Entrada al municipi de Schuby, a Slesvig-Holstein, molt a prop d'on Carles Puigdemont fou detingut el 25 març de 2018.

Feia dies que hi havia molt mala maror als passadissos i despatxos del Tribunal Suprem espanyol. Sabien que la decisió de la justícia alemanya sobre l’extradició de Carles Puigdemont no seria la que voldrien, i van anar preparant el terreny per a desprestigiar els jutges del Tribunal Superior de Slesvig-Holstein. I finalment, el 12 de juliol del 2018, avui fa justament un any, Martin Probst, Matthias Hohmann i Matthias Schiemann van fer pública la decisió de no concedir l’extradició per rebel·lió de Carles Puigdemont a l’estat espanyol i d’admetre-la solament per malversació de fons públics. Tot i que el veien a venir, el cop va ser molt dur, i el jutge instructor de la causa contra l’independentisme al Suprem, Pablo Llarena, va trigar una setmana a prendre la decisió més humiliant que ha hagut de prendre: retirar les altres euroordres pendents contra els exiliats, perquè el castell de cartes se li havia ensorrat. Heus ací el valor d’aquella resolució de la justícia alemanya, que va certificar el triomf de la batalla judicial de l’exili i que hauria pogut fonamentar l’estratègia dels presos polítics durant el recent judici contra el procés. Però no fou així. I les vint-i-dues pàgines del tribunal de Slesvig-Holstein, que són el punt feble més clar i evident de tota la maquinària repressiva espanyola contra l’independentisme, han quedat mig oblidades. Ara, el valor no el perden, i allò que van decidir aquells tres jutges tindrà encara una importància cabdal en el futur.

D’ençà del final del 2017, la tensió entre exili i presó fou evident. Responia en bona manera a una tensió política dins l’independentisme: el president Puigdemont va optar per presentar batalla a l’exili; el vice-president d’Oriol Junqueras es va estimar més de fer-ho de la presó estant. Aquesta era l’oposició entre uns i altres, i no tan estrictament entre partits o formacions polítiques, perquè bé que hi ha exiliats d’ERC i presos del PDECat. Aquesta tensió es traslladava en certa manera entre els advocats dels presos i els exiliats, però la van anar resolent en l’àmbit judicial, a mesura que s’intensificava la pugna judicial a l’exterior i augmentava la repressió contra els presos a l’interior. I era una qüestió de benefici mutu. Perquè la feina que feien els advocats dels presoners, els recursos que presentaven al Suprem i que eren sistemàticament desestimats, servien per a fonamentar els arguments dels advocats dels exiliats, i sobretot permetien de contrastar les decisions que anava prenent la justícia espanyola i les que prenia la justícia belga, primer, i l’escocesa i l’alemanya, després.

El contrast era evident ja de bon principi, perquè els presos romanien a la presó setmana rere setmana i els exiliats eren tots en llibertat provisional fins que no es resolien les euroordres que havia enviat la justícia espanyola per a extradir-los. Això era possible perquè hi havia presos, que eren víctimes de les decisions arbitràries del Suprem. El jutge Pablo Llarena va haver de retirar la primera euroordre a Bèlgica, que havia emès la jutgessa Carmen Lamela, perquè la fiscalia belga va avisar Espanya que no reexiria. I quan el mes de març del 2018 va enviar una nova euroordre, Puigdemont fou detingut a Alemanya. El govern espanyol, el Suprem i la premsa de Madrid ho van vendre com un triomf, però al cap de deu dies el president ja sortia en llibertat provisional i els jutges alemanys deien que, d’antuvi, no hi veien pas la rebel·lió ni la sedició. Començava un període d’un parell de mesos de recollir al·legacions de les parts, representades per una banda pel Suprem i la fiscalia espanyola i per una altra per la defensa de Puigdemont.

Els jutges alemanys no s’ho van empassar

Fiscals i jutges belgues i alemanys ja es posaven les mans al cap quan els arribaven segons quines interlocutòries de Llarena, i arribaven a tenir la sensació que el jutge els volia aixecar la camisa. Com s’entén, si no, que en l’abundant i innecessària documentació que va enviar als jutges del tribunal de Slesvig-Holstein per a l’extradició de Puigdemont Llarena arribés a incloure informació del 9-N del 2014, o del 2012, quan ell ni tan sols era president de la Generalitat ni membre del govern? La informació que anava arribant a Llarena d’Alemanya no era bona, i la desesperació creixent el portava a inundar de documentació sobre l’1-O els jutges alemanys, amb hores i hores de vídeos incloses. Volia que veiessin que hi havia hagut la violència que ell deia que hi havia hagut, amb què justificava l’empresonament dels dirigents independentistes.

La resolució final, la del 12 de juliol, va deixar clar que els jutges alemanys no s’havien empassat els arguments de Llarena. La importància d’aquella decisió era cabdal, perquè per primera vegada una jurisdicció de la UE diferent de l’espanyola es pronunciava sobre els fets que per al Suprem mereixien un processament per rebel·lió i unes mesures cautelars duríssimes. I la resposta dels alemanys fou que el referèndum del Primer d’Octubre s’emmarcava en un dret democràtic de llibertat d’expressió, i que no hi va haver cap iniciativa violenta ni cap pla per a tombar l’ordre constitucional espanyol violentament. I que en cap cas Carles Puigdemont no va encoratjar accions violentes, ben al contrari. Tant el Suprem com la premsa espanyola ja feia temps que es referia al Tribunal Superior de Slesvig-Holstein com un tribunal inferior.

