Si ho va escriure ella, no ho hauria d’haver escrit

Raig Verd publica 'Com destruir l'escriptura de les dones', de Joanna Russ, un clàssic de la teoria feminista 

VilaWeb
Fotograma del film 'Jane Eyre' (1996).
Bel Zaballa
23.09.2022 - 21:40
Actualització: 26.09.2022 - 16:48

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Les germanes Brontë, que van començar publicant amb pseudònims, en realitat no van escriure els seus llibres, sinó que van ser obra del germà. La novel·la Jane Eyre, de Charlotte Brontë i publicada amb el pseudònim de Currer Bell, seria una obra mestra si l’hagués escrit un home, però en mans d’una dona era escandalosa i desagradable. Mary Shelley és l’autora de Frankenstein, però en realitat no el va escriure ben bé ella, sinó que va fer de mèdium dels qui tenia al seu voltant per a escriure’l.

D’arguments per a invalidar l’art de les dones durant dècades, n’hi ha hagut un bon reguitzell. De maneres d’evitar que una dona publiqui, n’hi havia i n’hi ha. L’assaig de Joanna Russ Com destruir l’escriptura de les dones, publicat ara per Raig Verd amb traducció de Míriam Cano, és un clàssic de la teoria feminista que fa un repàs de la manera com s’ha deixat de banda el paper de les dones en la història de la literatura. Un llibre farcit de citacions bibliogràfiques, de referències i referents.

Els homes que parlaven de l’escriptura de les dones

Russ analitza tot de recursos emprats per ometre la literatura de les dones, principalment durant el final del segle XIX i començament del XX, per part de crítics i homes que pontificaven. Des de la prohibició fins a l’aïllament, passant per la mala fe i el menysteniment.

Sense que calgui una prohibició explícita, hi ha moltes maneres d’evitar que una dona publiqui. Quan se’t fa impossible ser artista si també ets mestressa de casa, si tens una feina assalariada, si tens una família… Si no tens una cambra pròpia, si no has pogut matar l’àngel de la llar… Si els missatges que reps d’aquí i d’allà són que ho deixis estar, que val més que et dediquis a tenir cura dels fills, que és on millor pots estar-te, i on més reeixiràs.

O ets artista o et realitzes com a dona. “Per què? Per què he de triar? Ningú no va dir a Toscanini o a Bach o al meu pare que haguessin de triar entre el seu art i la seva realització com a homes, la seva vida familiar”: això explicava Tillie Olsen en una carta a Sylvia Plath que deia Elizabeth Mann Borghese, filla de Thomas Mann, sobre la seva vocació musical.

[Em ve al cap una reflexió de Maria-Mercè Marçal, i no és l’única vegada durant la lectura d’aquest assaig de Russ. Al final, m’aixeco a buscar-la a la lleixa. “Cap home, que jo sàpiga, no s’ha vist impel·lit a la tria dolorosa entre paternitat i escriptura.”]

I quan, així i tot, una dona escrivia, analitza Joanna Russ, el pas següent era negar que ho hagués escrit. Perquè una dona no en sap, d’escriure. Per tant, allò no ho podia haver escrit ella. I si no ho havia escrit ella, volia dir que ho havia escrit un home, o “l’home que duia dins”. Fins i tot, per tal de negar l’autoria, apareixia l’argument que aquell llibre s’havia escrit tot sol. Per alguna mena d’estat en trànsit, com es va arribar a dir de Mary Shelley. O bé, si se n’admetia l’autoria, es considerava que no semblava pas escrit per una dona.

Una altra manera de destruir l’escriptura de les dones és contaminant-ne l’autoria: d’acord, ho va escriure ella, però no ho hauria d’haver fet. Perquè és escandalós i immoral. I Russ planteja que aquesta deu ser una de les raons per les quals hi va haver un augment dels pseudònims masculins entre les escriptores de final del segle XIX.

Una derivada del “no ho hauria d’haver escrit” és “mira sobre què escriu”. Perquè hi ha categories, és clar. I mentre les experiències dels homes mascles són universals, les de les dones són particulars, i no interessen, perquè no tenen món. “L’obra de Plath és ‘confessional’, la d’Allen Ginsberg, no”, ironitza Russ.

I això també porta a la doble vara de mesurar, segons si es creu que aquell text ha estat escrit per un home o per una dona. Un exemple:

El 1847 va sortir publicada a Anglaterra la novel·la Cims borrascosos, signada per un autor nou i desconegut, Ellis Bell. Era “poderosa i original”, una “representació de la crueltat, de la brutalitat, de la violència, de la maldat en les seves formes més extremes”, amb un protagonista “bestial, brutal, veritablement monstruós”, i els crítics van considerar que eren davant “l’obra d’un nou escriptor prometedor, possiblement un dels grans”, que era “un devessall de malícia i blasfèmia”, amb un llenguatge comparat amb “el d’un granger de Yorkshire, un barquer o un habitual dels bars i les tavernes dels vaixells de vapor”. Es va descriure l’autor “com un ‘mariner rude’ que no entenia les dones i no les veia com eren en realitat.”

