Avui vinc emprenyada. I començo amb un avís per a navegants: si sou d’aquells lectors que penseu que em passo de frenada amb el feminisme, tal vegada és millor que abandoneu ara la lectura. Si us quedeu per curiositat o per morbo, vull dir-vos que, per més que esmoleu les tecles per deixar anar rebuig en els vostres comentaris, avui, tot el que digueu en contra del tema que exposaré em farà només pessigolles i us delatarà col·locant-vos, directament, al cantó incorrecte de la història, al cantó de la infàmia. I ja em sap greu, però avui no suavitzaré el contingut per no caure malament, ni tinc la voluntat d’acontentar ambdós gèneres. Avui crido per mitjà de les paraules, malgrat que no tinguin so, per dir que ja n’hi ha prou. Som davant d’una emergència masclista. Corregeixo: som sota d’una allau masclista, d’una allau d’assassinats. Sota, sí, esclafades, violades i mortes. I no només les dones, també les nostres criatures. El 2025, Espanya, on lamentablement encara s’inclou Catalunya, és a dir que també a casa nostra, es van registrar cent feminicidis i assassinats contra dones. És febrer, no fa ni dos mesos que vam encetar el 2026, i nou dones han estat assassinades per homes a Espanya. De totes les mortes, cinc havien denunciat prèviament el seu agressor i se suposava que estaven sota vigilància i protegides.

A Tenerife, un home ha matat amb un matxet una criatura de deu anys i ha atacat també la mare d’aquesta criatura, que està en estat greu. A Màlaga, un home ha agredit sexualment una noia discapacitada i l’ha lesionada. A Barcelona, divendres passat, una dona passejava els seus gossos pels jardins de Montjuïc. Eren les dotze del migdia quan un home la va apallissar i, posteriorment, la va agredir sexualment. Sé que fa de mal llegir, que és incòmode, però la realitat és així de nauseabunda. Per a més gravetat, la majoria d’aquests casos denoten un fracàs institucional estrepitós ple de descuits sistèmics, d’errors i d’una falsa protecció a les víctimes. Aquí, dos exemples: A Eivissa un home propina una pallissa sagnant a la seva ex-dona. Ella portava una polsera de protecció, però oh, sorpresa, el dispositiu no va sonar fins que la policia ja era al domicili, molt després que la víctima hagués rebut l’atac. A Guadalajara un home agredeix la seva parella, una dona que formava part del Sistema VioGèn: un suposat seguiment integral que agrupa policies, institucions judicials i socials per a protegir les víctimes. El cas havia estat considerat de “situació de risc extrem” vers la dona, no obstant això, l’agressor no ho va tenir gens difícil per accedir-hi i destrossar-la.

Les institucions ens empenyen, a les dones, a denunciar, a no callar, perquè, és clar, ja se sap que el silenci condueix a l’oblit i l’oblit és adob per a la impunitat. I com voleu obtenir la justícia que reclameu si no denuncieu? Ens encoratgen a ser fortes i valentes (com si no ho fóssim prou) per a alçar la veu i assenyalar els nostres agressors i ens prometen suport, protecció, eines i un llarg seguit de fal·làcies, però la realitat demostra que estem absolutament desemparades i soles. Estem soles socialment perquè, com bé ha declarat Gisèle Pelicot, les societats no estan preparades per assumir les atrocitats que patim les dones.

