Sobre el reconeixement francès de Palestina i l’alliberament de Georges Ibrahim Abdal·là

M’ha agradat aquest editorial, no coneixia aquest personatge històric.

El delicte de genocidi sembla ser que l’han escrit els estats (les Nacions Unides) de manera tant restrictiva per a què sigui ben difícil demostrar-lo. Els pobles sense estat d’aquest món estem venuts davant d’aquest panorama.

A mi també em sembla estrany que hi hagi tant d’independentista pro-israelià a aquestes alçades, l’abús de la força i la vulgaritat de Netanyahu, els polítics que li dónen suport, Trump (i Biden) haurien de fer fàstic a qualsevol, i més si forma part d’una minoria nacional discriminada com la nostra, penso jo.

– Palestina i Israel fa molts anys que viuen a la guerra i la guerra fa més guerra. No fa bona cara.
– El suport de les potències occidentals a Israel venia amb el benefici d’una influència militar a l’Orient Mitjà, en aquell moment important per controlar el flux del petroli.
– Des que van inventar el fracking, els Americans tenen més reserves de petroli i gas de les que podran cremar.
– L’electrificació de l’energia no té aturador. Els estats han decidit que la combinació entre canvi climàtic i dependència energètica no és convenient.
– El petroli no té futur, no amb el volum que havia tingut.
– Amb aquesta última guerra, Israel l’ha fet molt grossa.
– Ja heu sentit el Primer Ministre anglès avui a la tarda.

L’estat d’Israel ha fet als palestins el mateix que el III Reich alemany li va fer als jueus europeus. A partir d’aquí, cal indicar que uns cosa és l’estat d’Israel i una altra la seva població, que no pensa ni actua de manera ni molt menys unívoca. Però allà quasi sempre han governat els del mateix sector, i és un sector que ja el mateix 1948 va muntar deportacions de palestins. I que ara ho ha dut al seu extrem lògic (encara més quan Benjamin Netanyahu depèn de l’extrema dreta de l’extrema dreta per a mantenir-se en el poder i així mantenir a ratlla un judici per diversos càrrecs que el duria directament a la presó). El trist és que el que Hamàs va fer el 7 d’octubre de 2023 (i que va ser horrorós) ho va fer com a grup proxy d’Iran. Els palestins no hi tenen cap culpa i s’han trobat pagant els errors i les dèries dels altres. (A nosaltres ens acabarà passant el mateix si no reaccionem.)

Aquest tema divideix els comentaris, al igual que la població, en els que estan a favor de Israel i els que estan a favor dels palestins. I sembla que no hi ha manera d’aconseguir que els uns i els altres exterioritzin el que pensen sobre aquesta qüestió, de cap altre manera que amb la de no tenir cap mena d’empatia pels que no són del seu bàndol.
La terra que es disputen aquest dos pobles sabem que ha estat sempre habitada, aleshores la pregunta que sembla coherent és:
que justífica que les persones que vivien allà durant segles i que no eren jueus s’els pugui prendre les cases, tallar les oliveres i fel-s’hi la vida impossible…….fins a maltractar-los a fi de que marxin?
Em pregunto també com és que un Estat que de facto te l’exèrcit mes poderòs del mon (els EE.UU), que tenen una diàspora que posseieix la riquesa més gran del mon, i té l’aliat tan poderós que obliga al món sencer a no poder manifestar cap simpatia als palestins, justifiqui tot el que fa amb l’argument que s’ha de defensar?
Com s’explica que arreu del mon és tingui “deux poids deux mesures” o dit de una altre manera perquè es fa una diferència de tracte a les cultures/religions que és continuen practicant en països que no la tenen com a pròpia?
Cert que aquesta qüestió és molt complexe però si amb la pau la convivència és complicada, la guerra la fa impossible.

