L’original anglès d’Un gra de blat, traduït ara al català per Josefina Caball, es va publicar l’any 1967. Al començament del llibre, l’autor afirmava: “Tot i que la novel·la està ambientada a Kenya, tots els personatges són ficticis. Era inevitable esmentar-hi noms com el de Jomo Kenyatta i Waiyaki, perquè són part de la història i de les institucions del nostre país. Tanmateix, la situació i els problemes són reals i, de vegades, fins i tot, massa reals i dolorosos per als camperols que van lluitar contra els britànics i que ara veuen que no es té en compte tot allò per què van lluitar.”

Ngũgĩ wa Thiong’o havia d’anar amb peus de plom. Tot i que Kenya era independent d’ençà del 1963, quatre anys abans de la publicació del llibre, el perill de la repressió, ara neocolonial, era ben present. A més, el context de la novel·la són els anys de l’aixecament Mau-Mau (1952-1960) i la brutal repressió britànica, orquestrada inicialment pel govern de Winston Churchill. La decadència de l’imperi britànic va anar paral·lela a la de la seva carrera política. Durant el seu mandat, Kenya fou una dictadura de colonitzadors blancs blindada per les armes i la implacable violència de la Gran Bretanya.

La família de l’escriptor va estar molt implicada en la lluita per la independència colonial. Un germà seu va ser assassinat pel fet de ser guerriller de l’exèrcit de la Terra i la Llibertat de Kenya (KLFA) o Mau-Mau; un altre, afusellat durant l’estat d’excepció; i la seva mare, torturada per la guàrdia nacional.

De fet, anys a venir, ell mateix va patir la repressió, el 1977, quan fou detingut i empresonat sense judici al Centre de Màxima Seguretat de Kamiti. Allà va escriure, en el paper higiènic que li facilitava el govern, la primera novel·la moderna en kikuiu, El diable a la creu (Raig Verd), que vaig comentar fa uns quatre anys aquí.

D’entrada, penso que el gran mèrit d’Un gra de blat és que l’any 1967 va denunciar el clima de por, repressió, matances, traïcions i l’odi criminal de l’imperialisme britànic que sofriren els pobles de Kenya que lluitaven per la independència. Ho va fer evitant el relat històric i polític tradicional, per endinsar-se en les vides i les morts, els somnis i els malsons dels camperols d’uns poblats que tenien gran part dels seus joves lluitant al bosc amb els guerrillers.

El llibre es va publicar en anglès el 1967.  Llavors, la brutal repressió britànica ordenada per Churchill era un tabú. A Anglaterra i a Kenya. Molts dels governants i les classes negres dirigents del nou país independent provenien d’aquelles lluites, i molts d’ells havien traït els seus camarades per prendre el poder d’acord amb els colonitzadors blancs.

Això no obstant, Ngũgĩ wa Thiong’o no va tenir por i, de segur, va contribuir, amb aquesta obra i amb unes altres, a la victòria històrica del 2012, quan el poble kenyà va aconseguir, després de seixanta anys de lluita, que el govern britànic reconegués oficialment davant el món i la història els patiments, les tortures i els assassinats comesos per l’administració colonial britànica en el període 1952-1960, gràcies a la publicació d’uns documents oficials secrets de l’Oficina de la Commonwealth Estrangera (FCO).

El context de fons, els grans fets polítics, no es fan profundament explícits en la novel·la. D’entrada, convé recordar-los per comprendre millor l’obra.  Són els anys 1952-1960, els temps de la repressió, les tortures i les execucions dels guerrillers Mau-Mau i els camperols dels poblats que els donaven suport, i els fornien de menjar, armes, contactes i munició.

Centenars de milers de persones van ser confinades en camps d’internament en condicions inhumanes, envoltats de filats espinosos i trinxeres. Els anomenaven “vil·les protegides”. Ho ha investigat la historiadora de la Universitat Harvard, Caroline Elkins, autora d’Imperial reckoning: The untold story of Britain’s gulag in Kenya (2005), premi Pulitzer, que fou la base de les reclamacions dels ex-detinguts Mau-Mau al govern britànic.

Es calcula que entre 160.000 i 320.000 kenyans van ser internats en aquests camps i que, al voltant d’1,5 milions de persones van ser detingudes o traslladades a la força a les “vil·les protegides”.

Els morts kenyans són difícils d’establir. Es compten entre desenes de milers i tres-cents mil. Per contra, del bàndol colonialista, van morir menys de cent britànics i uns mil vuit-cents africans lleials al règim colonial. Els dirigents polítics, com Jomo Kenyatta, van ser detinguts i empresonats, condemnats a treballs forçats. La repressió es va generalitzar. Nenes i dones van sofrir abusos i violacions. Molts homes van ser torturats fins a la mort.

En conseqüència, els Mau-Mau van escalar la violència contra els colons blancs. Les tropes de la corona i les forces lleials nadiues van respondre amb brutalitat. Es va declarar l’estat d’excepció. Onze presoners van ser assassinats en un dels camps, fet que implica alguns dels personatges d’Un gra de blat i els seus familiars i amics.

La literatura contra el colonialisme

Per l’experiència adquirida en els meus treballs periodístics i històrics sobre el colonialisme espanyol a Guinea Equatorial, conec les dificultats enormes d’explorar el mètode d’espoliació i submissió, la violència física i simbòlica, la crueltat del conflicte i les moltes capes de silenci i censura que sepulten la veritat. No hi va haver gaire cura amb la documentació oficial i els arxius, i és molt difícil trobar testimonis amb bona memòria i credibilitat per esbrinar els fets.

Molts testimonis van morir, i molts supervivents no en volen parlar. La malfiança i la por estan molt arrelades i soterrades per l’extrema violència del colonialisme. Per això crec que el treball literari i el testimoni de Ngũgĩ wa Thiong’o a Un gra de blat és excepcional.