Doncs aquest ‘tribunal inferior’ va dir que no veia la violència de la rebel·lió ni del seu equivalent alemany de l’alta traïció enlloc; fins i tot, examinava un altre delicte del codi penal alemany, el de la pertorbació de l’ordre públic, per si els fets que descrivien Llarena i la fiscalia hi encaixaven. Però tampoc. Perquè hi mancava la violència i la voluntat d’organitzar actes violents per a la secessió o per a l’alteració de l’ordre constitucional espanyol. Hi ha un parell de fragments del text dels jutges alemanys que són molt clars. El primer: ‘Resulta dubtós que el reclamat hagi perseguit l’objectiu de la separació de Catalunya de l’estat central espanyol “amb violència”. De la documentació presentada es desprèn que el reclamat pretenia aconseguir la legitimació d’una separació precisament amb mitjans democràtics, en concret mitjançant la celebració d’una votació.’ I el segon, en què destaca el tarannà pacífic de Puigdemont: ‘El reclamat no tenia intenció de cometre desordres. Al contrari, en repetides ocasions va insistir en la necessitat d’actuar d’una manera pacífica. No fou “incitador intel·lectual” d’actes violents. Tampoc no hi ha cap “pla d’acció per a actes violents” dissenyats per ell, com reconeixen les autoritats espanyoles en les seves al·legacions.’

Les defenses dels presos menystenen la resolució

Res de rebel·lió. Tanmateix, sí que veien indicis que hi hagués malversació, i per aquest motiu en van autoritzar l’extradició. Llarena havia d’acceptar l’extradició per malversació, si volia complir el mecanisme d’extradició i de confiança mútua entre jurisdiccions. Però no ho va fer, hi va renunciar, perquè el Suprem havia d’evitar una imatge demolidora: la del president de la Generalitat jutjat per malversació i la resta d’acusats, que eren tots a les seves ordres, per rebel·lió. Heus ací el valor fonamental de la decisió de Slesvig-Holstein: el judici per rebel·lió i sedició ni tan sols havia d’haver començat per aquest motiu; era el principal argument que desmuntava el fonament del judici contra el procés. I tanmateix les defenses dels presos van renunciar a utilitzar-lo com a tal.

Només la defensa de Jordi Cuixart va brandar la resolució. Ho va fer tant en les qüestions prèvies com en l’informe final, destacant la contradicció que la justícia alemanya no veiés ni violència ni rebel·lió en uns fets que Espanya podia condemnar per rebel·lió. Els advocats del president d’Òmnium van demanar al Suprem que presentés una qüestió pre-judicial al Tribunal de Justícia de la UE sobre aquesta contradicció, però els ho va desestimar. Va respondre que la demanda s’havia presentat de manera extemporània. No era el moment de fer-ho. Ho haurien pogut provar novament durant l’informe final de les defenses, just abans de l’acabament del judici i que quedés vist per a sentència. Però, tot i que l’advocada Marina Roig el va fer valer, no van presentar la qüestió pre-judicial. Els advocats dels altres presos van menystenir la resolució de Slesvig-Holstein com a argument que deslegitimava tota l’acusació dels fiscals i advocades de l’estat. En els informes finals Andreu Van den Eynde, advocat d’Oriol Junqueras i de Raül Romeva, ni tan sols s’hi va referir. Ni tampoc Jordi Pina, representant de Jordi Turull, Josep Rull i Jordi Sànchez, ni els advocats de la resta dels presos polítics.

La sentència del Suprem espanyol és probable que sigui condemnatòria, i que sigui dura. Que hi hagi una altra jurisdicció dins de la UE que sobre uns mateixos fets arribi a una conclusió totalment diferent és molt important, sobretot perquè un tribunal parla de fets greus contra la unitat d’Espanya i un altre blinda l’exercici de drets fonamentals com la llibertat d’expressió, de reunió i de protesta. I això encara té valor, i en pot tenir d’ara endavant en el punt més feble que té la maquinària repressiva judicial, que és l’àmbit internacional. La resolució de Slesvig-Holstein es pot fer valer tant al Tribunal de Justícia de la UE com en futures demandes al Tribunal Europeu dels Drets Humans, i serà un precedent importantíssim que hauran de tenir en compte els tribunals que en un futur no gaire llunyà s’hauran de pronunciar sobre noves peticions d’extradició dels exiliats catalans que farà la justícia espanyola.

Perquè voldran aprofitar les condemnes que vindran per tornar a provar d’extradir els exiliats. Si s’emeten noves euroordres de detenció després de les condemnes, només s’hi podrà demanar l’extradició pels delictes pels quals hauran estat condemnats els presos, tant si és rebel·lió, com si és sedició, conspiració per la rebel·lió, malversació, etc. En aquest cas, la justícia del país on es trobin els exiliats –Bèlgica, Alemanya, Escòcia…–, en el moment que arribi l’euroordre, haurà de tornar a començar el procediment per a examinar-la i per a decidir si en concedeix l’extradició. En una mà, el jutge del país europeu que examini l’extradició tindrà la condemna; en l’altra, la resolució del tribunal alemany que la desacredita.

Vegeu el text íntegre de la resolució, en una traducció jurada de l’alemany a l’espanyol:

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb