17.03.2026 - 21:40
|
Actualització: 17.03.2026 - 21:56
Hi ha un parany ideològic molt pervers que trobe que s’ha normalitzat fins al punt que ja ningú l’identifica com a tal. Consisteix a presentar qualsevol acció econòmica d’un govern –una compra, una subvenció, un contracte, una dotació pressupostària– com si fos, per definició, sospitosa de corrupció, d’amiguisme o de malbaratament. El problema no és que això ho diga l’extrema dreta –tots sabem prou bé que és un dels pilars del seu missatge. El problema greu, gravíssim, és quanta gent que no és d’extrema dreta o que diu combatre l’extrema dreta i tot, cau de quatre potes en aquest argument, i amb això ajuda els ultres a polaritzar la societat, a afegir-hi tensió. A manipular la realitat.
Comencem per allò que ningú no discuteix: la corrupció existeix, és molt greu i reclama una denúncia implacable. Els casos concrets d’adjudicació irregular a empreses afins, de subvencions orientades al finançament de partits, de contractes inflats per a beneficiar gent pròxima… tot això és real, documentat i condemnable. Denunciar-ho és necessari, sempre, i cap argument no pot tapar aquest càncer social.
Però una cosa és això i una altra de molt diferent és aquest relat que es va instal·lant i dominant una part del discurs públic: la idea que “qualsevol cosa” que compre un govern ja és una “menjadora”. Que si l’administració contracta una empresa és en canvi de favors. Que si aporta diners a un projecte d’habitatge és per a assegurar després una porta giratòria. Que si subvenciona una associació cultural és per clientelisme i per a controlar-la. Que si posa publicitat institucional en una publicació és per a comprar-ne el silenci. Que si dota de recursos un organisme públic és per a crear llocs de feina per als amics.
Cal dir ben clar que aquesta generalització és falsa, però també que no és una anàlisi. És una doctrina, cosa molt diferent. De fet, és una de les peces doctrinàries centrals de l’extrema dreta contemporània.
No pas per casualitat ni sense intenció. Thatcher ho va dir explícitament: no hi ha la societat, tan sols hi ha individus i famílies. Reagan ho va convertir en un eslògan: el govern no és la solució del problema, el govern és el problema. Trump, Milei, Abascal… Tota la construcció ideològica de la dreta radical d’aquests darrers vint anys es basa en la premissa que l’estat és per natura ineficient, corrupte i il·legítim, i que qualssevol diners que hi passen són “robats” dels ciutadans productius per redistribuir-los entre els qui no treballen, els funcionaris inútils, els amiguets i els polítics lladres. Aquest és el missatge i, com demostren Milei i Trump, l’objectiu principal és desmantellar tot allò que és públic.
En aquest context, quan algú que no és de l’extrema dreta –qualsevol demòcrata, doncs– adopta aquest marc, en realitat l’única cosa que fa és la feina bruta als qui volen desballestar l’estat del benestar i la democràcia.
Perquè aquest relat de “tot és una menjadora” no és de cap manera un relat neutral ni descriptiu. No és ni seriós. Però sí que té una funció molt concreta: crear entre els ciutadans la percepció que l’estat –les administracions– no serveixen per a res útil, que els diners públics sempre s’utilitzen malament i es balafien i que, per tant, la millor solució és reduir-los al mínim. Com menys estat –ens diuen– molt millor anirà la societat.
Lògicament, les conseqüències d’aquest relat no són abstractes. Quan la gent passa a creure que totes les institucions públiques “són menjadores i prou”, deixa de defensar-les. I quan deixa de defensar-les, resulta molt més fàcil retallar-les, reduir-les, minimitzar-les. I alerta, que quan es retallen, qui hi perd no és el polític que gestionava la menjadora: qui hi perd és l’usuari de la sanitat pública, l’estudiant de l’escola pública, el treballador que depèn del conveni col·lectiu, la cultura que no té mecenes privats i si no en troba cap de públic resta desemparada.