El 1850, amb la segona edició, se’n va revelar l’autoria: Ellis Bell era Emily Brontë. I llavors Cims borrascosos va passar a ser una història d’amor l’estranyesa de la qual era un “reflex de la vida estrafeta que voldria dur l’autora, més aviat aïllada i austera”. I Brontë era “un ocellet que batia les ales contra els barrots de la seva gàbia”. I novament, el menyspreu de crítics que consideraven que ho havia escrit de manera involuntària, que l’obra se li havia escapat de les mans. Perquè, és clar, una dona no pot escriure sobre la maldat com un barquer rude de Yorkshire, diu Russ.

Com que ara no direm que algú no és bo pel fet de ser dona, que cantaria massa, hi ha altres maneres més subtils de destruir-ne l’escriptura, i és el menyspreu amb raons de tota mena.

Les butxaques de la roba

Joanna Russ recull una petita crònica de Samuel Delaney del 1961 en què explica com de sorpresa es va quedar la seva dona un dia que va posar-se uns pantalons d’ell. “Les butxaques…”, “Què passa?” “Són enormes!”. La roba masculina té butxaques funcionals. La roba femenina amb prou feines té butxaques, majoritàriament decoratives. Ha passat mig segle i avui encara calen campanyes a les xarxes socials perquè la roba femenina tingui butxaques on càpiga alguna cosa. Això, deia Russ, “pot ser que es reflecteixi en l’escriptura de les dones”, perquè si tens cos de dona, et vesteixen amb roba considerada de dona i des de petita t’assignen uns rols determinats, tot això fa que tinguis unes experiències diferents de les dels homes. Si l’experiència de les dones és considerada inferior o s’obvia, la seva escriptura és denigrada, diu Russ.

Hi ha una escriptura seriosa i important, i hi ha una escriptura de segona categoria. En paraules de Phyllis Chesler: “El patiment femení és menys pertinent, menys significant, menys amenaçador que el dolor que experimenten els homes.” I de Virginia Woolf: “Una escena que passa en una batalla és més important que una que passa en una botiga.”

I fins i tot si aquella obra d’aquella dona entra dins el cànon, encara hi ha dues maneres de destruir-la. Dir que és un triomf aïllat, que té una sola obra bona i prou, normalment aquella que encaixa més amb els criteris considerats “femenins”. I, finalment, l’aïllament. Són un bolet, sense xarxa, sense context, sense referents ni deixebles. [Torno a pensar en Maria-Mercè Marçal i la seva reivindicació de les mares literàries.]

El resum de Russ: “No ho va escriure ella. Ho va escriure, però no ho hauria d’haver escrit. Ho va escriure, però mira què va escriure. Ho va escriure, però no és una artista de debò i no és seriós ni del gènere literari correcte i, per tant, no és art. Ho va escriure, però només en va escriure un. Ho va escriure, però només és interessant/l’han inclòs al cànon per un únic motiu. Ho va escriure, però n’hi ha poques com ella.”

Llegir les dones

Vet aquí un llibre que recull com s’ha arraconat l’escriptura de les dones durant dècades amb tota mena de recursos. Com destruir l’escriptura de les dones es va publicar originalment el 1983. Fa vora quaranta anys. També és un assaig que se circumscriu a una literatura molt concreta, l’anglosaxona, de manera que deixa de banda tot de dones escriptores, però l’assaig no pretén ser exhaustiu ni tampoc definitiu.

I fa pensar que, si bé en alguns aspectes es deu haver avançat, hi ha qüestions amb què es poden fer paral·lelismes sense gaire dificultat, perquè moltes frases sonen a present. L’escriptora Mariló Àlvarez, a l’epíleg, recorda algun cas de paternalisme patriarcal vist a les xarxes socials. I un plantejament no pas de fa quaranta anys sinó d’avui: quants llibres escrits per dones es publiquen? Però és que, quantes dones escriptores hi ha als llibres de text de l’ESO i als programes d’estudis literaris?

Durant tots els anys que analitza Joanna Russ en què la literatura de dones ens l’han explicada homes, ha faltat l’altra part de la història, totes les altres versions, i les experiències de la meitat de la humanitat. L’assaig de Russ llegit avui permet de revisar tot allò que ens havien explicat, cosa que també permet d’entendre millor les coses que passen avui. És un mirar pel retrovisor per incorporar-se al carril de l’esquerra i continuar avançant. Que encara falten moltes històries per explicar.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes