L'escriptor Ngũgĩ Wa Thiong'o.

Jomo Kenyatta, primer president i pare de la Kenya independent, va fer una de les reflexions que defineixen més bé el colonialisme europeu a l’Àfrica: “Quan l’home blanc va venir, nosaltres teníem la terra i ells tenien la Bíblia. Ens van ensenyar a pregar amb els ulls tancats. Quan els vam obrir, ells tenien la terra i nosaltres, la Bíblia.” A més de la terra, els blancs es van apropiar també de cultures, històries i llengües per eliminar-les, bo i creant un buit que omplien tot imposant les seves cultures i llengües, bandejant així la riquesa històrica, simbòlica i cultural de l’univers que representava cadascun dels pobles negres colonitzats.

Coberta del llibre ‘El diable de la creu’, de Ngũgĩ wa Thiong’o.

Contra això, contra l’imperialisme, el colonialisme i l’actual neocolonialisme, sempre ha lluitat amb la ploma l’escriptor i activista kikuiu Ngũgĩ wa Thiong’o (Kenya, 1938), un dels autors africans més prolífics i combatius. De fet, ell es defineix com a “guerrer de la llengua” i per això va ser perseguit i empresonat al seu país. Viu exiliat de fa molts anys. Ha estat professor a les universitats de Nairobi, Nova York i Califòrnia. L’any 2019 va ser guardonat amb el Premi Internacional Catalunya per “la seva distingida i arriscada obra literària i la defensa de les llengües africanes, basada en la noció de l’idioma com a cultura i memòria col·lectiva”.

“El monolingüisme –va dir al discurs d’acceptació del premi– és el monòxid de carboni de les cultures; el multilingüisme és l’oxigen de les cultures. Relacionant-se en una xarxa on es dóna i es rep, les llengües es donen vida les unes a les altres. La traducció construeix ponts entre cultures.” Va acabar el discurs amb una referència important a la seva mare i a la seva llengua: “Es deia Wanjiku. Mai no va anar a l’escola; no sabia llegir ni escriure. Però va ser ella qui em va enviar a l’escola. Va ser la mare Wanjiku qui em va inculcar el somni de l’educació i la recerca del coneixement. Però, què va passar quan vaig rebre educació i vaig començar a escriure llibres? Quina llengua vaig fer servir? La llengua de la mare Wanjiku que em va enviar a l’escola? No. Vaig abraçar l’anglès, la llengua d’aquells que l’havien oprimida. Per sort, finalment vaig entrar en raó, vaig obrir els ulls i vaig reconnectar amb la llengua materna.”

Nairobi, ciutat de contrasts immensos entre rics i pobres.

La forja d’un escriptor rebel

Wa Thiong’o va néixer en una família de pagesos. Es va educar, de nen, a la Kenya colonial de la Segona Guerra Mundial, i de jove, els anys cinquanta, va viure el conflicte violent per la independència entre els militars britànics i la guerrilla Mau-Mau, bàsicament fundada i integrada per kikuius que lluitaven per “la terra i la llibertat”. Tots dos esdeveniments afectaren la seva família.

A l’època de Winston Churchill que ja tenia una considerable carrera imperialista i racista, els militars britànics, amb l’ajuda de grups paramilitars, van ser molt cruels i criminals contra els kikuius. L’any 2011 l’apertura d’uns arxius del Ministeri de Relacions Exteriors britànic va demostrar la política de tortures, assassinats i vulneracions flagrants de drets humans organitzada oficialment pel govern britànic.

Aquest és el rerefons de la formació política, cultural i sentimental de Wa Thiong’o, el context històric en què es fonamenta l’essència ideològica del seu activisme i la seva literatura. Va fundar el diari en kikuiu Mũtĩiri, és dramaturg, professor d’universitat, filòsof, novel·lista i assagista. És precisament a l’assaig Descolonitzar la ment (Raig Verd), un clàssic del debat dels estudis postcolonials, on Wa Thiong’o fa una reflexió profunda i defensa de la llengua autòctona a la construcció, o reconstrucció, dels països africans independents, de la identitat nacional, cultural, social i històrica.

Per a ell, l’imperialisme, en la fase neocolonial, continua controlant les economies, les polítiques i les cultures africanes, però hi ha una lluita inacabable dels pobles africans per a alliberar-se i ser els amos veritables dels seus països i cultures. I aquí és on, segons ell, la llengua juga o hauria de jugar un paper fonamental. “L’elecció d’una llengua i els fins pels quals s’empra són centrals en la definició que un poble fa de si mateix en relació amb l’entorn social i natural, de fet en relació amb la totalitat de l’univers. Per això la llengua sempre ha estat al centre de dues forces socials rivals a l’Àfrica contemporània.”

