24.08.2025 - 21:40
Slavoj Žižek (Ljubljana, Eslovènia, 1949) és un dels pensadors actuals més provocadors i controvertits del panorama universitari i mediàtic occidental. Hi ha qui l’equipara amb les estrelles del rock i qui el critica per sembrar idees confuses amb arguments caòtics. És políticament incorrecte. Molt. Hi ha qui creu que té un pensament polític innovador i de progrés –de fet, molts dels seus seguidors s’emmarquen en l’àmbit de les noves formacions d’esquerra postcomunista–, però, alhora, n’hi ha que el consideren una màscara mediàtica on s’amaguen arguments molt fluixos o ambigus.
Tot i que ell es continua definint com a comunista, és un immens heterodox que, de vegades, ha forçat els límits del seu discurs i ha arribat a defensar idees sobre el colonialisme o la immigració que l’acosten al populisme de dretes. No se sap si ho fa per convenciment o per provocació. Però, habitualment, les crítiques que rep són d’estalinista o d’antisionista.
És admirat per estudiosos, estudiants i lectors a Europa, l’Amèrica Llatina i els EUA, i, en canvi, en el món de les idees figures destacades l’han criticat. Noam Chomsky, en concret, n’ha dit que era “culpable d’emprar termes elegants com polisíl·labs i pretendre que tenia una teoria quan en tenia cap”, o que les seves teories no anaven mai “més enllà del nivell d’una cosa que pots explicar en cinc minuts a un nen de dotze anys”.
La seva superproducció literària, en forma d’articles, assaigs i llibres, és una allau d’idees, algunes polèmiques, unes altres intel·ligents, insòlites o clarament provocadores. És un dels assagistes més valorats del moment. És autor de més de quaranta llibres de filosofia i crítica de la ideologia. Žižek aporta nous punts de vista, relacions i paradoxes per a l’anàlisi de la realitat contemporània i, sens dubte, té el mèrit de generar molta discussió interessant i debat d’idees polítiques, històriques i culturals.
Tanta producció, i l’ús d’un llenguatge narratiu capaç de combinar amb gràcia diversos registres, l’ha fet conquerir un públic fidel i entusiasta, que sap mantenir a còpia de reflexions i declaracions. Sigui com sigui, en molts anys de guerra mediàtica i intel·lectual, el pensament i, sobretot, l’actitud intel·lectual de Žižek no han deixat ningú indiferent. Recentment, per exemple, ha declarat a la premsa que estava d’acord amb Orwell que “els anarquistes haurien d’haver volat pels aires la Sagrada Família”.
El 1990 va ser candidat a la presidència de la República d’Eslovènia. No va ser elegit.
L’any 2012, Foreign Policy el va incloure a la llista dels cent millors pensadors internacionals i el va anomenar “celebritat filosòfica”.
Un intel·lectual polièdric i exuberant
És un pensador superdotat amb infinitat d’interessos que van de la filosofia marxista i la psicoanàlisi lacaniana, a la cultura popular, el rock, el pop, el cinema, l’humor o els còmics. Va estudiar filosofia a la Universitat de Ljubljana i psicoanàlisi a la Universitat de París. És filòsof, sociòleg, psicoanalista lacanià, teòric cultural i activista polític.
És investigador de l’Institut de Sociologia de la Universitat de Ljubljana (Eslovènia), director internacional de l’Institut Birbeck per a les Humanitats de la Universitat de Londres i professor de la European Graduate School. Ha estat professor convidat a les universitats de Colúmbia, Princeton, Michigan i la New School for Social Research de Nova York.
A banda de ser pensador i escriptor, el filòsof eslovè també és un gran actor, un gran intèrpret de si mateix. Un captivador de masses i audiències iniciades i agraïdes. Personalment, no sempre he tingut el nivell intel·lectual per entendre algunes de les seves disquisicions. Tot i això, fa anys que, més o menys, el segueixo. A vegades m’agrada, a vegades no.
El vaig descobrir per primera vegada al documentari Žižek! (Astra Taylor, 2005), que no debades duu el subtítol publicitari de “The Elvis of Cultural Theory”. El personatge em va impactar, la seva manera de parlar, les obsessions i passions, el sentit de l’humor i de la provocació, l’habilitat de relacionar, per exemple, un acudit dels dibuixos animats infantils, amb una crítica a Lenin, o el cinema d’Alfred Hitchcock o David Lynch amb les nostres vides.
A banda del personatge, que ja és, per si mateix, tot un espectacle, se’m va quedar gravada una idea de les moltes que desenvolupava o, simplement, apuntava, al film. L’he recordada sovint i em sembla bàsica.
Žižek explicava: “En un vell acudit de l’extinta República Democràtica Alemanya, un obrer alemany aconsegueix una feina a Sibèria. Conscient que tot el correu és llegit pels censors, diu als seus amics: ‘Establim un codi. Si rebeu una carta meva escrita amb tinta blava el que dic és veritat. I si és escrita amb tinta vermella és fals.’ Després d’un mes, els seus amics reben la primera carta escrita amb tinta blava. ‘Tot aquí és meravellós, les botigues estan plenes, el menjar és abundant, els apartaments són grans i càlids, als cines passen films occidentals, hi ha moltes noies maques… L’única cosa que no es pot aconseguir és la tinta vermella.’”
I en acabat, afegia: “Un comença a estar d’acord que tenim totes les llibertats que desitgem, després, simplement afegim que l’única cosa que trobem a faltar és ‘la tinta vermella’. Ens ‘sentim lliures’ perquè ens falta l’idioma per a articular la nostra no-llibertat.”
De Mao a V de Vendetta
La major part de texts del llibre que ara publica Anagrama traduït per Damià Alou, El cielo en desorden, es van publicar entre mitjan 2020 i principi del 2021, un període, el del confinament, en què, segons els entesos, el filòsof va estar molt lúcid reflexionant sobre la pandèmia i la seva relació amb la complexitat del món global en tots els seus punts candents.
Malgrat que hi ha grans qüestions d’avui que el lector pot trobar a faltar, com ara l’ofensiva de la invasió russa a Ucraïna, el genocidi de Gaza o el retorn de Donald Trump a la Casa Blanca, perquè són fets que van passar després de l’edició de Heaven in Disorder (OR Books, Nova York, 2021), la trama d’idees i reflexions que traça sobre el món 2020-2021 és molt àmplia i vigent actualment.
En un dels texts del llibre, Slavoj Žižek afirma, entre moltes idees més, el que és, sens dubte, el gran què de tota revolució per a ell i per a qualsevol persona interessada en la història de les lluites d’emancipació de la humanitat:
“A l’escena final de V de Vendetta, milers de londinencs desarmats marxen cap al parlament britànic amb màscares de Guy Fawkes. Sense tenir cap ordre, els militars deixen passar la multitud i el poble pren el control… D’acord, un moment d’èxtasi agradable, però estic disposat a vendre la meva mare com a esclava per veure V de Vendetta II. Què passa l’endemà de la victòria del poble, quan s’acaben la passió i l’èxtasi i es reprèn la vida quotidiana?”
La situació continua essent excel·lent?
El títol del llibre i l’origen de les seves reflexions parteixen d’una coneguda frases de Mao Zedong: “Hi ha un gran desordre sota el cel, la situació és excel·lent”, que es refereix que, quan l’ordre es desintegra, és l’oportunitat per a les forces revolucionàries de prendre el poder. Seria aplicable la idea de Mao a la nostra realitat actual?, es demana Žižek.
Avui, certament, explica, hi ha un gran desordre sota el cel: la pandèmia, l’escalfament planetari, els indicis d’una nova Guerra Freda, l’augment de les protestes populars i els antagonismes socials… Però és una oportunitat de revolucionar l’estat de coses o hi ha un risc d’autodestrucció elevat? La diferència, segons ell, és que Mao deia “sota el cel” i, ara, és “el cel mateix” que és en desordre. A més, ara el cel no és dividit en dues esferes o cosmovisions, com a l’època de la Guerra Freda.
Avui, segons la seva reflexió, les divisions del cel són diferents en cada país: als EUA, diu, hi ha una guerra civil ideològica i política entre la ultradreta i la classe dirigent liberal-demòcrata, al Regne Unit hi ha divisions més profundes entre els partidaris i els contraris al Brexit, etc. Els espais per a compartir cada dia es fan més minsos i es redueix l’espai públic, cosa greu en un moment en què la solidaritat mundial i la cooperació internacional són més necessàries que mai.
Hi ha una interacció complexa al món entre totes les crisis socials, polítiques, econòmiques, ecològiques, sanitàries. Žižek creu que és una interacció incontrolable, plena de perills, per tant, la situació no és excel·lent i cal actuar. Però “què hem de fer?”, com deia Lenin. Segons Žižek, cap fórmula universal pot donar la resposta: hi ha moments en què és necessari donar un suport pragmàtic a mesures progressistes modestes; uns altres en què la confrontació radical és l’únic camí; i hi ha moments en què el silenci que mou a la reflexió és més eloqüent que les paraules.