Amb el rerefons de la història de violència, no sempre explícita, però sí molt latent en les vides i les experiències dels personatges de la novel·la, l’autor explora aquells anys de lluita, resistència i valentia, però també els conflictes íntims que provoca la situació entre les persones. La lleialtat als camarades i als ideals no és sempre nítida, hi ha un tel boirós de mentides, sospites, delacions i traïcions que es descobriran amb els anys.

Molts d’aquells guerrillers, o els seus avantpassats, ja havien pres les armes obligatòriament quan els britànics els van reclutar per anar a Europa a lluitar contra Hitler en una guerra que no va ser mai la seva. Com també els va passar als joves negres de les colònies franceses.

L’obra explora els conflictes entre familiars i amics, en les relacions amoroses i sexuals, en la vida quotidiana durant aquells anys intensos i salvatges, en definitiva, ens demostra magistralment, en aquesta novel·la coral, que la història en majúscules és feta d’un teixit social i humà viu i divers, exemplar i contradictori, que s’alimenta de sang i d’il·lusions molt sovint frustrades amb el pas dels anys. En aquest sentit, la profunditat de la literatura pot donar lliçons a la història o, si més no, completar-la.

L’autor ens parla de la resistència i la lleialtat, però també de la decepció i la traïció que van experimentar els guerrillers quan van ser alliberats dels camps i les presons. Els qui van sobreviure van tornar als seus pobles i es van trobar que s’havia assolit la independència, però el poder encara continuava en mans, ja no dels blancs, sinó dels negres que havien estat els seus fidels homes de confiança.

A més a més, les converses entre els personatges i els seus amics i familiars ens fan un retrat viu de l’immens tapís d’esperances, vides humanes i situacions límit que van configurar aquells anys de guerra per la independència. Amb una manera especial i sensible de detectar la impregnació de la cultura imposada pels colonitzadors i els seus efectes. Una cultura que incloïa la imposició d’una única visió del món, una llengua i una religió, alhora que demonitzava i prohibia les llengües, tradicions i creences ancestrals dels diferents pobles de Kenya, entre els quals el kikuiu és majoritari.

L’any 2012, el govern britànic reconeixia davant el món la seva responsabilitat en els crims i la repressió del període 1952-1960. Per fi es feia justícia i es divulgava la veritat cruel i violenta. Va ser una gran victòria històrica, justa, tot i que massa tardana, dels guerrillers que es van jugar la vida, i molts dels quals la van perdre en la lluita per l’Uhuru, la llibertat.

Això quedarà per als llibres d’història i per als annals de la justícia internacional, però la veritat d’aquells anys ja ens l’havia començat a explicar la literatura de Ngũgĩ wa Thiong’o molts anys abans, quan la sang dels màrtirs i les contradiccions dels supervivents encara eren molt fresques i recents. I, precisament per això, ben doloroses i difícils de treure a la llum. Un gra de blat és una història magistral sobre les profunditats de l’ànima dels éssers humans en situacions límit de conflicte armat, colonial, en aquest cas.

L’idioma com a memòria col·lectiva

Ngũgĩ wa Thiong’o (Kenya, 1938 – EUA, 2025) va ser guardonat l’any 2019 amb el Premi Internacional Catalunya per “la seva distingida i arriscada obra literària i la defensa de les llengües africanes, basada en la noció de l’idioma com a cultura i memòria col·lectiva”. De fet, ell es definia com a “guerrer de la llengua”, per això va ser perseguit i empresonat al seu país. Va passar mitja vida exiliat. Va ser professor a les universitats de Nairobi, Nova York i Califòrnia.

Per acabar aquest article, vull tenir un record per a la lingüista Carme Junyent, que, per a mi, fou la primera persona a valorar i explicar l’actitud de Ngũgĩ wa Thiong’o en la defensa, la dignitat, l’escriptura i la divulgació de la llengua kikuiu. Ell era un dels casos que estudiava en el seu assaig pioner publicat ja fa molts anys, Les llengües d’Àfrica (Empúries, 1986).

Allà ens va explicar que Ngũgĩ wa Thiong’o havia començat escrivint en anglès, amb el nom de James Ngũgĩ, però que un bon dia es va decidir per la llengua materna, el kikuiu. La seva primera obra de teatre en kikuiu fou Ngaahika Ndeenda, traduïda a l’anglès com I will marry when I want. Pocs dies després de ser representada al teatre de Kamiirithu, Ngũgĩ wa Thiong’o va ser detingut, i la representació, prohibida. L’obra fou un èxit. De l’original en kikuiu, se’n van vendre tres edicions en tres mesos.

Era pel contingut de l’obra?, es preguntava la lingüista catalana. No, perquè el contingut de la seva darrera novel·la en anglès, Petals of blood, era molt més radical i no li havia representat cap problema, es responia. Com es podria entendre, doncs? Ambdues obres havien estat escrites durant el govern de Jomo Kenyatta, el primer president de la independència. “L’explicació no és difícil”, afirmava l’autora. “Petals of blood estava escrita en una llengua a la qual només una minoria tenia accés, i no una minoria perillosa, mentre que Ngaahika Ndeenda podia ser entesa per tots els kikuius.”

En el llibre, entre més idees, Carme Junyent destacava aquest pensament de Ngũgĩ wa Thiong’o de l’escrit de 1981 Return to the roots:

“Una llengua, qualsevol llengua, té la seva base en la producció de la vida material del poble […] menjar, roba, aixopluc. La llengua com a sistema d’indicadors verbals és el producte d’un poble que es comunica en el treball; aquesta és la seva producció, el seu intercanvi i la seva distribució de riquesa. Les llengües neixen històricament com una necessitat social.”