Mercat de roba de segona mà a Nairobi.

El diable a la creu

La novel·la El diable a la creu, traduïda per Josefina Caball, és un bon exemple del combat que l’escriptor va començar fa molts anys per la llibertat del seu poble i per la llengua kikuiu. És una faula coral, feminista i antineocolonial, contundent i poètica. Mitjançant tots els recursos de la narrativa oral popular i la barreja de gèneres, l’obra descriu la catàstrofe obscena del neocolonialisme i l’explotació extrema dels obrers i camperols per part dels insaciables corruptes africans que han heretat el poder dels blancs després de la tan somniada independència.

Warĩinga és una noia de poble que, després de molts estudis, il·lusions i esforços troba feina a la capital, Nairobi. Allà, xoca amb la realitat masclista i neocolonial. Perd la feina perquè es nega a anar-se’n al llit amb l’amo i, de retruc, perd l’habitació on viu i el seu company. La ciutat i el sistema l’expulsen. Ella decideix de tornar al seu poble. Pren un “matatu” atrotinat, on coneixerà passatgers diversos que, en una conversa coral, l’aniran introduint al viatge de retorn i, al mateix temps, a la realitat brutal del present i el passat del seu país.

El recurs del viatge iniciàtic amb “matatu” és una eina literària genial, perquè a tot l’Àfrica part de la vida de la gent normal i corrent transcorre en aquests mitjans de transport, on viatgen com sardines. Els trajectes són llarguíssims i accidentats. Els “matatu” kenyans, com les “xapes” i “matxibombos” moçambiquesos, per exemple, són espais insòlits de relació casual i socialització. Llocs d’intercanvi de notícies, tafaneries i novetats… Quioscs orals ambulants on hi ha espai per a la diversió i la discussió, la conspiració i la picaresca. I la posada en comú d’idees i relats, igual que es comparteixen plàtans, ous durs amb pebre, begudes i cigarretes.

Mathare Valley, suburbi de Nairobi.

Una volta al seu poble, la noia assistirà a un concurs de lladres i estafadors d’elit, creats segons els patrons dels diversos tipus d’africans que van espoliar els seus veïns, un cop assolida la independència. Sigui perquè ja treballaven submisament per als blancs i aquests els van fer encarregats del negoci, sigui perquè van posar en pràctica les estratègies d’explotació colonials blanques, sigui, senzillament, perquè, com els blancs i els seus militars, han imposat el poder i el robatori per la força, tot servint-se de grupets de gàngsters armats finançats per ells.

Les reaccions de la gent del poble, de la policia i d’ells mateixos són un viu mosaic de totes les actituds possibles davant els lladres rics i les víctimes pobres que malviuen en suburbis de xaboles pudents i insalubres. Un lligam entre el present i el passat després del canvi de mans que ha fet el poder, dels blancs a l’elit de corruptes negres. I també, lògicament, resuscitaran les actituds de resistència i dignitat de la gent del poble, obrers, camperols i estudiants, com havia passat en temps colonial i durant la revolta dels Mau-Mau. De resistència i, de retruc, d’augment de la covardia, la delació i la repressió.

La noia protagonista té un malson recurrent: “En comptes de Jesús a la creu hi veia el diable blanc com un europeu molt gras que una vegada va veure prop del club esportiu de la vall del Rift; el crucificaven tot de gent espellifada, com la que veia a Bondeni, i al cap de tres dies, quan ja estava en l’agonia final, uns negres encorbatats el baixaven de la creu i llavors, havent retornat a la vida, el diable es reia d’ella.”

Habitants del suburbi de Mathare Valley.

Gran obra de la literatura africana

És genial com Ngũgĩ wa Thiong’o, a la solitud de la seva cel·la, va aconseguir de crear aquesta epopeia antineocolonial tan contundent i, a la vegada, tan realista encara que, a voltes, pugui semblar pura fantasia. Com un relat de còmic. De fet, als blancs que desconeixen aquella realitat, els pot semblar una al·lucinació. Ell va encertar de ple en la forma i el contingut de la novel·la en kikuiu que fou un èxit popular a Kenya des del primer moment. I encara ho és.

