“Sóc viva perquè vaig néixer a la Maternitat d’Elna”

  • Aquesta és la història de Rosa Maria Font Casanovas, una de les 597 criatures nascudes a la institució fundada per Elisabeth Eidenbenz a Catalunya Nord

VilaWeb
Rosa Maria Font Casanovas amb els seus fills i néts
Martí Estruch Axmacher Albert Salamé (fotografies)
16.12.2022 - 21:40
Actualització: 20.12.2022 - 10:56

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Em va costar una mica d’aconseguir el seu telèfon i una mica més convèncer-la perquè acceptés de parlar amb nosaltres, però finalment s’hi va avenir. Una tarda assolellada de desembre, Rosa Maria Font Casanovas ens rep amb el seu home al pis de Terrassa on viuen. No ens coneixem. La seva història tampoc no és coneguda. Fent-ne una cerca a internet no he trobat res de res. Diu que fa molt poc que ha començat a explicar-la, en part empesa pels fills, en part perquè tot just ara s’hi comença a veure amb cor.

Som en un menjador com n’hi ha tants a Catalunya, amb mobles de fusta fosca, una vitrina, plats i figures de porcellana, una enciclopèdia que deu fer anys que ningú no consulta i tot d’objectes aparentment inconnexos escampats pels prestatges, fruits d’algun viatge o potser un regal d’aniversari. A sobre la taula, la Rosa Maria hi ha dipositat tot d’àlbums de fotografies i documents relacionats amb la Maternitat d’Elna. M’ajudaran a recordar, ens diu. Mentrestant, l’Albert treu la càmera i comença a disparar. La Rosa Maria, que ja ens ha avisat que és nerviosa de mena, encara se’n posa més.

Quan comença a parlar és com si s’obrissin les portes i finestres d’una cambra que fa molts anys que és tancada. Records, dates, anècdotes i personatges s’entrellacen de manera desendreçada, va endavant i endarrere en el temps, perd el fil, mira de trobar la fotografia que demostra que allò que ens explica és així, però no la troba i, en canvi, n’apareix una altra que li dóna peu a explicar una cosa completament diferent. “Mira, aquest és el Felipe!”, diu davant el retrat de dues criatures sobre un canviador. “I l’altra sóc jo”.

Rosa Maria Font Casanovas va néixer el 4 de gener de 1940 a la Maternitat d’Elna. El part va anar bé. La seva mare es deia Mercè Casanovas i havia anat a Argelers a trobar-se amb el seu germà, que com tants altres catalans havia hagut de travessar l’Albera fugint de les tropes franquistes. A Argelers, Mercè Casanovas hi va conèixer Marcel Ixart, un brigadista internacional de Catalunya Nord, de Vinçà, que havia lluitat a favor de la República espanyola i que després s’uniria a la resistència francesa contra els nazis. Mercè Casanovas es va quedar embarassada i en algun moment va anar a parar al camp d’Argelers. Aquest camp de refugiats, que tenia molt de camp de concentració, es va obrir el 3 de febrer de 1939 al nord de la platja d’Argelers, al Rosselló, i es calcula que hi van passar unes 465.000 persones, la majoria republicans catalans i espanyols que fugien d’una guerra mal anomenada civil que havien perdut.

Les condicions del camp eren molt dures: hi feia molt de fred, no hi havia aigua potable i hi havia més polls i sarna que menjar. Una vegada el dia els donaven un pa mig florit, quatre llenties i trossets de bacallà remullats. Per tant, si ser al camp d’Argelers ja era mal negoci, ser-hi amb una criatura dins la panxa encara era pitjor. L’Hospital de Sant Lluís de Perpinyà estava saturat i els ferits i malalts passaven per davant de les parteres. La majoria d’embarassades parien als estables de les Hares, al costat de l’estació de Perpinyà, sense cap garantia sanitària, enmig dels fems i la palla. A continuació, tornaven al camp de concentració. Es calcula que el 95% de les criatures van morir durant el part o poc després.

