Imagineu que veieu un home amb un nas de pallasso al costat d’un policia armat. El posat del pallasso no és rabiüt, gens violent; ben al contrari, és irònic o sarcàstic, previ al somriure. La figura del pallasso, de fet, sempre ha tingut una posició contestatària. Els grans pallassos de la història van crear uns personatges que s’enfrontaven al món, a l’ordre establert, encara que ho escenifiquessin per mitjà de la baralla amb una cadira o qualsevol altre objecte, només cal veure les pel·lícules de Chaplin i Keaton per corroborar-ho. Ara imagineu que un dels dos personatges ha de ser culpat per incitar a la violència: el pallasso pacífic que porta un nas vermell o el policia que va ple d’armes intimidatòries. A qui triaríeu?

Ja ho sabeu, aquest pallasso, ni que sigui ocasional, té un nom, Jordi Pesarrodona. I ha estat acusat d’incitació a l’odi per part de la guàrdia civil. Però no només ell: un mecànic que es va negar a arreglar un cotxe de la policia nacional també ha estat denunciat. I tants i tants representants públics. Parlar d’odi s’ha posat tan de moda que el sistema ha perdut l’oremus. Com si de cop tots els àrbitres dels camps de futbol s’haguessin posat a cridar càntics gamberros com a energúmens.

No cal o no caldria ser independentista per a veure que tot plegat és una insensatesa majúscula. Un pallasso pot generar odi? Un polític que es presenta amb un programa independentista –ep!, legal– i que el defensa pacíficament promou l’odi? Un mecànic que decideix a qui atén en el seu negoci és un fanàtic? I jo em pregunto: no genera més odi una càrrega policíaca per més empara legal que tingui? Una pistola o una porra no són signes molt més preclars de la violència que un nas vermell? Les desmesurades càrregues policíaques que tenen conseqüències cruels, com la pèrdua d’un ull (es digui Ester Quintana o Roger Español), no són mostres explícites d’odi? Que el Ministeri de l’Interior espanyol inciti a denunciar delictes d’odi a Catalunya des del seu web, però només en un sentit, el de la llei, i no es disculpin per la violència exercida per les seves forces policíaques o fins i tot en facin befa, no genera odi?

Odiar és un delicte? Segons la legislació espanyola, sí. No se m’escapa que la designació pot tenir d’inici una bona intenció: perseguir els actes racistes, sexistes, de fanatisme religiós… El problema és quan un estat aprofita aquesta legislació per ampliar la persecució als qui, sense violència, posen en qüestió el propi estat. Tothom recordarà que quan ETA era activa i feia atemptats ens deien que en democràcia es podia defensar qualsevol idea sempre que no hi hagués violència. La trampa, ara, és fer passar un nas de pallasso, la cançó d’un raper, una broma sobre la mort de Carrero Blanco o l’obra d’uns titellaires com a actes violents. I, a partir d’aquí, l’odi (o si la paraula és massa forta, la rancúnia) l’escampen aquells que diuen que el persegueixen.

El problema el va detectar fa molts anys Stendhal: ‘He viscut prou per a veure que la diferència engendra l’odi.’ I milers de persones reclamant un nou estat o, més encara, molts milers més reivindicant un referèndum són una diferència que l’estat només sap enfrontar amb l’abús de la força, la qual esdevé, per força, un abús.

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb