Sònia Gelmà: “El millor que podria fer Xavi és deixar d’estar pendent de què diuen els mitjans”

Sònia Gelmà (Sant Andreu de Llavaneres, Maresme, 1976) presenta, juntament amb Jordi Costa, el programa d’actualitat esportiva Tot costa, que s’emet cada vespre a Catalunya Ràdio d’ençà del 2016. Enguany ha rebut el vint-i-quatrè premi Ràdio Associació, ex aequo amb les transmissions futbolístiques de RAC1. En aquesta entrevista, Gelmà reflexiona sobre el futur del periodisme esportiu i del futbol femení, la situació del Futbol Club Barcelona, la gestió de la junta de Joan Laporta i les dificultats que té Xavi Hernández amb el primer equip.

—Quan us vau començar a interessar pel periodisme esportiu?
—M’agradaven molt els esports, de petita. A catorze o quinze anys em passava el cap de setmana mirant partits de tots els esports. Fins i tot m’empassava partits d’hoquei patins, que sempre s’ha dit que per televisió no se’n veu la bola. No tenia vocació de fer premsa esportiva, però m’agradava escriure i m’agradava l’esport. I al cap d’un temps, a la carrera, vaig fer una pràctica de ràdio i em va agradar. La vida m’hi va portar.

—Dieu que de petita us agradaven tots els esports, però el futbol té molt de monopoli sobre la informació esportiva.
—És l’esport rei. Seria hipòcrita que et digués: “Hauríem de ser més polisportius!” Ho hauríem de ser, però jo no sóc la representació de la lluita contra el futbol. És l’esport que més m’agrada, i el que conec. He vist molts partits de bàsquet però no m’atreveixo a opinar-ne.

—Al Tot costa heu valorat si heu de ser optimistes, pessimistes o tal com raja? 
—En Costa és un periodista crític i sovint trasllada amb el to que “això no anirà bé”. Jo miro de compensar-ho una mica, però per dins de vegades penso: “És que té raó, això no anirà bé.” Però sempre miro de deixar un marge per a l’esperança, de no ser tan contundents, perquè l’esport ens ha ensenyat moltes vegades que n’hi ha. Sempre mirem de buscar l’equilibri, i si tots dos veiem el got mig buit, portem un col·laborador que normalment el veu més ple.

—Us preocupa l’efecte que té el vostre relat sobre els jugadors del Barça?
—Això és una altra cosa. Podem mirar de no traslladar sempre negativitat. Ara, l’efecte que puguem tenir sobre els jugadors, avui, és molt relatiu. Sobre l’entrenador actual del Barça ja és una altra cosa, perquè Xavi, per a bé o per a mal, té un entorn molt arrelat, que escolta els mitjans catalans, i allò que es pugui dir al programa els influeix. Ara, als jugadors els influeixen més les xarxes socials que no el petit gra de sorra que som Catalunya Ràdio, en general, i el Tot costa en concret. El públic l’hem de tractar d’adult, té criteri propi. Ens diuen: “No, és que vosaltres dieu això, i aleshores el públic xiula els jugadors i ells es posen nerviosos!” Em sembla una explicació molt simple de què li passa al Barça. La majoria de jugadors del Barça viuen en bombolles i no els arriba el que diem nosaltres.

—Xavi i el seu entorn fan responsable la premsa d’una part important del fracàs del seu projecte.
—Sí. Ell té una opinió molt particular sobre l’entorn del Barça i crec que no la canviarà. No la comparteixo. Entenc que l’afecti, perquè ja l’afectava com a jugador. Llavors s’entenia més, perquè era un món més petit. Ara, com deia, la influència dels mitjans catalans al vestidor s’ha perdut. En tot cas, entenc que, com que a ell el va afectar molt, pensi que això es pot reproduir en els seus jugadors. Però no veig que passi: ell parla especialment dels jugadors joves i, en general, són els que menys reben, perquè per a ells més aviat són tot elogis. No sé si la paraula és “obsessionat”, però Xavi està un punt ocupat en això, i el millor que podria fer és deixar d’estar pendent de què diuen els mitjans de comunicació, perquè és evident que no li fa cap bé.

—De vegades és difícil de discernir entre periodisme esportiu i entreteniment.
—És veritat. Ara mateix hi ha una fusió bastant interessant. Crec que és perfectament compatible. Al Tot costa intentem entretenir més enllà d’informar. Mentre siguis rigorós en les informacions, no veig per què no hi ha d’haver un to desimbolt, fins i tot de joc. De vegades tot plegat ens ho prenem molt seriosament.

—Fins a quin punt creieu que es troba amenaçat el sector amb l’èxit de canals de Twitch que rebenten l’audiència dels programes convencionals?
—Són formats diferents. Quan algú engega la ràdio busca una cosa; quan va a Twitch en busca una altra; a la televisió, una altra; i a la premsa escrita, una altra. Gerard Romero ha fidelitzat molt una comunitat i té molt bones fonts d’informació, però tot són gèneres periodístics, i no crec que ens hàgim de sentir amenaçats. A mi de vegades em ve de gust escoltar una estona en Gerard, i estic segura que a ell a vegades li ve de gust escoltar-nos una estona.

—Per què paga la pena, encara avui, mantenir el format de la tertúlia?
—A tots ens passa: surts del cinema i vols comentar la pel·lícula amb qui l’has anada a veure. Amb el futbol passa igual. Hi ha gent enfadada pel que va veure l’altre dia a San Mamés i li ve de gust engegar la ràdio i sentir si Marcos López o Dani Senabre estan tan enfadats. La tertúlia encara funciona perquè tothom vol saber si els altres han vist les coses de la mateixa manera. Per això difícilment morirà, el format. Has de sentir fins i tot la gent de qui estàs en contra per poder-los rebatre l’endemà al bar o a la feina.

—Però de vegades la tertúlia, especialment l’esportiva, va en detriment de la informació, no trobeu?
—En dues hores hi ha marge per a tot, també per a informar, i vull pensar que la majoria de col·laboradors que tenim no aporten una opinió perquè sí, sinó l’experiència de molts anys de veure el Barça o de conèixer com funciona un vestidor per dins. Col·laboradors com el Gerard Autet o el Marc Crosas tenen un punt de vista diferent, perquè saben què significa ser dins un vestidor, i saben les mil coses que mentalment et poden afectar com a jugador. I tenim periodistes que han tractat Xavi, que el coneixen, i que saben com pensa, i això t’aporta, a l’hora d’opinar.

—Teniu directrius de la ràdio sobre l’ús del català al programa?
—No. La norma, òbviament, és que totes les opinions siguin en català. Tenim un parell d’excepcions perquè considerem que tenen prou pes per, en aquell cas, fer el sacrifici, però el 95% de col·laboradors que tenim són en català. Estic convençuda que hi ha molts castellanoparlants que ens escolten. Les transmissions esportives han tingut un paper fonamental perquè hi hagi hagut gent que fins i tot, escoltant-les, s’hagin atrevit a parlar el català.

—Creieu que ha millorat prou, el paper de les dones en el periodisme esportiu?
—Sóc optimista, perquè venim de molt enrere. El món del futbol és molt masclista, i quan jo vaig començar hi havia la Pilar Calvo, que ja feia els “sense fil” a Catalunya Ràdio i després a TV3, però, a banda d’ella, tenia molt poquets referents. Encara som menys dones que homes, però ara puja una generació molt desacomplexada, que vol guanyar terreny. Si mires què hi havia a la ràdio i la televisió quan la meva generació vam créixer, és evident que tenim tics masclistes, però n’hem après molt.

—Periodistes esportives han denunciat últimament situacions de menyspreu o de discriminació. N’heu viscut cap?
—Afortunadament no m’ha passat res greu. Fora de la feina sí que he viscut situacions no greus, però sí incòmodes, que ara no em passarien, perquè aixecaria la veu.

—Què penseu que hi pot aportar, l’auge del futbol femení?
—Per començar, un públic molt diferent respecte del futbol masculí. Espero que es conservi. Tinc la sensació que el futbol femení té un públic més familiar, que hi ha menys agressivitat. Jo no portaria la meva fillola ni cap nen de menys de divuit anys a un camp de futbol, amb els insults i l’agressivitat que hi ha avui. No és apte per a tots els públics. Però ha millorat, és clar: al Camp Nou recordo haver-hi sentit el soroll del mico, i de manera majoritària, quan Roberto Carlos jugava al Madrid. Ara aquesta mena de comportaments els hem desterrat, majoritàriament. És veritat que no hi ha tanta rivalitat, perquè el Madrid té una secció molt jove, però em sembla que en general hi ha menys agressivitat i el joc és més net. No sé si l’esport femení es pervertirà, però si aconseguim mantenir-lo així serà molt positiu.