Però Mercè Casanovas va tenir sort i va poder parir a la Maternitat d’Elna. La Rosa Maria ho té clar: “Sóc viva perquè vaig néixer a la Maternitat d’Elna. Tal com estaven les coses, allò era el paradís.” Segurament té raó i li deu la vida a aquest àngel anomenat Elisabeth Eidenbenz, la mestra i activista suïssa que va amenaçar les autoritats franceses de denunciar al món les condicions dels camps de refugiats si no s’avenien a donar-li permís per a obrir una institució humanitària de suport a les dones exiliades. De fet, l’objectiu específic era ajudar sobretot les embarassades que hi havia als camps de Catalunya Nord i el sud de França.

La llista d’Eidenbenz

Rosa Maria Font és una de les 597 criatures afortunades que van néixer a la Maternitat d’Elna i que conformen l’anomenada llista d’Eidenbenz, comparant-la d’alguna manera amb la llista de Schindler. Es calcula que 400 eren nadons de refugiades catalanes i espanyoles i la resta de mares jueves, gitanes i altres perseguides pels nazis. Òbviament, ella no en té cap record. Però disposa de moltes fotografies, que ens mostra orgullosa. Conscient de l’excepcionalitat de la situació, Eidenbenz s’ocupava de documentar tant com li era possible les dades relatives als parts i la mateixa vida dins la mansió. També hi ajuda l’amistat de la Mercè amb la Maria Sardà, una terrassenca que del 1939 a 1945 va fer feina a la Maternitat d’Elna, fent de cuinera i tenint cura dels menuts. “Aquest és el llibre original de la Maria Sardà i aquesta foto ha sortit a moltes revistes”, explica la Rosa Maria mentre mostra una imatge d’Eidenbenz amb una criatura als braços que, efectivament, és molt coneguda.

Una de les coses que sorprenen d’aquestes fotografies que ens mostra la Rosa Maria és la cara de felicitat de les criatures. Impecablement vestides i ben alimentades, somriuen a la càmera mentre seuen dins un carro de fusta o juguen al jardí. Tot i que no ho podien saber, potser sí que d’alguna manera entenien o intuïen que eren en un oasi i que a pocs quilòmetres d’allà milers de persones convivien cada dia amb la gana i la desesperança. També hi ha alguna fotografia de nens clarament desnodrits. “Així és com arribaven alguns dels qui havien nascut al camp i havien aconseguit sobreviure. Després es recuperaven”, aclareix la Rosa Maria.

Hem de suposar que ella també va ser feliç després de néixer i durant els seus primers mesos de vida a la maternitat. Però sabem del cert que després no ho va ser gens, perquè ens ho explica ella mateixa: “Pels volts de Nadal del 1940 amb la meva mare vam marxar i vam anar a la Seu d’Urgell, on vivien la seva mare i les germanes. En aquella època i en aquell entorn, ser una mare soltera no era gens benvist, de manera que a mi m’amagaven i no em deixaven sortir de casa. De fet, a mi em van dir que els meus pares eren morts. La meva mare feia feina de minyona a casa de l’alcalde. Jo la veia, però no sabia que era la meva mare. Clarament, jo era una nosa. La germana gran de la meva mare era la que no ho consentia i em maltractava. Em pegaven, em llençaven coses, em van arribar a trencar una escombra a l’esquena. La meva àvia, que era vídua, amb quatre filles i un fill, era l’única que tenia cura de mi.”

Ara sí que els records flueixen. Visiblement emocionada, continua: “Érem molt pobres. Vivíem en una casa molt vella. Les meves ties rentaven roba dels soldats i la planxaven. Quan venia algú, jo havia de marxar, no volien que se sabés que jo existia. Fins als nou anys no vaig anar a escola, només hi vaig anar dels nou als dotze, pagava l’alcalde, a les monges de la Seu, que eren molt estrictes. Però hi vaig aprendre molt. Tant, que ensenyaven els meus quaderns a les classes dels grans com a model. Suposo que les circumstàncies em van fer espavilar.” Costa d’entendre que després del miracle d’haver donat a llum a la Maternitat d’Elna, una mare trenqui el lligam amb la seva filla d’aquesta manera. “Jo, que em tingués de soltera, no li ho he retret mai, va ser un error i prou, però no entenc com va poder viure sense explicar-m’ho. Jo he conviscut amb ella, però no em va fer mai de mare”, diu.