I així és com al llarg del llibre anirà analitzant el que li sembla més significatiu de cadascuna de les grans qüestions d’avui de la política internacional i els grans reptes de futur.
Dels rebels hutis a Julian Assange
Els tòpics del llenguatge dels mitjans de comunicació li serveixen per a analitzar un tema. Com, per exemple, quan els rebels hutis van atacar amb drons les instal·lacions de l’empresa petroliera Saudi Aramco, la premsa internacional ho va qualificar de “punt d’inflexió”. Žižek ho nega. Si l’Aràbia Saudita, amb l’ajut d’armes que rep dels EUA o el Regne Unit, ha destruït en uns quants anys pràcticament tot el Iemen i han causat una de les pitjors catàstrofes humanitàries d’aquests darrers temps, quin és el punt d’inflexió? Que els hutis, que ja estan contra la paret, es defensin com poden?
Per Žižek, l’atracció mediàtica del “punt d’inflexió” ens va distreure d’uns altres projectes, com ara la “despietada execució d’un projecte de colonització israelià modern a Cisjordània” (encara no havia començat la guerra genocida de Gaza). Per ell, l’autèntic punt d’inflexió és que el que Israel fa és amb la silenciosa connivència de l’Aràbia Saudita, una prova de què està sorgint un nou eix del mal al Llevant: l’Aràbia Saudita, Israel, Egipte i els Emirats Àrabs Units. Aquest sí que és un punt d’inflexió!, exclama.
Cal distingir, diu, entre els conflictes que formen part de les regles del joc i els que representen un autèntic punt d’inflexió, perquè la visió liberal dominant està obsessionada pel primer i negligeix el segon, que és el més important per a analitzar el present i veure on anem.
En aquesta línia, també fa una defensa entusiasta i rigorosa del Kurdistan. La minoria kurda és la part més moderna i secular de la societat turca i dels països del voltant, allunyada de tot fonamentalisme religiós i amb un feminisme desenvolupat. Cita l’exemple de Rojava a Síria com una “utopia realment existent” i que funciona bé. Per això considera que és el nostre deure donar suport a la resistència kurda i denunciar el joc brut de les potències occidentals en un àmbit neocolonial. Perquè “mentre els estats sobirans del seu entorn s’enfonsen a poc a poc en una nova barbàrie, els kurds són l’únic raig d’esperança”.
També es declara ferm partidari d’Evo Morales a Bolívia, perquè va causar el despertar polític de la majoria silenciosa indígena, que no encaixava en la xarxa de relacions capitalistes. Remarca que l’esquerra, per exemple, s’ocupava dels obrers industrials, sense tenir en compte que la majoria dels obrers del país de tots els rams eren indígenes, supervivents de l’holocaust més gran de la humanitat exercit per la colonització anglesa i espanyola.
Les creences en la Mare Terra (Pacha Mama) i l’organització del treball de la tradició indígena han transformat Bolívia aquests darrers anys, sense importunar els privilegis dels rics. L’economia ha prosperat, la pobresa s’ha reduït i la sanitat ha millorat. Per què, doncs, hi ha una ofensiva per a expulsar-los del poder si no són una amenaça directa? Sí, ho són. Representen que hi ha una altra manera de fer les coses. I això el sistema no ho pot permetre. Per això actualment a Bolívia es reivindica la Bíblia i el supremacisme religiós blanc, per això guanya torna a guanyar la dreta. Žižek remarca que “durant més d’una dècada l’esquerra radical ha estat al poder i Bolívia no s’ha convertit en Cuba o en Veneçuela. El socialisme democràtic és possible”.
Més qüestions que aborda són Xile i el moviment per a la reforma de la constitució, el fracàs de l’esquerra laborista britànica, el perill de prendre un cafè amb el seu amic Assange a la presó, les polèmiques sobre l’antisemitisme, el lideratge moral que Amèrica no ha tingut mai, el miracle xinès i les seves contrapartides, la crema de l’Amàzones i la crisi ecològica, la possible actualitat de les idees comunistes, com matar la idea de Trump, etc. Tots els temes i els seus arguments van dibuixant un panorama complex que acaba amb dos texts definitius: un sobre el cent cinquantè aniversari de la Comuna de París, i la clau de Slavoj Žižek: “Per què continuo essent comunista.”