Per una vegada discrepo molt amb Vostè, Vincent. Estic d’acord que a 1985 es podia reconèixer Palestina, però:
1. L’invasio del sud de Líban fou una acció defensiva perquè Israel fou atacat.
2. Per a mi, tota la interpretació cambia molt d’ençà dels acords d’Oslo. Fins Oslo Israel es defensava. Després els Netanyahoo, els que asesinaron Isaac Rabin i Simon Pérez, i d’altres, també Hamas fan la guerra perquè la volen. I això cambia molt la legitimitat de la causa d’Israel
3. Com més va la guerra, més cal separar Palestina i Israel en dos estats. Deixant de costat la legitimitat, Per raons pragmaticas, els dos estats son més necessaris perquè després de tanta crueltat no és pot demanar a ningú dels dos pobles que sccepti un govern del altre poble
4. Si entenc ve la situació del Líban, al govern d’aquest país no li va tan mal amb la intervenció d’Israel, tot i que no li convé dir-ho molt alt. Però Hizbula est un furoncle al cul del Líban.

Un 10 per vostè Sr. Josep Pericas (08:20).
Convé molt un bri de senderi respecte d’aquest gran amor de la nostra esquerra, pel “poble palestí”.
Els catalans sotmesos de fa mes de tres-cents anys al imperi francoespanyol, crec que no som els mes indicats per exaltar les virtuts i els sacrificis d’aquest poble que, quan nosaltres els hem necessitat, es bolquen per aplaudir les garrotades que els nostres enemics francoespanyols ens reparteixen, per pensar i voler viure , la nostra pròpia llibertat.
Malgrat que no soc expert en la matèria, diria i penso que l’actual dirigent d’Israel Binyamiín Natanyahu actua d’una manera massa excessiva en el seu intent de frenar la voluntat d’aquests limitat nombre de 1.500 milions de persones que tenen al voltant, amb la clara intenció d’enviar-los a tots al fons del mar.
Per això cal Sr. Josep Pericas, que intervingui mes sovint i a veure si som capaços d’entendre una mica el perquè d’aquest antisemitisme que pateix molta gent, però que per nosaltres catalans – per tants i tants motius – ens caldria d’entendre que aquesta no es la nostra guerra.

Jo també voldria fer la meva aportació “històrica”, complementant (o refutant) l’extensa aportacio del sr. Josep Pericas (28.07.2025 | 23:59). Aquí va:
A tot el que avui dia en diem l’orient mitjà hi vivien els pobles semítics: babilonis, perses, fenicis, palestins,… que també es va escampar pel nord d’Àfrica.
En un moment donat, una part d’aquests pobles va abraçar una determinada religió, molt excloent i beligerant, amb un déu súper venjatiu, i aquesta gent, autoanomenada el “poble escollit”, i per un dels seus líders el poble d’Israel, es van dedicar a fer la “guerra santa” a tothom que no se sotmetés i abracés la seva religió, expulsant fenicis, filisteus, grecs, cristians, etc. Però tots ells eren palestins (habitants de Palestina). O qui es pensa que eren els nostres pastorets, sr. Pericas? Palestins, probablement jueus, convertits al cristianisme.
Al poble d’Israel se li va acabar l’agressivitat i l’opressió quan va sorgir l’Islam i gran part del pobles semítics la van abraçar com a manera d’alliberar-se
de la religió jueva.
Perdoneu per l’extensió però penso que cal ser rigorosos.

M’esgarrifa observar i llegir com força “comentaristes” de l’editorial, responen fent bullir l’olla amb arguments suposadament històrics, que estan desfasats, que ja estan absolutament desprestigiats pels historiadors més rigorosos (israelians, palestins i de diversos orígens), que ja no tenen base documental seriosa, i tot plegat construït en base al seu pro-sionisme col.laboracionista i pro-genocida. És brutal observar la quantitat de suposats “demòcrates”, seguraments independentistes catalans partidaris d’un Netanyahu i el seu govern (amb racistes reconeguts) assimilable a un govenr “neo-hitlerià”. Brutal¡¡¡

Gràcies Sr. Director per l’article magistral.
Ens creiem que vivim en un entorn de debat i democràcia, però darrera de tot, el que realment hi ha és violència, repressió i amenaça. I la violència dels estats, la pitjor. Disfressada amb el mantell de l’estat de dret.
I molt cinisme: els crítics habituals d’USA i Israel, obliden les “vergonyes” de França a Algèria i la tolerància a Sèrbia, en el desastre que fou a Bòsnia. I a l’inrevés: els atlàntics relativitzen la violència -constant- americana.
Evidentment, l’atac a Gaza avui és una monstruositat injustificable. Quin preu tan car el de la llibertat. Perdem tots. M’alegro per aquest alliberament. Gotes de dignitat.

