebecq, una de les millors que s’han escrit a Europa aquest segle. Titllada de racista fins i tot abans de publicar-se i atacada per algú amb la credibilitat ètica de Manuel Valls sense haver tingut temps de llegir-la, Submissió és menys una diatriba contra l’islam que una crítica despietada de la cultura occidental. Una crítica comparable en profunditat i incisió amb la de Dostoievski a Apunts del subsol. La distopia que Houellebecq descriu a cada novel·la d’ençà de la publicació de Les partícules elementals és la d’una societat atomitzada i podrida de nihilisme, on l’individu no té cap més certesa que la sensualitat més primària, gairebé com si el sensacionalisme de Berkeley i de Hume s’hagués encarnat en els darrers europeus, que s’escolen cap al no-res a la deriva d’una història de la qual fa temps que han consumit el sentit.

François, el protagonista de Submissió, és un professor de la Sorbona especialitzat en l’escriptor decadentista J. K. Huysmans. La vetlla d’unes eleccions presidencials que es preveuen complicades, emprèn un viatge cap al monestir en què Huysmans va experimentar la crisi religiosa que el dugué a convertir-se al catolicisme. François no és capaç de seguir la trajectòria espiritual del seu objecte d’estudi, però en tornar a París es troba amb una situació radicalment alterada. La crisi dels partits polítics tradicionals, dels socialistes de François Hollande i de la UMP, permetia d’albirar la victòria del Front National de Marine Le Pen. Per a barrar-li el pas, els socialistes i el centre-dreta han decidit de pactar amb el partit que representa la creixent franja musulmana de la població i lliurar-li el govern. Tot seguit els islamistes s’apliquen a transformar les institucions amb la complicitat d’una esquerra dòcil al finançament procedent dels països del Golf. Una de les primeres institucions a convertir-se és la universitat, com si Houellebecq suggerís que la causa de la corrupció política és el podriment de la vida intel·lectual. François, descregut i buit com molts custodis oficials de la cultura europea, ni tan sols es ven per diners, car amb la pensió en tindria prou per a viure. La darrera cosa que encara pot excitar el seu cinisme és l’oferta d’una situació poligàmica consonant amb el seu prestigi professional.

Valls tenia raons per a indignar-se amb Houellebecq, perquè aquest l’havia convertit en personatge de la novel·la i no precisament en un de dignificat. Ara, acusar l’escriptor d’intolerància, odi i temor precisament l’endemà dels atemptats contra el setmanari Charlie Hebdo era si més no peculiar. “França no és Michel Houellebecq”, en aquell context, volia dir sens dubte “França sóc jo, Manuel Valls”. Atacat per l’islamisme i ridiculitzat, irònicament, per Charlie Hebdo a la portada del número que havia de sortir el dia de l’atemptat, Houellebecq hagué d’amagar-se un temps i acabà exiliant-se a Irlanda. De res no li serví proclamar que no creia realment en el futur que havia projectat a la novel·la, ni expressar admiració per l’islam; res no el salvà d’enfrontar-se a litigis per haver ofès la comunitat musulmana.

Potser el panorama d’una presa del poder i una reforma islàmica de les velles nacions d’Europa no és res més que una distopia imaginària, com el 1984 d’Orwell o Un món feliç de Huxley. Potser les antigues institucions de factura europea, com les universitats, resistiran la pressió que ja es fa sentir a l’escola pública, per exemple a Catalunya, on l’àrab aviat serà llengua optativa a l’ESO, primer pas per a reclamar l’estatus de llengua vehicular. Potser l’esquerra, especialment dòcil amb les exigències d’una comunitat que no para de créixer, no es vinclarà davant xantatges o promeses temptadores. Potser la catedral de Saint-Denis, que ja ha hagut de ser protegida per l’exèrcit alguna vegada, no esdevindrà un lloc de culte de la comunitat islàmica de què és envoltada, com sí que ho ha esdevingut Santa Sofia a Istambul després de més de mig segle funcionant com un museu aconfessional. Però potser tampoc no s’ha de descartar completament la visió d’Houellebecq d’una Europa islamitzada i que d’ací a unes poques generacions la Sagrada Família acabi essent dedicada a la divinitat alcorànica. Sempre hi haurà qui ho consideri una petita part dels tres mil anys de penitència imposats a tot allò que fa pudor d’europeu per buròcrates de la jeia d’Infantino i de Valls. En tot cas, no costa pas gaire d’imaginar alguns polítics de l’escena catalana aclofats a les seves butaques amb posats de soldà.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes