Els sis espais que s’anomenaran independentistes, un a un

  • No cal ser futuròleg per a endevinar cap a on anirà el resultat de les eleccions del maig: una explosió de l’abstenció entre els votants independentistes

Josep Sala i Cullell
14.03.2024 - 21:50
Actualització: 15.03.2024 - 09:24
VilaWeb

La lluita per la independència de Catalunya ha pres moltes formes al llarg de la història, i la darrera és allò que hem anomenat el procés. Aquest període ens ha deixat unes quantes herències molt positives (una consciència més gran del repte lingüístic, per exemple), i també l’evidència que l’únic pla que teníem per a ser independents era desitjar-ho molt fort. Ara que l’etapa ja l’hem tancada, el món polític pot triar tres camins: endarrerir el rellotge i abraçar l’autonomisme, viure de la nostàlgia d’un projecte difunt, o oferir alguna proposta nova. D’aquí que sigui probable que a les eleccions del maig hi pugui arribar a haver sis paperetes que es proclamin independentistes, i potser val la pena escriure’n quatre ratlles.

El gran llast d’Esquerra Republicana és la gestió catastròfica del govern, una valoració que no té res a veure amb la ideologia, sinó amb la competència. Aquesta colla de politòlegs i llicenciats en dret es van pensar que en tindrien prou de controlar els mitjans –d’aquí l’emergència de figures tan inquietants com Sergi Sol i Sergi Sabrià–, però han estat incapaços de gestionar el dia a dia, més enllà de la repartidora de subvencions. No se salva res: l’educació, la sanitat, la pagesia, la llengua, el patrimoni o fins i tot una cosa tan bàsica com tenir aigua. Per a tapar-ho, aquestes ments brillants van decidir copiar els preceptes de la minoria progressista nord-americana, just quan el pèndol va cap a l’altra banda. Ara mateix l’únic objectiu polític d’Esquerra, com va demostrar Gabriel Rufián la nit de les eleccions espanyoles, és treure un sol vot més que Junts. A partir d’aquí faran el que sigui per col·locar-se en algun racó, perquè és complicat aterrar per primer cop al sector privat passats els quaranta.

L’únic element que manté unit l’espai de Junts per Catalunya és la càrrega simbòlica del president Puigdemont, però aquest poder es perdrà del tot tan bon punt torni a lluitar per un càrrec. La guerra civil interna que viuen de fa anys és força difícil d’entendre des de fora, i encara és més sorprenent que l’estiguin guanyant els nostàlgics de Convergència; sobretot perquè el país ja no és el del 2010 (o el 1990), i perquè cada cop que els, diguem-ne, “convergents sector negocis” s’han presentat sols a les eleccions, la patacada ha estat colossal. Molts líders de Junts han decidit apostar per un model de país que la majoria rebutja, i si jo fos un dels rivals, faria córrer sense parar el vídeo de Joan Canadell defensant amb entusiasme el Hard Rock.

La CUP està enfangada en un procés de debat intern que, com tot el que fa aquest espai, és llarg i ineficaç. Seran capaços d’anar a buscar els antics votants (aquells que anomeno cupaires d’ordre) o es tancaran en una ideologia cada cop més minoritària? S’inspiraran en Guanyem Girona o, com van fer a les municipals de Barcelona, en el fracassadíssim Jeremy Corbyn? Encara que sigui anatema per a molta gent d’esquerres, el més urgent per a la CUP és trobar un candidat carismàtic i que sàpiga parlar, perquè els programes electorals estan molt bé, però la cara visible és fonamental.

Aliança Catalana ofereix una idea molt senzilla i de gran èxit a Europa: atacar els immigrants musulmans. I pot funcionar, perquè encara que els catalans som molt exquisits en públic, el dia de les eleccions el vot és secret. També és probable que Esquerra vulgui reforçar-los als mitjans per a prendre vots a Junts, tàctica que ja va seguir el PSOE amb el PP i Vox. Ara bé, aquest món ens ofereix dues incògnites. La primera és saber com serà la resta de la proposta, si s’acostarà a un model liberal com en els partits populistes del nord, o abraçarà els instints retrògrads castellans. L’altre misteri és si trobaran ningú que els pagui una campanya nacional potent i, en cas que ho aconsegueixin, qui hi haurà al darrere. 

El projecte Alhora de Clara Ponsatí i Jordi Graupera arrossega el mal record del fracàs de Primàries Barcelona, aquell intent de renovació sorgit de la nostàlgia de la Fundació Catalunya Oberta. Tal com passa amb la CUP, tenir bagatge intel·lectual està molt bé, però quan es concorre a unes eleccions és molt més important oferir alegria i esperança, i no crec que cap dels dos líders en sigui capaç. El gran problema que tenen, però, és que muntar i definir un espai polític en dos mesos és gairebé impossible.

I passa el mateix amb la famosa llista cívica de l’ANC, que encara és més misteriosa, perquè no en sabem ni els noms ni els objectius ni la ideologia. Anar a buscar gent de prestigi i amb una trajectòria sòlida pot semblar una bona idea, però, no ens enganyem, ningú que tingui prestigi i una trajectòria sòlida voldrà enfangar-se a la política catalana del 2024, més enllà de vanitats personals.

No cal ser futuròleg per a endevinar cap a on anirà el resultat de les eleccions del maig: una explosió de l’abstenció entre els votants independentistes i, si els casos de corrupció no li ho impedeixen, una presidència de Salvador Illa en coalició amb els comuns, i el suport extern d’Esquerra. I si passa això, hi afegeixo dos vaticinis més: el nou govern intentarà fer-nos tornar vint anys enrere, i no se’n sortiran.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any