Sobre autònoms i altres bèsties de mal cobrar

  • L’adveniment de la covid va deixar al descobert la rasa profunda que separa aquestes dues classes: la dels contribuents que si no treballen no cobren, i els altres

Marta Rojals
20.03.2023 - 21:40
Actualització: 20.03.2023 - 22:55
VilaWeb

Els autònoms i altres bèsties de mal cobrar hauríem de tindre una cobertura especial per quan salten informacions d’aquestes: “La Diputació de Barcelona paga 913 euros d’indemnització per assistir a un ple”, “Funcionaris del Parlament, després d’anys de cobrar sense treballar, van percebre més de 100.000 euros de premi de jubilació”, i encara una altra de consolació per a notícies del caire de: “Els treballadors públics tindran la possibilitat d’horari flexible o reducció de jornada fins que els fills tinguin 14 anys” o “Les funcionàries de la Generalitat tindran permisos per dolor menstrual i per dol perinatal”.

Ja m’explico: perquè tot allò que ens arriba del planeta funcionarial, des dels privilegis de les cúpules fins als legítims avenços dels de més avall, ens recorda una mateixa cosa: que un món millor és possible i que aquest és fora del nostre abast. Acostumats com estem a fer càbales en tot moment, perquè arribar a final de mes ens és una incògnita perenne, no veiem que la fórmula acabi de quadrar, si no és que la protecció laboral i social dels uns va a compte de la desprotecció dels altres: de les baixes que no ens hem pogut permetre, de les prestacions d’atur que no hem tingut, del nostre descans no remunerat, de les pensions dignes que no percebrem mai. Un equilibri còsmic que, en resum, se sosté sobre el fet que no tothom pugui accedir als mateixos drets amb el mateix dret –i un dret que no pretén ser universal s’assembla massa a un privilegi, si és que ja no ho és.

De fet, l’adveniment de la covid va deixar cruament al descobert la rasa profunda que separa aquestes dues classes: la dels contribuents que si no treballen no cobren, abandonats a la contingència dels estalvis, i la dels altres, els protegits per ERO, ERTO, pensions, indemnitzacions i salaris garantits. I no, la resposta a la pregunta no és “doncs haguéssiu fet oposicions, envegetes”, perquè: 1) just aquesta mena de judicis, a part que defugen la qüestió de les desigualtats, reforcen encara més la percepció de la funció pública com un paracaigudes personal que no respon a cap vocació de servir la col·lectivitat (com bé ens va il·lustrar la infermera catalanòfoba viral); i 2) no és de solucions individuals, que parlem, que el campi qui pugui és un invent molt vell.

Els qui tenen nanos buscant feina en poden donar fe: mentre la mentalitat dominant continua encallada en el model del contracte estable i les catorze pagues, hi ha una gran massa de treballadors autònoms, temporals, informals que no para de créixer i, amb aquesta, les desigualtats que dèiem. Perquè el sistema de cobertures per desocupació, per malaltia i per jubilació és pensat sobre la base d’una vida laboral de quaranta anys, amb ingressos regulars i cotitzacions esplèndides i continuades. Però no és només això: l’accés a una hipoteca o als préstecs bancaris, com la mateixa capacitat d’estalvi, depenen d’unes garanties que fora del circuit tradicional no es poden acreditar (si no s’accepta l’aval d’una vident). Això és, a la pràctica, cavar més profunda la rasa entre una classe protegida i la intempèrie de l’altra.

I mentre el temps passa i el món laboral privat va evolucionant, mentre als principals països europeus augmenta imparable la força de treball independent i gairebé la meitat ja no té ni ingressos fixos ni contractes convencionals, les administracions públiques continuen girant al voltant de l’estructura d’ocupació tradicional, muntades a la seua imatge i semblança, amb l’agreujant que les polítiques laborals es decideixen des d’aquest món paral·lel i, és clar, erren un tret darrere l’altre en les reformes que afecten unes realitats professionals que desconeixen –els epígrafs d’Activitats Econòmiques de l’estat espanyol, on encara hi ha linotipistes i estereotipistes, donen una idea bastant exacta d’aquest xoc de cultures. Unes reformes, dèiem, que en lloc de protegir-nos ens escanyen, perquè només necessiten saber una cosa de naltros: que els ocupats informals, per les característiques de la nostra misteriosa feina, som peons aïllats sense cap poder de pressió sobre els nostres governants.

Aquest sistema, muntat així, és el que ha vist néixer el fenomen dels treballadors pobres i el que es veu forçat a considerar, en previsió d’un pet com un aglà, les rendes universals o garantides. Posats a experimentar, els països que han provat la setmana laboral de quatre dies –un altre planeta que ens sona a Ganímedes– s’han adonat que la productivitat no depenia tant de les hores d’un contracte com de l’ànim i l’organització, descobrint un secret que els autònoms, pel que ens hi va, sabem des del primer dia. Tot es mou elefantíacament, als estaments on es decideix el nostre avenir. Total, que, arribats al temps de la intel·ligència artificial, les externalitzacions en massa i la roboteria, i donant per entès que hi ha pencaires públics que no ens mereixen i que s’ho mereixen tot, ens queda la curiositat de veure quines excuses esgrimiran les administracions futures per continuar remunerant gent per vida basant-se en la presencialitat per la presencialitat, la burocràcia obstructiva i el temps cronometrat d’escalfar cadira.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any