Hi ha, per tant, una distinció important que cal mantenir. Senzilla, però crucial: hem d’exigir transparència, hem de fiscalitzar cada euro, hem de denunciar les irregularitats concretes i hem de perseguir la corrupció. Però no podem defensar –sense caure en el pou de l’autoritarisme– que el problema no és la corrupció sinó l’existència mateixa de l’acció pública. La primera posició és una exigència democràtica legítima. La segona, en canvi, és propaganda, tirant curt neoliberal, que porta directament a la privatització de tot allò que es puga i al “ja t’ho faràs si ets un pobre”. Que aquest és el programa polític de l’actual extrema dreta trumpista: a dalt els hiperrics tecnòcrates i a baix l’economia de Glovo. I entremig res.
Per això cal rigor i serietat. No és igual que un govern compre un servei de manera irregular que el fet que compre serveis. No és igual que una subvenció s’adjudique amb criteris clientelistes que el fet que hi haja subvencions. No és igual que un contracte es concedesca sense concurs que el fet que l’administració contracte. Sembla obvi, molt elemental. Però, això no obstant, hi ha gent que parla avui com si tot fos igual, gent que cau amb una facilitat al·lucinant en la trampa ultra de considerar qualsevol acció econòmica de l’estat, per si mateixa, il·legítima.
I voldria afegir dues coses, concretament sobre el nostre país. La primera és que qui té interès que la gent faça aquest salt no denuncia necessàriament la corrupció. Més aviat la instrumentalitza. L’exigència democràtica no és, doncs, compatible amb la demagògia antipública que aquests dies hem vist esclatar amb entusiasme en determinats sectors.
I el segon punt. Una vegada més l’extrema dreta catalana es dedica a arraconar el conflicte entre Catalunya i Espanya, a fer que la gent mire d’oblidar-lo. Perquè ara resultarà que els problemes evidents que té la nostra societat no provenen de l’espoliació fiscal i la dependència política, sinó de qui controla l’esquifit pressupost autonòmic o local. Caram…
PS1. Unes lletres oxidades donen la benvinguda a Camp de Mar, a Andratx (Mallorca). Dins hi ha uns quants hotels, un dels quals l’Steigenberg Hotel & Resort Camp de Mar, que pertany a l’imperi milionari del nou líder de l’Iran, Mojtaba Khamenei. Martí Gelabert hi ha anat i ens explica com és: “Luxe i golf: així és l’hotel de Mallorca vinculat al nou líder suprem de l’Iran”.
PS2. La victòria de Louis Aliot per majoria absoluta en la primera tanda de les eleccions a Perpinyà ha eclipsat mediàticament, com era previsible, els altres resultats de les municipals a Catalunya Nord. Això podria fer pensar que l’extrema dreta ha obtingut un resultat especialment important al conjunt del territori, però la realitat és més complexa i no tan victoriosa. Alexandre Solano ens aporta les dades per a entendre-ho, en aquest article: “Tretze llistes entre 226 municipis: l’estratègia de l’extrema dreta a Catalunya Nord”.
PS3. La casa és un espai ric literàriament i socialment suscita un gran debat, ara mateix. L’habitatge és un dret que les administracions es tiren a l’esquena. Per això, tenir una casa és una acció política. De tot això, i molts temes vinculats més, també del punt de vista de la literatura, en parla l’escriptora Stefanie Kremser a Acció de gràcies per una casa, que ha escrit per primera vegada directament en català. Montserrat Serra l’ha entrevistada: “La vida dels llogaters és brutal. I per a la dona, encara més”.
PS4. Com que ahir era dimarts, a VilaWeb TV s’emeté La crisi dels trenta. Aquesta vegada Clara Ardèvol parla amb Roger Carandell i Gemma Ortís sobre com entén el fet de ser solter una societat que encara se centra molt en la parella, i sobre com les aplicacions de cites han canviat la manera de lligar. Vegeu-ne el vídeo: “Estem tips de Tinder?”