Podem apel.lar a mil versions de la història, als llibres sagrats i les religions, als interesos i contradiccions dels Estats, a culpabilitzar la violència dels oprimits, etc., però al final cal prendre partit entre l’agressor i l’oprimit.
.
Perquè, aquesta inhumanitat davant d’un genocidi perfectament planificat, que no es tracta tan sols de arrasar-ho tot, sinó de matar de fam als infants que han sobreviscut a les bombes, per tallar tota generació que pugui reixir la continuïtat del poble, la podem disfresar dels comentaris que volguem, alguns d’una crueltat esgarrifosa, però, la ciutadania som responsables dels cinisme dels nostres governs enfront de tanta barbàrie…

I que . França reconeix Palestina a Netanyahu si l’enrefot i als països àrabs també, Iran te als palestins com a carn de canó a els països àrabs que no teaguen els palestins ja els hi va bé que Israel faci una bona neteja ètnica si no fos aixi als ajudarien i no ho fan. Es com la guerra de Bòsnia ja sabien el que pasaba pero van deixar que els serbis fesin autèntics genocidis per no dir neteja ètnica i quan l’havien fet la resta del món va moura full i van sortir criminals de guerra serbis per tot arreu, pero la feina ja estava feta

Sobre el Sr. Timothy Water ja ens vas parlar en d’altre editorial, crec recordar.
.
No crec que els estats facen accions positives per pròpia convicció sinó en clau interna.
.
Si Macron i els seus han reconegut l’Estat palestí no és per convicció, sinó perquè la seua població l’empeny a fer-ho.
.
Ídem Pedro Sánchez. Per vots en clau interna. Com ja reconeixen l’Estat d’Israel no s’entén que no el reconegueren abans.
.
El cas d’en Georges Ibrahim Abdal·là m’ha fet memòria d’altre editorial. Aquell en el que explicaves que Cuba demanà l’autonomia en 1892, que en 1898 s’independitzen i que en l’any 1910 encara la Gaceta de Madrid (el BOE de l’època) encara publicava ordenances sobre l’Havana, que Cuba no ningú feia cas.
.
També tinc una impressió, no sé si errònia, perquè em fa la sensació que els palestins no l’importen a ningú, inclosos Hamàs i Hezbol·là que els usen d’escuts humans amagant-se entre ells desproveïts d’uniformes militars.
.
I ja ni tan sols parlar de la plèiade “d’activistes” occidentals en què han covertit l’afer Palestina. Als 2 espanyols de la darrera excursió a Gaza m’agradaria veure’ls lliurar-se a l’exèrcit d’alliberament palestí Hamàs amb una creu penjant d’una cadena al coll i una enganxina amb bandera rojigualda al front al so d’aquella bonica cançó que fa així:
.
“Llo zoi, ejpañó, ejpañó, ejpañó….”
.
Igual Hamàs els premiava amb algun viatge debades cap a l’eternitat.
.
Josep Blesa (València)