Descobrir la veritat

Indirectament, la Maternitat d’Elna la va salvar per segona vegada. Com ja hem dit, la seva mare i Maria Sardà eren molt amigues i s’escrivien i parlaven de tant en tant. La Rosa Maria creu que devien parlar del tema i que Maria Sardà o la seva germana Teresa devien dir que allò no podia ser. “Penseu que jo no tenia ni papers. Al final la meva mare ho va acceptar i m’ho va dir. Em va dir la veritat i vaig saber que tenia un pare i una mare.” Poc després, amb setze anys acabats de fer, van anar a Terrassa, on Maria Sardà els va buscar feina de minyones. Després, la Rosa Maria va entrar a treballar a Mitges Rossell. I un dia, ballant sardanes, va conèixer qui seria el seu marit, Lluís Cirera.

I del seu pare, el brigadista, en va saber mai res? “Sí, perquè la meva mare i el meu pare havien mantingut el contacte i s’escrivien. Quan va saber que m’havien dit la veritat, em va escriure des d’Algèria, on lluitava amb la marina francesa en la guerra d’independència. Quan tenia dinou anys, dos abans de casar-me, ens vam conèixer. I els meus pares es van arribar a casar, però no em van reconèixer com a filla i a ells tampoc no els va anar bé.” Durant un temps, abans de casar-se els seus pares, la Rosa Maria va adoptar els seus cognoms, Casanovas Ixart. Però quan va néixer duia els dos cognoms de la mare i després va passar a dir-se Font Casanovas. Font era el nom d’un amic de l’oncle, que era forner i ajudava la família. Els anys que va anar a escola a la Seu també ho va fer amb els cognoms de la mare. Durant molts anys, de petita i d’adolescent, aquest ball de noms la va marejar molt, fins al punt de tenir depressions.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Malgrat que Elisabeth Eidenbenz va ser a Terrassa l’any 1964 visitant Maria i Teresa Sardà, amb qui tenia una bona amistat, la Rosa Maria no recorda gaire més que un dia també va venir a dinar a casa seva. “Sé que parla de mi en alguna postal que va escriure a la meva mare, en què preguntava per la nena, que era jo. També recordo haver-li fet dibuixos per Nadal.” No és fins molts anys més tard que descobreix la veritable dimensió de la Maternitat d’Elna i el rol d’Elisabeth Eidenbenz. “La meva mare no me n’havia explicat res. Jo només sabia que havia nascut a la Maternitat, res més. Tota la resta la descobreixo quan Israel decideix atorgar la medalla dels Justos entre les Nacions a Eidenbenz, l’any 2002. Ella em va enviar una carta convidant-me a l’acte que es va fer a Elna. Allà ho vaig descobrir tot.” Curiosament, les germanes Sardà tampoc li n’havien parlat mai, potser a petició de la mare.

Acabem la conversa parlant d’Elisabeth Eidenbenz. “Era una persona com no n’hi ha d’altra de tan bona! Diuen que en general era seriosa i tenia molt de caràcter, que segur que és veritat, però amb mi sempre va ser agradable i dolça. Per a mi representa el cel, una llum enmig de la foscor de la guerra”, conclou la Rosa Maria. A partir del 2002 s’enviaven correus electrònics de tant en tant i es trucaven per l’aniversari. Fins que el maig del 2011 va rebre una carta, que encara guarda i m’ensenya, en què li anunciaven la seva mort. Mentre desa els documents i les fotografies, l’observo discretament. Per edat podria ser la meva mare. Sé que la conversa no ha estat fàcil per a ella i per això li agraeixo encara més que hagi acceptat d’obrir les finestres i compartir la seva història.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes