Em llevo, em dutxo i vaig cap a la històrica Butler Library de Colúmbia abans de la classe sobre serveis públics digitals. Faig el cafè amb el Basté als auriculars i X a la pantalla en un intent voluntariós de seguir l’actualitat del país a distància. A la ràdio, la cosa va de l’Iran i de les eleccions al Barça. A les xarxes, però, el tema del dia és la caiguda de la web subvencions.cat.

Lluny del que podria semblar, no es tracta de cap web oficial, sinó de la creació d’un ciutadà (Gerard Giménez) amb ajut de la IA en un sol dia. Aquesta petita proesa cívica permet investigar com s’inverteixen els calés públics gràcies a un disseny més intuïtiu que el Portal de Transparència oficial que l’alimenta. Milers l’han fet servir per curiositat, àdhuc per destapar indicis de corrupció. No és d’estranyar, doncs, que l’aturada sobtada de la web –la configuració ha passat a privada– aixequi sospites. Sense explicacions de ningú, el servei es restableix 28 hores més tard. Però n’han desaparegut milers de subvencions atorgades per valor de centenars de milions d’euros. Creix la indignació.

Tant li fa com acabi aquest cas d’estudi de com no gestionar dades obertes. Poc importa si només hi havia un problema amb els sistemes municipals, o si demà el conseller Dalmau surt a dir que tot plegat és un enorme malentès, que milloraran la comunicació de crisi, i que nomenen vice-conseller el nostre epítom de ciutadà virtuós perquè arregli el que calgui. Podrien fer això i, tanmateix, errar el tret. Perquè la mancança del govern és més endins.

En un primer nivell, el que ha passat és interessant perquè condensa el potencial de la IA i la digitalització per redreçar l’endarreriment burocràtic. No és menor que un ciutadà ordinari hagi endegat una onada de fiscalització governamental més vibrant que cap assoliment recent dels redundants organismes de control oficials –Intervenció, Síndic, Oficina Antifrau, Sindicatura de Comptes… Pitjor i tot, aquesta feixuga servitud dels protocols sovint és una llosa per als funcionaris que intenten ser pràctics o innovadors.

El govern dirà que el seu projecte de reforma de l’administració precisament serveix per a superar tot això. Mesos de feina d’experts (CETRA) han acabat amb un informe de 691 pàgines i algunes mesures en marxa, en un intent prou reeixit de superar mitja dotzena d’iniciatives semblants en el que va de segle. És la seva declinació –empetitida, com el mateix govern– d’una música de fons que guanya força entre la socialdemocràcia global. I és que a ritme d’informes de l’OCDE i refregits del model estonià s’obre pas un nou discurs sobre capacitat estatal comandat per l’economista Mariana Mazzucato i encarnat pel flamant alcalde Mamdani a Nova York. En oposició al desmantellament via DOGE i motoserra, reivindiquen que l’administració pot anar com una fletxa i que l’esquerra s’ha d’abocar a fer-ho realitat.

Vet aquí una clau de volta de l’auge autoritari a Occident. La frustració sincera i sovint aguda en la diagnosi vers un model que prometia ascensor social i es veu superat pels problemes d’avui. La maquinària de l’estat del benestar està obsoleta, sense haver anticipat la futura immigració, globalització financera, deslocalització industrial, envelliment o crisi d’habitatge. L’estratificació social que va inspirar l’arquitectura pública europea s’ha esfumat. I reconvertir aquesta eina atrotinada en una palanca efectiva és la mena de tasca prometeica que pot salvar la democràcia a Europa. Però són figues d’un altre paner.

El cas és que ni tan sols un PSC amb quadres competents i talentosos que executessin a la perfecció el manual reformista de Mazzucato podria entomar mai aquesta missió. Els falta una cosa molt més important i profunda; no tenen sentit de propòsit polític. Seguint el desencís del Procés, han bastit un discurs teòricament “de tothom” explícitament apolític. Des de l’òptica analítica de l’agendasetting semblava un pla brillant per a capitalitzar una finestra electoral. S’afanyarien a amagar el conflicte nacional sota l’estora i contraposar-se amb la futilitat dels governs anteriors que, certament, van descuidar el bon govern i aspectes fonamentals –llengua, model econòmic– de la nació catalana. Allò de “buscant la independència hem perdut la nació”.

La seva grisor disfressada de pragmatisme ha estat determinant per fer arribar el PSC a la Generalitat. Alhora, anticipa la seva perdició i cada cop se’n veuen més les esquerdes pertot arreu. Sense un substrat gruixut, sense cap figura amb nervi, no hi ha bon govern possible. Ha passat amb subvencions.cat i passa també amb la gestió miserable del caos d’ADIF i RENFE a Rodalia. I és que un dels principis bàsics de la governança de dades i el govern obert és el retiment de comptes que se’n deriva. Però sense sobirania política substantiva ni voluntat per a exercir-la, no hi ha accountability que valgui. No es pot controlar un govern que no pot canviar les coses sense topar amb els límits de l’estat. De fet, subvencions.cat no és l’única web que els socialistes han fet caure darrerament. Aquesta mateixa setmana, una pàgina de Dignitat a les Vies sobre limitacions de velocitat ferroviària ha estat bloquejada per ADIF.

La història de Catalunya està farcida d’autoorganització civil per suplir les estructures nacionals bàsiques que no tenim, gairebé sempre a contrapel d’Espanya. No cal anar fins al desplegament de la xarxa telefònica de la Mancomunitat, les classes de català clandestines durant el franquisme o la compra d’urnes l’U d’Octubre. Avui vivim un d’aquests espetecs d’iniciativa cívica en codi binari, cortesia del PSC. Així doncs, abans que el govern torni a refer l’app de Rodalia per reflectir-hi els endarreriments reals, farien bé de llegir el darrer llibre del seu ex-company de coalició Joan Subirats, en què diu que en política sempre hi ha guanyadors i perdedors i que la tècnica no pot ser neutral, que necessita propòsit. Segur que en gaudeixen perquè, irònicament, només està disponible en un castellà diàfan i neutral.