Nació palestina ? és una cosa ex novo, una invenció dels països àrabs per fer inviable Israel. La solució dels “dos estats” és com una burla, ja hi ha 5 estats a la zona, 4 d’ells àrabs. I no hi ha cap diferència entre un àrab de l’esquerra del Jordà (Transjordània, l’actual Jordània) i de la dreta del Jordà (Cisjordània).
.
El 9 de març de 1959, la Lliga Àrab va aprovar la resolució 1547 instant els membres a no deixar integrar-se els àrabs palestins, per crear artificialment la nació palestina (a la resolució mateixa s’indica, amb altres paraules, que aquest és l’objectiu). Ni als fills, ni als néts (encara que siguin fills mixtes de nacionals i palestins) els donen la nacionalitat, no poden fer la majoria de feines, no poden viure on vulguin sinó en ghettos. Això és APARTHEID. I els ho fan els seus germans àrabo-musulmans ! Per això els 750.000 refugiats de 1949 s’han convertit en set milions ara.
.
Si Georges Abdallah es preocupés pel benestar de la gent, demanaria que s’acabés l’apartheid que els estats àrabs practiquen contra els refugiats àrabs palestins. Sense aquest apartheid, s’evaporaria la “nació palestina”. Com no va existir mai una nació dels 14 milions d’alemanys expulsats de diverses terres d’Europa oriental el 1945: els alemanys de la RFA (i suposo de la RDA) els van acollir com germans.També els finesos que van fugir de la Carèlia Oriental (ocupada per l’URSS) van ser acollits pels finesos de Finlàndia, i no es va crear una “nació careliana”. Amb nosaltres espanya ha intentat muntar una “nació tabarnesa” però, com que ja es veuen capaços d’eliminar-nos directament, de moment han desat al calaix la idea.
.
El que ha passat durant aquestes dècades ha estat un “nation building” procurat pels estats àrabs a costa del patiment dels refugiats palestins, amb l’objectiu purament de fer la guitza a Israel. L’any 2000 no es va arribar a un acord entre Iàsser Arafat (Organització per a l’Alliberament de Palestina) i Israel perquè exigien que aquests set milions poguessin anar a viure a Israel. Això faria que els jueus quedessin en minoria al seu propi estat (em sona). Un “nation building” una mica particular, normalment es tracta d’homogeneitzar culturalment un estat (per exemple amb un genocidi cultural, França n’és mestra), no de segregar-ne una part. No hi ha acord possible si els estats àrabs no renuncien a l’apartheid i deixen que aquests “palestins” s’integrin als diferents estats àrabs.
.
Cal remarcar que els refugiats jueus expulsats de països musulmans (mizarawis) a partir del 1948 van ser un milió. Ells hi eren (per exemple al nord d’Àfrica) molts segles abans que arribés la invasió àrabo-musulmana a partir del segle VII. Aquella era LA SEVA TERRA. I els en van desposseir (després de segles de viure-hi com a ciutadans de tercera). L’imperialisme àrab es va quedar un territori més de 900 vegades més gran que l’Israel de 1948. Si jo fos mizarawi, tindria clar que els àrabs m’han de donar una terra a canvi de la que em van prendre. L’imperialisme àrabo-musulmà segueix ben viu, i continuen sotmetent, islamitzant i arabitzant pobles no àrabs, com al Sudan.
.
No ha existit mai un país anomenat Palestina, era només un terme geogràfic usat per un historiador grec. Només durant tres dècades de mandat britànic hi va haver una unitat administrativa anomenada Palestina. Hi ha haver històricament els regnes d’Israel i de Judea, després i fins l’any 132 la província romana de Judea quan, en represàlia per la darrera revolta jueva, va ser inclosa a la província de Síria-Palestina. “Palestins” s’aplicava fins als anys 60 als habitants de Palestina, sovint aplicat als jueus per distingir-los dels àrabs.
.
Els primers que no volien un estat àrab palestí van ser els estats àrabs veïns. Cinc estats àrabs (Egipte, Líban, Transjordània, Síria, Irac) van llançar un atac militar contra Israel. Vegeu l’atac dels estats àrabs el 1948: https://mondediplo.com/maps/middleeast1948
.
Però la seva incompetència militar va fer que quatre arreplegats amb pocs mitjans (però extraordinàriament motivats, després de l’Holocaust) els vencessin, i aconseguissin una mica més de territori (així i tot, el territori d’Israel és ridícul comparat amb tot el territori conquerit pels àrabs des de Mahoma).
.
La motivació dels jueus és comprensible. Lluitaven per no ser exterminats del tot. No només acabaven de matar sis milions de jueus, sinó que el líder de facto dels àrabs palestins dels anys 1920s, 30s i 40s era el Gran Muftí de Jerusalem. El 1937 es va exiliar a Alemanya, des d’on feia el que podia per incitar a exterminar els jueus. El 1944, des de ràdio Berlín, va dir “…àrabs, allà on sigueu,….. mateu jueus allà on els trobeu”. I ja sabia que els nazis estaven exterminant els jueus. El gran muftí, a les seves memòries, reconeix que el 1943 el jerarca nazi Heinrich Himmler li havia dit que ja havien mort 3 milions de jueus.
.
En definitiva, Israel porta dècades lluitant pel seu dret a existir com a estat. Mai ningú no ha discutit el dret dels àrabs a tenir estats.