—El primer equip masculí del Barça, com el veieu? Creieu que l’anunci que Xavi se n’anirà ha tingut efecte?
—No he vist que els jugadors estiguin més alliberats. A dins ho saben més que jo i Xavi va dir que sí, però San Mamés era la prova de foc i allà vam veure que en un mes no hem avançat gaire. Tinc la sensació que d’aquí a final de temporada serà tot com ha estat fins ara. No hi haurà un canvi espectacular, de sobte, que és el que vam esperar durant mesos i no va arribar. Potser l’anunci que se’n va ha servit perquè Xavi se senti més alliberat, però no tinc gaires esperances que això canviï. No he vist cap gran canvi en l’equip, perquè el problema no és Xavi.

—Quin és, doncs?
—Si ni Deco ni Xavi ni Laporta no ho saben explicar, és difícil que jo ho intenti. Tindria la fórmula de la Coca-cola. N’hi ha molts, de problemes. Si fos un, l’haurien detectat, el podrien extreure i tot canviaria. Però és una barreja. Xavi no ha aconseguit traslladar el que ell volia, i això es veu en la frustració que transmet, i per això ell veu un partit que no veiem nosaltres. Després hi ha un problema de qualitat de la plantilla. Pots tenir vint-i-cinc futbolistes, però has d’aconseguir que quan es lesionen De Jong i Pedri no ho notis, i això només ho faràs amb suplents excel·lents, però el Barça no es pot permetre fitxar més. Els joves prometen molt però encara es formen, no poden tenir regularitat ni marcar sempre les diferències. No has aconseguit tenir un equip competitiu. Vas optar per Lewandowski, però –em sembla que per l’edat– el cos ja no li respon com li responia. La resta de la davantera, tret de Lamine Yamal, són jugadors bons, però de complement. Te n’he dit dos, de problemes, però n’hi ha més.

—El club té poc marge per a millorar?
—Hi ha un problema econòmic estructural. No sé com se’n sortiran, d’això. Has de triar entrenador però tens unes limitacions econòmiques per a triar-lo. A més a més, un canvi d’entrenador et pot ajudar o no. Amb Xavi és evident que la plantilla ja s’ha vist què pot arribar a donar. Pots provar si amb una altra persona funciona, però no podràs fer gaires més retocs. Potser, tal com l’any passat es va guanyar la lliga, un dia se’n guanya una altra, però a competir de debò a Europa encara trigaran molts anys.

—El Barça havia trobat un model esportiu que funcionava: el cruyffisme, que Guardiola va dur al màxim exponent. Per què s’ha abandonat, la recepta?
—Xavi va venir, en teoria, per defensar exactament el mateix model i ell, de paraula, ho ha intentat, però allò que hem vist al camp no casava amb el discurs. Guardiola va dir que, quan vinguessin temps dolents, quan vinguessin les derrotes, és quan hauríem de ser més ferms i creure en aquesta idea, però han vingut els dubtes. Segurament és veritat que el futbol ha evolucionat i ja no es pot jugar com es jugava fa deu anys o dotze, però continuen sortint futbolistes que els agrada jugar així, i anar-te’n a l’altre extrem no funcionarà.

—Com valoreu la gestió de la junta presidida per Joan Laporta?
—No vull ser especialment dura perquè és cert que es va trobar un club en una situació molt difícil, però crec que no l’ha millorada gaire i que ha anat improvisant molt una decisió rere una altra. Ell defensa que el club s’ha de portar d’una manera familiar, i és veritat que cada vegada el porta d’una manera més familiar: li han anat marxant directius i no els ha cobert tots. Amb absoluta normalitat no hi ha director general en un club amb un pressupost de més de 700 milions d’euros. Ara mateix és una qüestió de fe creure que Laporta traurà el club de la situació actual. Amb puntades endavant s’ha anat enfonsant més. Els hauria pogut salvar la pilota, però no els salva. L’opció de la Superlliga és aferrar-se a un ferro roent que ens salvarà, però, com diu ell mateix, d’aquí a tres anys ja no hi arribarem. No sé quin era el pla, i de fet crec que no n’hi havia.

—Creieu que els socis perdran la propietat del club?
—No m’atreveixo a dir-ho. No en sé prou, d’economia. La societat anònima es veu com el gran perill que ningú no vol, però també és evident que un club que mou tants milions d’euros acaba en mans de vint persones amateurs. Si l’encerten i saben delegar pot funcionar, però si no, això va a la deriva. Ho va demostrar Bartomeu, que es va trobar dirigint una cosa que li anava grandíssima. I em fa l’efecte que tornarà a passar igual, perquè Laporta té l’experiència del primer mandat, però en aquell moment va delegar molt, i la directiva era una altra.