La societat, on ens incloem tu, que llegeixes aquest article, i jo, que l’escric, no vol veure ni sentir la veritat, perquè la veritat és repugnant i refotudament incòmoda. La societat es deslliga dels violadors i dels assassins: jo no he violat ni assassinat mai, ergo, no sóc masclista. I aquesta veritat sí que es veu, però es veu com una veritat llunyana, aliena, i ningú no accepta que, per arribar a violar i assassinar, abans hi ha hagut tot un llarg camí de masclismes i agressions de grau menor, habituals en els comportaments de moltíssima gent. Masclista és qui actua de manera masclista i, sí, es pot ser masclista malgrat no haver violat o matat mai ningú. I aquesta és la veritat que la societat no vol veure, la que ens acusa a tots plegats. Perquè aquesta és la veritat que t’interpel·la i et porta a mirar endins, et condueix a qüestionar-te com a persona, com a home. La realitat et mira a la cara de fit a fit i et diu: i tu, potser sense adonar-te’n, has tractat mai malament una dona, encara que sigui en el que avui entenem com a micromasclismes? Potser algun familiar o amic teu s’ha comportat així? La realitat obliga a revisar el propi expedient, i n’hi ha ben pocs, d’homes, que tinguin un expedient impecable. Si nosaltres, les dones, no ens hem deslliurat de ser masclistes a voltes, com podeu estar-ne lliures, els homes? En el vostre cas, fins i tot, hi ha quelcom que us exculpa i és un fet inqüestionable: durant tota la vostra vida, el fet de tractar malament una dona estava socialment acceptat; requeria un gran esforç personal mirar la situació des de fora i fer prou autocrítica per adonar-se que estàveu fent mal sense ser-ne conscients, i a més, amb el suport de tothom. I quan una cosa és normalitzada i acceptada, ningú que la posi en pràctica creurà que fa res mal fet. I és clar que és més fàcil acusar una dona de mentir, de ser una exagerada, que no pas escoltar-la de debò, donar-li suport real i, seguidament, mirar enrere per assumir que el nostre currículum, segurament, reclama que demanem disculpes a moltes dones que ens envolten.

Denuncieu, dones! Aneu a la policia i expliqueu el que us ha passat. Quina policia? La que està esquitxada per casos d’agressions sexuals? Aquesta setmana hem sabut que José Ángel González (Jota per als amigotes), el director adjunt operatiu (DAO) de la policia espanyola des del 2018, ha violat una policia que era subordinada seva. Aquest senyor va ser presentat internament i externa com la cara noble de la policia i així aconseguí ser l’home de confiança de Grande-Marlaska i que el ministre li assignés el càrrec. De debò que és aquesta policia a qui hem d’anar a denunciar que ens violen i ens maten? A un violador, hem d’anar a explicar-li que algú ens ha violat?

La societat té un deute històric amb les dones per l’impagament sistèmic, social i econòmic que el patriarcat ha perpetuat durant segles contra nosaltres, per tota la feina de cures no remunerada, per la invisibilització constant, per la falta d’accés real a la justícia, per l’explotació econòmica i per la violència estructural i multifactorial que ens ha considerat sempre el gènere de segona divisió.

Fins que no tinguem garanties reals i demostrables, feu-nos un petit favor si no és gaire esforç: deixeu d’encoratjar-nos a denunciar, deixeu de dir-nos com hem de comportar-nos com a víctimes, deixeu d’empènyer-nos cap a la gran farsa de tot plegat, que prou feina tenim a sobreviure. Deixeu de demanar-nos valentia. Nosaltres tenim dret de callar i de reparar-nos com bonament puguem i com ens doni la santa gana. Sou vosaltres, els homes, els qui us sentiu ofesos per les feministes, els qui heu de ser valents i els qui heu d’aprendre a callar quan toca callar i a parlar quan toca parlar, i sovint, ho foteu justament al revés.

Sigueu vosaltres els valents que surten al carrer per aturar el país i reclamar que acabi aquesta infàmia. Sigueu prou valents per a reconèixer els vostres propis comportaments masclistes, valents per a assenyalar els vostres amics i parents si actuen menystenint una dona. I calleu, calleu quan una dona parla per dir la veritat, encara que us cogui. Calleu. Deixeu de donar consells, deixeu de criticar, deixeu d’opinar sobre com hem de fer les coses, deixeu de posar llenya a un foc que ens va cremant vives. Parleu entre vosaltres i reviseu-vos. Parleu amb accions que ens defensin de debò o calleu. I doneu les gràcies, perquè, malgrat que tenim el dret legítim de reclamar venjança, som tan burres que ens limitem a demanar igualtat.