Mentre els que advoquen pel reconeixement de Palestina no demanin la restitució dels hostatges israelians, serà una vergonya humanitària.
Si. Una manca d’humanitat contra Israel que Europa pagarà molt car (més de 40 anys d’atacs dels seus veïns obviats per uns europeus ignorants d’història).
És només netejar la sang amb més sang (i més odi antisemita).
Reconèixer Palestina, és reconèixer Hamàs

Si Europa atravessa aquest Rubicó, la decadència europea ja no serà una perspectiva sinó una realitat

LA NOSTRA RELACIÓ AMB ESPANYA ÉS TAMBÉ EXACTAMENT AIXÒ:
VIOLÈNCIA I REPRESSIÓ EN COMPTES DE NEGOCIACIÓ I RECONEIXEMENT.
Tot plegat, el reconeixement francès de Palestina i l’alliberament ara de Georges Ibrahim Abdal·là després de quaranta anys tancat, fa avergonyir a l’observador perquè és l’exemple cruel que demostra com els estats prefereixen la violència a la negociació, prefereixen la repressió al reconeixement. Prefereixen esperar que els problemes es facin insostenibles a cercar solucions que eviten el dolor.
Aquesta crueltat a la política d’Estat no em fa estrany i, malauradament, també la reconeixem a la història recent d’Espanya:
– La rebel·lió militar de 1936, la repressió i els Consells de Guerra Sumaríssims de la postguerra, i els crims de la dictadura, i la tortura policial a les comissaries.
– La constitució de 1978 amb la monarquia imposada per no haver de recuperar la legalitat republicana, i la violència dels cossos i forces de seguretat contra els ciutadans desarmats que volíem votar l’1 d’octubre de 2017.
– Les presons preventives sense judici, i el judici al Tribunal Suprem sense proves, i la sentència impropia per condemnar sense delicte, i la presó i l’exili sense justícia.
Amb aquest bagatge, la nostra relació amb Espanya, és també exactament això:
Violència i repressió en comptes de negociació i reconeixement.

Després de llegir aquest editorial, no puc estar-me d’extrapolar el problema entre Palestina i França que ens explica en Vicent.
.
Evidentment, penso en el problema entre Catalunya i Espanya.
.
Sí com molts exigeixen, el govern de la Generalitat de torn implementés la DUI que es va declarar l’any 2017, crec firmament que Espanya ens atacaria per terra mar i aire.
.
No crec que siguin prou intel·ligents per saber que això seria la seva ruïna. Ells es guien pel seu “A POR ELLOS”. Els feixistes són així.

Els estats són entitats hereves de manies, de pors, de constriccions, de trencaclosques diplomàtics… Però, per damunt de tot, de pors: com gestionar-ho tot sense que se m’en vagi de mare?

Les democràcies modernes són envasos a pressió. Els cuiners (polítics) obren o tanquen els taps com poden, però poques vegades obren el tap del tot permetent que surti tota la pressió. Waters ho tenia clar: els ciutadans, organitzats (en petites comunitats, afegeixo jo) podem suplir perfectament la violenta contenció estatal. Però, probablement, es perdrien les quotes de poder. Passa igual com amb una infecció: o bé treus tot el pus, o la infecció perdurarà.

“Mentre quedin ciutadans morint de fam a les portes dels palaus, on tot abunda, no hi haurà res estable a les institucions humanes”. (Louis Eugène Varlin, s. XIX)