El diable a la creu és la primera novel·la moderna en kikuiu. A més a més, assenyala una nova direcció a la literatura africana del moment. Amb l’ús de la llengua materna, l’autor redescobreix i aplica mecanismes verbals, fonètics, poètics i narratius que donen una força brutal a totes les ressonàncies entre passat i present que els lectors kenyans podien intuir però no verbalitzar. La forma és també el contingut. Al mateix temps, l’autor incorpora girs col·loquials, paràboles bíbliques, cançons, historietes i acudits que són el combustible essencial del pensament popular i la quotidianitat africana.

Els mecanismes narratius i els personatges il·luminen el paisatge que els lectors experimenten, tot carregant-los de veritat històrica, saviesa popular i la sinceritat silenciosa, o silenciada, d’allò que saben i han sofert, i sofreixen, els ciutadans del carrer. L’autor adopta un món i una manera d’expressar-se, en la llengua materna, que molts lectors sense accés a la lletra impresa es van sentir molt identificats i motivats. De sobte, s’havia publicat una obra que, per als més humils, podia donar sentit a tot.

Es considera una gran obra de la literatura africana perquè reivindica la tradició cultural i estimula a la lluita per vèncer les noves formes d’imperialisme i opressió. Quant al retrat dels trasbalsos d’un país i d’una època és una obra que podria ser comparable al clàssic Tot se’n va en orris (Edicions 62) de Chinua Achebe. Si Achebe descrivia el desastre social i cultural causat per l’arribada de l’home blanc a l’Àfrica, Wa Thiong’o descriu el desastre causat quan se’n van anar d’allà els anys posteriors a les independències, quan l’explotació dels blancs va passar a mans de les corruptes elits neocolonials negres.

El “matatu”, el transport essencial dels kenyans.

Procés de creació a la presó

El moment en què El diable a la creu va ser escrita diu molt sobre la intenció i la força d’aquesta obra literària. Ho explica l’autor a Descolonitzar la ment (Raig Verd). L’any 1977 era professor associat i director del Departament de Literatura de la Universitat de Nairobi, a més de membre actiu d’un centre de teatre. El govern va prohibir una obra seva. Per Cap d’Any el van detenir i l’internaren com a pres polític a la presó d’alta seguretat de Kamĩtĩ. S’hi passà un any fins que Amnistia Internacional va aconseguir d’alliberar-lo com a pres de consciència. Després el govern li va fer la vida acadèmica i personal impossible fins que va sentir-se amenaçat de mort i es va exiliar.

Durant aquell any de presó, reflexionà a fons sobre la repressió imperialista i els efectes sobre la vida i la cultura del seu poble. També sobre la vitalitat de la novel·la africana en comparació amb la novel·la anglesa i els seus efectes sobre les literatures postcolonials. Fruit de totes aquestes preocupacions va crear la novel·la El diable a la creu, escrita en kikuiu a la presó, en rotlles de paper higiènic. El d’aquella presó era especialment bast. Allò que no era bo per al cos, era bo per al llapis, explica Wa Thiong’o.

L’obra és també, en el fons, el testimoni fidel de la seva ment reclosa, de l’aïllament forçat. Aquesta narració és l’arma amb què va lluitar, en silenci, controlat les vint-i-quatre hores el dia en una cel·la d’alta seguretat, contra la humiliació i la degradació humana i espiritual que tots ells sofrien i havien sofert. Abans i després.

És interessant de llegir, a l’assaig Descolonitzar la ment (Raig Verd), l’explicació que fa del procés d’escriptura de la novel·la, tot aprofitant i redescobrint la força dels recursos i la infinitat de gèneres que es poden combinar a la narrativa oral popular. Des de la cançó i les dites populars fins als relats i subrelats, ell cercava un “llenguatge ficcional” vàlid, autèntic i popular, partint del seu coneixement de la literatura russa, europea i nord-americana. Amb la recuperació de l’habilitat narrativa dels ciutadans del seu país, l’autor cercava una forma i un contingut vius que enllacessin la cultura autòctona ancestral amb tot allò que els havia succeït històricament i políticament durant les darreres dècades.

I així fou com va aconseguir amb El diable a la creu que la novel·la es llegís en veu alta en família, entre els grups de treballadors, als “matatu”, als taxis, als bars…, com tradicionalment feien els contacontes a la vora del foc. L’obra va arribar amb entusiasme a les zones rurals que no tenen accés a llibres ni biblioteques. Era, diu ell, com la recepció col·lectiva de l’art. En pocs mesos se’n van vendre quinze mil exemplars. Avui dia a Kenya encara és a les llistes de més venuts, al costat d’obres en suahili i anglès. Aquí podria començar, segons ell, el futur de la literatura africana.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.