Una planta nouvinguda, elegant i peculiar

Joseph Banks (1743-1820) havia participat en la primera circumnavegació de James Cook (1768-1771) i, juntament amb l’altre botànic de l’expedició, Daniel Solander, van aportar vora quatre mil espècies noves als jardins de Kew, entre les quals eucaliptus i mimoses. Elegit president de la Royal Society el 1778, Banks va dirigir la ciència britànica durant quaranta-dos anys, a més de promoure expedicions d’índole naturalista i d’intercanvi de plantes (com la del capità Bligh i la Bounty), i fomentar l’adquisició, aclimatació i estudi de noves plantes dutes de tot el món per enriquir els jardins de Kew i fer-los servir de centre de difusió d’espècies.

Entre les plantes arribades a Kew des del sud-est africà, va destacar una de singular bellesa i de forma tan estranya com captivadora, en particular per les seues flors, que a més d’un triple color blau-groc-taronja anaven protegides per una mena de coberta verd-vermellenca. Sense cap pretensió d’exhaustivitat sobre Strelitzia, podem aprofitar la descripció clàssica de William Aiton en Hortus Kewensis (1789), no tan sols per brunyir i donar llustre al llatí que en algun moment vam aprendre, sinó també per completar-la, ja que algunes de les idees que es tenien en aquella època sobre la morfologia vegetal han variat notablement.

Les fulles naixen d’un rizoma, d’una tija horitzontal subterrània que es pot confondre amb una arrel («folia omnia radicalia»). Són persistents, molt grans, simples, íntegres, de forma oblonga, ovalada, semblants a les del plataner (Musasp., de les quals costa distingir quan no tenen flors), amb els marges inferiors ondulats i arrissats («margine inferne undulato crispo»), i proveïdes d’un nervi central molt marcat i amb nervadures secundàries paral·leles que arriben fins el marge. A més, són coriàcies i glabres, açò és, llises i desproveïdes de pèls, i d’una tonalitat glauca o verd-blavenca, amb una pàtina pruïnosa o coberta cèria pel revers. Ixen en grups de tres i més, cadascuna proveïda d’un peçó o pecíol embeinador, erecte, glabre, molt llarg sovint fa més d’un metre i de la grossària d’un polze.

Allò que podem interpretar com a «flors» són realment inflorescències situades al capdamunt d’un peduncle o escap desproveït de fulles, gros, lleugerament comprès i també glabre, llis i lluent. Les flors hi romanen embeinades i protegides ensems per una expansió foliar especialitzada, una bràctea, en forma de barqueta aguda i de marges verd-purpuris. El conjunt es mostra ert en l’etapa juvenil, però en madurar assoleix una posició ortogonal, en angle recte, respecte del pecíol. De la barqueta bracteal brollen escalonadament flors que s’exhibeixen fins formar una mena de cresta d’un ocell de Nova Guinea anomenat ocell del paradís, nom popular amb què sovint es coneix la planta.

Les flors, de simetria bilateral, són hermafrodites, és a dir, amb els dos sexes junts. Cadascuna està formada per tres tèpals lliures i uns altres tres de soldats (amb l’intern més xicotet que els laterals). Protegides per l’espata s’hi troben de cinc a vuit flors, cadascuna formada per sis tèpals (una mena de fusió entre sèpals i pètals) distribuïts en dos grups: tres que fan el paper de calze, de color groc-ataronjat, i els altres tres, de color entre blau i morat, que representen la corol·la. Dels tres de color blau-morat, el superior és curt i en forma de caputxa, i s’oposa als dos inferiors, que, units per un arc, semblen una alabarda; és en aquesta darrera peça on es troba el nectari («nectarium caeruleum») que produeix aquesta ambrosia dolça, el nèctar, per atraure i recompensar els pol·linitzadors; quan no hi acudeixen, el nèctar exsuda en forma de líquid mel·liflu i apegalós que va fent-se progressivament dens i que, en caure, sol sullar la planta o el terra amb taques negres.

La part masculina de la flor, l’androceu, està formada per cinc estams ben amagats cadascun acabat en dues teques o compartiments pol·línics. La part femenina, el gineceu, consta de tres carpels o compartiments fèrtils que es troben fusionats i formen un únic estil o prolongació filiforme, d’uns 10 cm de llarg. L’ovari està situat en posició ínfera; açò és, per sota dels altres components de la flor.

Pel que fa als pol·linitzadors, probablement siguen aus com els colibrís, i se suposa que, quan alguna s’apropa per beure el nèctar que hi suca, frega les anteres, recull el pol·len i el trasllada a una altra flor el pistil de la qual l’arreplega. Com que ací no n’hi ha, de colibrís, la planta no es reprodueix sexualment de manera natural. El fruit és una càpsula dehiscent, és a dir, que s’obri espontàniament en madurar. Les llavors són arrodonides, negres i estan acompanyades d’una excrescència nutrícia o aril en forma de floc de pèls de color ataronjat.

Els jardins de Kew i la reina Carlota

Morfologia, expedicions, descobriments, jardins, epònims, reines… A poc a poc, diferents elements conflueixen en aquesta planta i en les seues germanes botàniques, totes unides pel nom del gènere Strelitzia. Hi ha cinc espècies, totes originàries del sud-est africà, diferents en mida, color de les inflorescències, etcètera. N’hi ha tres de molt grans, semblants a plataners, i amb inflorescències blanques: S. alba (o S. augusta), S. nicolai i S. caudata. D’altra banda, trobem la S. reginae i S. juncea, similar a la primera però de fulles estretes. Tot i que ara ens centrarem en la que hem descrit, Strelitzia reginae, el nom específic de la qual fa referència a una reina en concret. Una reina la nissaga de la qual va servir per a designar un dels gèneres més espectaculars de plantes exòtiques que arribaren a Europa en aquell segle, i que sovint presideix amb la seua elegància i bellesa molts dels nostres jardins. Parlem-ne.

Llig l’article sencer a la web de Mètode.

Daniel Climent Giner i Carles Martín Cantarino.

Què és Mètode?

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]